El coronavirus s’accelera a Espanya i comença a entrar en els llocs més vulnerables davant la propagació de l’epidèmia: les residències de gent gran. Tot i que cinc mesos després de l’inici de la pandèmia de COVID-19 no se sap amb certesa quantes persones van perdre la vida en aquests centres, sí que està clar que van ser un focus explosiu. El més letal. Després del cop dur, els casos van ser descendint progressivament, però davant l’escalada generalitzada de positius que porten a algunes veus a parlar d’una segona onada, les residències tornen a ser escenari de contagis i rebrots en moltes comunitats. La por s’estén en el sector i entre experts i sindicats, que alerten que, tot i que hi ha una major preparació, les mancances i la manca d’anticipació poden conduir de nou al límit.
A mesura que van passant els dies, són més les residències que notifiquen brots. N’hi ha prou que es confirmi un contagiat per considerar que el centre afronta un brot, segons les directrius estipulades pel Ministeri de Sanitat. El problema és que “per poc que estiguin afectades [les residències] l’impacte serà gran”, segons va explicar aquest dilluns el director del Centre d’Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón. Dit d’una altra manera: “La letalitat de la COVID-19 es dispara dramàticament per sobre dels 70 anys. Passa d’un 0,5 o 0,6% en aquests moments a més del 15%”, va indicar Simón. L’exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública Daniel López-Acuña ho resumeix de manera més taxativa: “Aquí tenim una bomba de rellotgeria”.
Per l’epidemiòleg del CCAES, “el nombre de residències afectades per rebrots no està sent molt gran, encara que hi ha algunes en què el nombre de casos és gran. Les residències han treballat molt, es té clar què cal fer. Hem de seguir tenint una cura especial perquè qualsevol cosa que passi en persones grans, l’impacte és diferent”. No obstant això, l’aparició de positius es produeix, mentre els governs autonòmics intenten impedir que el virus es coli a força de restringir o limitar visites de familiars o les sortides de la gent gran. A Catalunya i Aragó, que acumulen la major part de casos de les últimes setmanes, ja s’han donat diversos contagis: a Barcelona, 246 positius d’uns 3.000 diagnosticats en els rebrots, però també a Lleida, on va començar la fase de transmissió comunitària en la comunitat, hi ha hagut 16 focus. A Aragó, més de mig centenar de centres estan afectats; al centre Creu Blanca de Burbáguena a Terol, fins i tot, ha hagut set morts i 76 contagis. Però també hi ha més de 16 d’aquests brots a la Comunitat Valenciana, que el passat 10 d’agost va confinar una residència amb set positius, Illes Balears o Galícia.
A Andalusia, que portava al menys dues setmanes sense casos en aquests centres, hi ha preocupació per una residència de Motril (Granada), on 60 usuaris van haver de ser aïllats, i al País Basc, el virus havia desaparegut de les residències a Bizkaia l’1 de juliol, però a 10 d’agost hi havia tres centres a la província amb positius que han assolit a 11 casos positius. Aquest dimarts, el virus va rebrotar per primera vegada en una residència guipuscoana: la Diputació va informar del cas d’una dona de 92 anys del centre privat de Donostia Hermano Garate. Es troba asimptomàtica però, per preocupació, ha estat aïllada a l’hospital d’Eibar.
Per la seva banda, la Comunitat de Madrid ha informat de brots en un centre de dia i un altre centre-ocupacional a la capital i tot just fa una setmana que es va notificar un rebrot en una institució sociosanitària de Pozuelo d’Alarcón amb nou positius. Un cas paradigmàtic és el del centre San Martín de la Vega, on es van detectar 52 contagis i dos morts, i que ha acabat introduint el virus en una altra residència després del trasllat de vuit usuaris a un centre de Ciempozuelos en principi amb PCR negativa. No obstant això, una vegada instal·lats allà, es va confirmar el positiu de cinc d’ells. Es dibuixa un panorama en expansió.
Cadascuna de les més de 5.000 residències han de comptar obligatòriament i des del juny amb plans de contingència, però ha estat a principis d’agost quan la Secretaria d’Estat de Drets Socials ha acordat amb les autonomies i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) un document de recomanacions per establir “una resposta coordinada” davant els rebrots. Entre d’altres punts, s’adapta a l’àmbit d’aquests centres el pla de resposta primerenca aprovat per Sanitat a mitjans de juliol i es fixa el contingut mínim dels plans de contingència, a més de comprometre a comptar amb un sistema d’informació en temps real. Aquesta ha estat una de les grans llacunes, que fins i tot va portar a Sanitat a admetre en un document intern que la baixa qualitat de les dades de les comunitats sobre morts en residències li havia impedit donar xifres.
