Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les crisis han tingut sempre un impacte de classe i de gènere. La pandèmia provocada per la COVID-19 no ha fet altra cosa que magnificar les desigualtats existents. La fragilitat de les nostres vides ha deixat al descobert la toxicitat de la precarització de les condicions laborals, econòmiques i socials que patim la classe treballadora.
El confinament ha evidenciat, un cop més, situacions molt greus, que hem denunciat insistentment: com s’han alimentat totes les criatures que feien els àpats als menjadors escolars? Com han malviscut les persones sense llar o les confinades en habitatges insalubres? Què ha passat amb les dones que pateixen violència masclista? Com han fet front els treballadors i les treballadores a les despeses bàsiques? Qui s’ha fet càrrec de les persones dependents? Com donarem resposta a totes les persones aturades o a les que tenen feina però són pobres?
Si alguna cosa ha deixat palesa aquesta crisi sanitària és com la malaltia i la salut estan determinades pel sistema socioeconòmic, pel capitalisme, que no ha deixat d’incrementar les desigualtats en els últims anys.
Farta, la classe treballadora torna a plantar cara amb vehemència per dir que aquesta crisi no la volem pagar les de sempre! Aquesta crisi ha de donar forma al sistema públic de provisió de benestar i reorientar-lo, així com reordenar les prioritats de despesa. Cal fer efectiva una resposta política i col·lectiva al servei de les persones. Perquè creiem que, en aquests moments en què s’ha evidenciat que allò públic és l’únic escut que tenim per protegir allò més preuat, la vida, urgeix la suma d’esforços i de voluntats per canviar la realitat actual.
Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones
Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones (salut, alimentació, habitatge, educació, etc.), necessitats que han d’anar acompanyades de mesures econòmiques per reactivar l’economia. Ara els objectius essencials i urgents són enfortir el serveis públics, rescatar les persones i l’ocupació. I per fer-ho, CCOO ha presentat les seves propostes als governs municipals, perquè apostem per la concertació i els pactes de reconstrucció. Una reconstrucció en la que han de participar tots els agents municipals i comarcals.
Ara que el neoliberalisme mira cap als governs és el moment de fer política en majúscules. Trencar amb l’austeritat imposada i amb les relacions tòxiques que imposa el capital, i apostar per polítiques associades a la igualtat, al repartiment de la riquesa i a la justícia social. Ens en sortirem si rescatem les persones, la salut, la vida i el treball. Ens en sortirem si es deixa de retallar en allò que és important, en allò que és vital.
Ah! I no cal recordar que és la classe treballadora la que genera riquesa o, dit d’una altra manera, no és el capital el que crea el treball, sinó que és el treball el que crea el capital.
