A Espanya uns 230.000 nens menors de 14 anys han patit o pateixen COVID-19, segons els càlculs de l’estudi de seroprevalença recentment publicat pel Ministeri de Sanitat (al voltant d’un 3,3% dels 7 milions que viuen al país). D’ells, uns 1.400 han estat diagnosticats, segons ha dit la presidenta de l’Associació Espanyola de Pediatria, María José Mellado, a principis de juny, i d’ells al voltant de la quarta part haurien requerit ingrés hospitalari, segons el seu testimoni.
La necessitat d’afinar encara més aquestes xifres i la tipologia de casos ha portat a l’Associació Espanyola de Pediatria a anunciar que a partir de setembre comença un Registre Nacional de Pacients Pediàtrics afectats per la COVID-19. Aquesta iniciativa pretén conèixer com es comporta la malaltia en els nens, el seu impacte en l’epidèmia global i les seves conseqüències en la població infantil i juvenil. Aquest registre “permetrà també implementar noves actuacions i protocols nacionals preventius, de diagnòstic i clínics que assegurin les mesures més adequades basades en l’evidència científica”. Els investigadors principals del registre són Alfredo Tagarro, pediatre de l’Hospital Infanta Sofia i col·laborador de l’Institut d’Investigació de l’Hospital 12 d’Octubre, al costat de la doctora Cinta Moraleda, pediatre de l’Hospital 12 d’Octubre.
En una entrevista amb elDiario.es, el Dr. Tagarro explica que els pediatres, i no només ells, tenen por de setembre com a un potencial moment de rebrot del coronavirus, però “no especialment pel fet de tornar a l’escola”, sinó pel retorn general a la vida “normal” dels adults després de les vacances. “Fins ara, la literatura mèdica suggereix que els nens, sobretot menors de 10 anys, s’infecten dels adults i no viceversa”, recalca. Per això, afirma, “no pensem que els nens hagin de ser supertransmisors, com s’ha suggerit en altres malalties” ni tan sols en un context especialment procliu a l’expansió d’infeccions, com és l’escolar.
Per què i com s’ha decidit aquesta creació d’un Registre Nacional de Pacients Pediàtrics afectats per la COVID-19?
Quan la malaltia estava només a la Xina encara, al gener, es van convocar els projectes anuals d’investigació de l’Institut de Salut Carlos III. En el nostre grup de recerca teníem ja una xarxa d’investigació de pneumònia, coordinat per l’Hospital 12 d’Octubre. Amb aquesta base, sol·licitem finançament per a un projecte centrat en la SARS-CoV-2, la xarxa EPICO. Quan l’epidèmia va arribar, es van anar sumant hospitals, fins a 50, i vam començar a funcionar al voltant de febrer-març.
Més tard, hi va haver una crida per part de les subespecialitats pediàtriques perquè l’Associació Espanyola de Pediatria centralitzés la recollida de dades de nens amb COVID-19. Com nosaltres ja estàvem funcionant, es va optar per adoptar aquest registre que va néixer a la Fundació per la Investigació Biomèdica de l’Hospital 12 d’Octubre. A partir de setembre, l’AEP va a proporcionar un investigador específicament dedicat per a aquest projecte, la qual cosa és una sort i no és tan fàcil ni tan habitual.
Com es va a fer a la pràctica aquest registre? Com van a tenir els pediatres aportar les seves dades?
S’ha creat una base de dades electrònica a través d’un sistema que és ben conegut, que es diu Xarxa CAP i que està al servidor segur de la Fundació d’Investigació de l’Hospital 12 d’Octubre, i compleix totes les normatives de protecció de dades. Cada investigador de cada hospital té una clau, amb la qual introdueix les dades en uns formularis, que ja s’han creat, sobre els antecedents de l’infant, la clínica, les analítiques, com ha evolucionat, si ha necessitat UCI o no, i si ha estat donat d’alta.
Per l’experiència fins ara en la recopilació de dades i com a pediatre, quines són les principals diferències d’aquest grup de població pel que fa als adults?
En primer lloc, ja se sap que els nens es afecten menys, tant en quantitat com en gravetat. Els nens en general, la immensa majoria, no necessiten ingrés i alguns que sí que necessiten ingrés, evolucionen a un quadre clínic, o bé de pneumònia, o bé d’una gastroenteritis o la síndrome inflamatòria que s’ha esmentat en altres ocasions. Però la immensa majoria ho passa com un refredat de vies altes o com una síndrome gripal o una síndrome febril, sense més. I tots aquests casos no arriben als hospitals, i es queden a casa, que és com ha de ser.
Li volia preguntar per aquesta síndrome inflamatori pediàtric de què es va alertar a finals d’abril amb afecció cardíaca i una acumulació de toxines en múltiples òrgans interns, i es va començar a estudiar la seva possible relació amb el coronavirus. No sé si hi ha hagut nous casos o algun avanç amb aquest tema.
Precisament en els pròxims dies sortirà publicat en una revista anomenada Clinical Infectious Diseases, que té bastant impacte, el grup de nens del nostre registre que han estat diagnosticats d’aquesta síndrome inflamatori. En el moment d’enviar la publicació teníem recollits 31, ara hi ha al menys 35. Si s’inclouen els casos que sabem que s’han donat però no s’han inclòs en el nostre registre (participen 50 hospitals) i els nens amb símptomes de COVID però PCR i serologia negativa, calculem que en aquests tres mesos hi ha hagut 50-60 casos a Espanya.