En aquest sentit, des del sindicat UGT atenen amb cautela la situació i exigeixen una comunicació molt més fluïda entre els dos ministeris competents, Sanitat i Drets Socials, i al seu torn, de l’Executiu amb les comunitats autònomes. Encara que aplaudeixen l’existència del pla, es mostren reticents respecte als seus resultats si s’incideix en el seu compliment. “Sabem que el Ministeri de Polítiques Socials i l’IMSERSO s’estan mobilitzant, però també han de garantir que tot el que sorgeix d’aquestes reunions s’aplica. Els plans de contingència sobre el paper queden espectaculars, però hi ha molta distància des del que s’escriu al BOE al que passa el peu del llit “, defensa Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT a nivell estatal.
“Entorn d’alt risc”
Més enllà de l’intent de coordinació per part de Govern, les competències dels centres residencials recauen en les autonomies, de manera que a la pràctica cadascuna decideix quines mesures imposa. Aquestes insisteixen que els centres són segurs i, de fet, el nivell de control dels rebrots evidencia la implantació de mesures eficaces, però associacions, sindicats i patronal coincideixen que es pot fer més.
Segons explica Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, que agrupa 2.000 centres, hi ha algunes que en aquest temps “han fet els deures i altres que no” i apunta a l’heterogeneïtat amb la qual s’afronta el problema. L’associació ha elaborat un mapa amb el que atorga un nivell -vermell, taronja i verd- a cada autonomia en funció del seu grau de preparació en centres per a gent gran davant la COVID-19: set, entre elles Madrid o Aragó, estan en vermell i cinc, les dues ‘Castelles’ entre elles, en taronja. Només una, Catalunya, està en verd.
“Estem molt més preparats que abans, però també estem preocupats pel que pugui venir perquè hi ha major risc en unes comunitats que en altres i això ha estat molt dur”, assenyala Pascual. D’acord amb la seva anàlisi, la disparitat es reflecteix, entre altres coses, en el nivell de dotació als centres d’equips de protecció per al personal i la realització de PCR per a residents i treballadors. Si bé, explica l’organització, “hi ha comunitats com Cantàbria, Catalunya o Castella la Manxa que els faciliten indistintament a persones usuàries i professionals”, altres com País Basc o Comunitat Valenciana només els lliuren als segons” i altres, com Madrid, Galícia, Aragó o Andalusia, a cap.
Per l’epidemiòleg Daniel López-Acuña, exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública, aquests són precisament dos dels elements “imprescindibles” per evitar que la situació en els centres de gent gran col·lapsi i s’assembli a la de març. En aquest sentit, explica que molts dels rebrots que s’estan donant en les residències es deuen a l’entrada de virus amb treballadors asimptomàtics o presimptomàtics, és a dir, que encara no han desenvolupat símptomes. Per impedir aquest problema, al principi de l’epidèmia alguns professionals van decidir de forma voluntària aïllar-se dins dels centres per evitar contagiar-se fora i és una cosa que “s’ha establert en altres països”, diu López-Acuña, però que “és una estratègia molt complicada”, de manera que aposta per realitzar PCR sistemàtiques i periòdiques -cada entre tres i cinc dies- als treballadors, cosa que “no s’està fent de forma generalitzada”.
L’expert recalca que les residències “segueixen sent un entorn d’alt risc” perquè una vegada que el coronavirus entra en elles “es converteixen en un factor amplificador de la transmissió”. De fet, segons una investigació preliminar de l’Institut de Salut Carlos III, el nombre de places residencials per a majors de 70 anys a Espanya va ser un dels elements clau que va fer disparar l’epidèmia a casa nostra i en algunes residències va arribar fins i tot a haver desenes i desenes de morts. “Tenim una bomba de rellotgeria novament aquí i si s’introdueix el virus, de manera que l’aproximació que hem de fer és contundent, és l’única cosa que ens permetrà que no tinguem una crisi de la magnitud de la de març”, reflexiona l’epidemiòleg. Per a això, la fórmula ha de ser diferent a la que s’ha seguit: en comptes de “perseguir el coronavirus” i, si hi ha un brot, controlar-lo i aïllar-lo, “cal anar per davant i anticipar-s’hi”.
Inspeccions en residències
Des d’UGT, el seu portaveu entén que aquest repte és doble a causa del fràgil estat dels residents i de la dificultat per diagnosticar als positius, ja que normalment no exterioritzen els seus símptomes de manera tan clara com qualsevol altre adult infectat de COVID-19. “Per això cal reforçar els mitjans de protecció per evitar el seu pas i dotar d’equips i formació a les treballadores de les residències. Les mascaretes, guants i EPI haurien usar-se per sempre”, assevera. La responsable de Dependència del sindicat reclama plans d’aïllament protocol·litzats per les comunitats que expliquin de forma molt clara què fer amb els infectats i residents una vegada el virus entra en un centre. Pensa que algunes regions han trobat solucions fructíferes, com Catalunya i el seu conveni d’ajuda a domicili, però d’altres, com Madrid, “estan prenent decisions més polítiques que sanitàries”.