Consisteix, efectivament, en una síndrome de resposta inflamatòria sistèmica, és a dir, de diversos òrgans, i que se solapa amb la malaltia de Kawasaki, per això es parlava al principi de malaltia de Kawasaki. En el moment en què es presenta en els nens sí que requereixen en una proporció alta, més de la meitat, cures intensives. El que passa és que, per fortuna, la recuperació és generalment bona. Pràcticament tots els casos que coneixem s’han recuperat sense seqüeles.
És veritat que és una síndrome important que hem de tenir en compte, però extremadament poc freqüent. La incidència que nosaltres hem calculat és menor de 20 casos per 100.000 nens infectats. No podem dir-ho exactament perquè pot haver-hi nens que l’han tingut i que no els tenim recollits ni coneixement d’ells, pot haver algun més.
Llavors, no seria síndrome de Kawasaki (una afecció que causa inflamació dels vasos sanguinis de tot el cos i, de no tractar a temps, pot provocar complicacions cardíaques greus) sinó que tindria uns símptomes semblants.
Exacte. La idea ara mateix en tots els països, amb els investigadors estem en contacte continu, és que és una síndrome diferent. Es solapa en els símptomes, i de fet es solapa també amb altres síndromes, com la síndrome del xoc tòxic estafilocòccic, però ara mateix es pensa que és una malaltia diferent i que encara està desencadenada pel coronavirus, no està clar si només pel coronavirus o pel coronavirus més una susceptibilitat genètica, o per coronavirus més altres infeccions. Està encara tot en investigació.
Hi ha algun tipus de característica com a grup d’edat o similar en la qual estiguin més enquadrats?
Són nens escolars, entorn als 7 anys, però no únicament. És veritat que encara que és una síndrome que ha cridat molt l’atenció, com és normal per la novetat, cal intentar també mantenir una mica la calma en el sentit que és extremadament infreqüent. No podem comparar-ho amb els casos greus d’adults perquè en adults, sobretot en pacients majors de 80 anys, són casos molt greus que porten a la mort. Estem parlant en aquest cas d’una síndrome infreqüent, que la immensa majoria de les vegades es cura sense seqüeles. Que nosaltres sapiguem, no hi ha cap predisposició coneguda. De moment no s’han identificat si hi ha característiques que fan que un nen tingui una major predisposició a tenir-lo que altres.
S’ha vist entre els nens infectats per coronavirus una comorbiditat concreta, amb altres malalties prèvies?
Sí que és veritat que dins dels nens que van ingressar hi ha una proporció alta, al voltant d’un 43%, de comorbiditats. En aquest sentit, els nens amb alguna patologia prèvia podrien estar ingressant més. Estem en fase d’anàlisi i encara no puc dir quines comorbiditats afecten més perquè un nen ingressi per coronavirus.
Quines cures especials han de tenir nens amb afeccions prèvies i quin tipus d’afeccions? Estic pensant en casos d’asma i similars.
Doncs han de tenir les mateixes atencions que els altres nens, però potser amb més raó i amb més cura. Molt rentat de mans, mascareta i ara mateix molt distanciament social, en el sentit de no estar acostant-se, especialment a gent amb símptomes. Les mateixes normes que la resta de la població, però potser una miqueta més extremades.
Els pediatres tenen por a la tornada a l’escola al setembre com a possible focus expansiu del coronavirus?
Jo crec que no només els pediatres temem setembre com a un potencial moment de rebrot. Crec que els casos dels nens aniran de la mà dels dels adults, probablement. Fins ara, la literatura mèdica suggereix que els nens s’infecten dels adults i no viceversa, amb la qual cosa fins i tot dins de casa, en general, sembla que els nens, sobretot els menors de 10 anys, s’infecten dels adults, i no al revés.
En aquest sentit, nosaltres no temem especialment que la tornada a l’escola hagi de suposar un gran risc per als adults, però sí temem que la tornada a la vida normal després de les vacances, amb tot el que això suposa, pugui suposar un rebrot, però no especialment pel fet de tornar a l’escola.
Pregunto perquè les escoles solen ser un focus força important d’expansió de malalties i d’infeccions respiratòries.
Sí, però això no s’ha demostrat en aquest cas. En el cas del coronavirus, tot el que s’ha publicat va més a favor que els nens s’infecten dels adults, que que els adults s’infectin dels nens. Llavors, en aquest sentit, les escoles hauran de prendre totes les mesures possibles per evitar la infecció entre els nens i altres, però no pensem que els nens hagin de ser supertransmisores, com s’ha suggerit en altres malalties.
Durant aquests mesos, suposo que en no haver-hi hagut escoles, s’haurà notat la baixada d’altres malalties i consultes pediàtriques.
Sí. Durant el confinament, és clar. Després, també. S’han notat menys casos de totes les malalties. És veritat que a del principi el confinament hi va haver alguns casos d’alguns nens que arribaven a urgències una miqueta més tard en el curs de la malaltia del que haurien arribat en altres ocasions. Però bé, això al cap d’unes setmanes va deixar de passar. I sí que hem notat una disminució en l’afluència a l’hospital.
Aquesta és una entrevista publicada originalment a eldiario.es