“Un hospital per pandèmies no resol el problema de salut comunitària. En aquest cas, la solució no és tenir més llits d’UCI, sinó posar els mitjans perquè aquesta gent no arribi a necessitar-los”, sosté l’encarregada de Dependència d’UGT. Precisament, aquest cap de setmana, CCOO Madrid va mostrar la seva preocupació pel “hermetisme” de la Comunitat respecte a les residències, “principal focus de la pandèmia a la regió” que està tornant a explotar.
“Les mesures que es marquen des de l’administració no s’estan portant a la pràctica. No només és fer test PCR, sinó assegurar la prevenció”, explica la responsable de CCOO de residències privades i concertades a Madrid, Juani Peñafiel. La central sindical se suma a la denúncia d’UGT i assegura que l’augment de casos en els centres “era una cosa que vèiem venir”. “S’estava treballant en uns protocols de cara a octubre, que era quan s’esperaven rebrots, i ha enxampat a gairebé totes les plantilles sota mínims”, expressa Peñafiel en referència al personal de neteja, que s’ha vist obligat a doblar les jornades en el cas de Madrid. Els dos sindicats reclamen, a més, una altra tasca a nivell autonòmic, que tampoc s’està complint: la de les inspeccions. “Els protocols que dissenyen les administracions no serveixen per a res si no es completen amb supervisió. És una cosa que venim denunciant des de fa mesos”, recorda Álvarez.
Coordinació amb el sistema sanitari
La mateixa idea de l’anticipació assenyala José Manuel Ramírez, president de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, però pel que fa a la coordinació amb el sistema sanitari, un dels punts febles de la cadena en els mesos més durs de la pandèmia. El Ministeri de Drets Socials ha inclòs aquesta previsió en el full de ruta comú acordat amb les comunitats i que Ramírez aplaudeix “encara que arribi tard”, però el risc és que es quedi en paper mullat. Segons explica l’associació, i coincideix també el Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, només “de manera puntual” s’han fet protocols que garanteixin l’atenció hospitalària de la gent gran, que és una cosa que preocupa després dels antecedents de la primavera, quan en el moment de col·lapse del sistema sanitari, alguns governs autonòmics van aprovar ordres que, en la pràctica, van bloquejar el seu accés. Per les morts en residències, de fet, la Fiscalia té sobre la taula més de 200 investigacions després de les denúncies de familiars i associacions.
“No es pot pensar que si ve una altra vegada una cosa semblant, no tinguem la coordinació necessària amb els centres de salut i no es garanteixi una prestació que és universal. Aquests plans no s’estan posant en marxa de manera generalitzada i les comunitats són les responsables d’articular això”, explica Ramírez, que lamenta “la falta de coordinació” que ja directament es dóna en el nivell més institucional de la gestió: “Crec que al sector de les residències i de Serveis Socials, en el Ministeri de Sanitat i en les Conselleries de Sanitat de les autonomies no ens tenen prou en compte”. També Cinta Pascual opina que “una de les claus” és la coordinació sociosanitària que sigui “de primer nivell” i no “que et passin visita un cop a la setmana. I és una cosa que fa por perquè com més saturats estan els serveis d’atenció primària i hospitalària, menys atenció tenim les residències”.
La veritat és que l’epidèmia ha revelat les mancances estructurals del sector a Espanya, que s’ha revelat insuficient. Segons el recompte de l’Imserso, hi ha unes 380.000 places, el que fa que la mitjana estigui per sota de la recomanació de l’OMS i requeriria una injecció directa de 70.000 més. Un primer coll d’ampolla que s’uneix a les queixes durant anys de professionals, famílies i sindicats sobre la precarització de les plantilles i els recursos materials. En aquest escenari, per a l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials hi ha un segon element que es posa sobre la taula: la manca de finançament. En aquest sentit, Ramírez censura que en aquests mesos el Ministeri de Drets Socials “no hagi posat ni un sol euro al Sistema d’Atenció a la Dependència”, llastat per anys de retallades. Segons els seus càlculs, el Govern central no ha recuperat encara els nivells previs a la crisi i del fons de 300 milions aprovat al principi de la pandèmia per Serveis Socials “només una petita part es va dedicar a comparar EPI per a les residències”. “És intolerable i inadmissible i, si no es posa diners, probablement la dificultat que tinguem per afrontar una nova crisi serà dramàtica”, anuncia.
