Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta paraula no està acceptada pel DIEC.
Quan enviem un paquet, amb un objecte delicat dins, posem en lletres molt llegibles: “FRÀGIL”. S’entén que el paquet ha de ser tractat amb cura, perquè la nostra cosa no es trenqui. Quan l’objecte que porta el paquet és fort, resistent als cops, robust… no posem res.
Una cosa fràgil és allò que una caiguda, un cop… destrossa. Allò fràgil no té reacció possible a aquestes circumstàncies i es deteriora de forma irreversible. Allò robust aguanta més els cops… però no reacciona. Simplement no l’afecten. Així doncs, l’oposat a fràgil no és robust, sinó antifràgil. Un ésser viu, una persona, és antifràgil: els cops li afecten i provoquen canvis en el seu comportament.
Estem vivint una situació molt particular en el camp de la sanitat: els nostres sistemes immunològics, en moltes persones, són fràgils, no aguanten el cop viral que afecta tota l’espècie humana. Els éssers vius no són robustos a seques, tots els estímuls externs els afecten. “Hi ha dues solucions: o ens destrueixen o milloren la nostra capacitat de resposta perquè en la pròxima ocasió estiguem preparats”. En l’àmbit de la sanitat s’està demostrat que un excés d’higiene, de cures exagerades no afavoreixen les respostes que immunitzen enfront de certes malalties, sinó que ens fa més febles; no hi ha reacció i l’agent patogen s’imposa. Tots (excloem els antivacunes?) Estaríem disposats a córrer el risc calculat d’una vacuna en aquests moments.
Antifrágil (Haidt, J. 2018) supera el concepte de resiliència. Una molla és un exemple de material resilient. Aquesta peça, en patir una força, es contreu o s’estira, d’acord amb el sentit i la direcció de l’empenta. En cessar la pressió torna a la posició de partida. No hi ha cap canvi i tornarà a donar, una i altra vegada, la mateixa resposta. Si fos antifràgil, les respostes posteriors serien diferents ja que s’han provocat canvis en l’interior del seu ésser.
Si deixem el camp de la medicina, i per descomptat el de la mecànica, i passem al món de l’educació, el concepte d’antifràgil també té aplicació. Els éssers vius, la intel·ligència, el pensament, les conductes de les persones han de passar de ser fràgils a ser antifràgils.
Els educadors tenim molt risc de seguir les actituds de sobreprotecció que, tant la societat com les famílies del nostre alumnat, semblen exigir amb intensitat mediàtica. Cal evitar, sigui com sigui, ens diuen, experiències que puguin torbar la ment/sentiments de la infància. Cal garantir la seguretat conceptual i emocional. No ens adonem que tot això els fa més febles, més fràgils, davant de situacions a les quals, irremeiablement, hauran d’enfrontar-se.
La paraula trauma ha ampliat el seu significat específic mèdic, aplicat a certes situacions concretes, a camps emocionals inespecífics, generals… Ara la importància del trauma, la seva intensitat, ja no és avaluable pels experts, sinó que depèn del que cada persona experimenta/pateix en la seva subjectivitat emocional. Aquesta experiència és la prova necessària i suficient per a l’avaluació de la gravetat de el cas. La conclusió és contundent: l’alumne, l’alumna, o els pares i les mares en el seu cas, exigeixen que aquestes situacions “traumàtiques” s’evitin obligatòriament.
S’ha fet un pas més: en el nostre entorn social, el terme “seguretat” inclou, també, “comoditat emocional”. Els centres d’ensenyament han de ser, abans que res, “protectors”. La cultura de la “ultraseguretat” passa a ser el criteri que influeix i determina els plans educatius. És clar que la seguretat és desitjable, però fins a cert punt. Podem caure en un bucle: l’alumnat es fa més fràgil davant l’absència programada de certs riscos i mana als seus progenitors senyals de com de malament ho passa; i aquests, al seu torn, exigeixen a l’escola més seguretat. Per aconseguir el seu control es genera, automàticament, una situació de vigilància, conceptual i emocional, del professorat.
La situació, per la manca de recursos per resistir i respondre adequadament, s’està agreujant per moments: els índexs d’ansietat i depressió dels adolescents augmenten (hi ha estadístiques clarividents que ho demostren). La sola presència d’altres cultures, per exemple, els fa sentir malament i, per tant, hem d’evitar la seva presència. En molts centres, fins i tot en àmbits universitaris, es prohibeixen debats sobre certs problemes socials, polítics, racials… perquè poden generar rebuig d’alguns grups que no ho toleren i es manifesten amb aldarulls. Rectors, claustres de professors, tutors… impedeixen que als nostres alumnes els arribin estímuls necessaris que els faci antifràgils.
La incomoditat no és un perill. I l’educació ha d’estar orientada a desenvolupar el pensament complex i no al fet que tots ens sentim còmodes, conceptual i emocionalment. Les paraules, els discursos no són violència; seva interpretació pot ser-ho. Defensar-se, ignorant coses que veiem, sentim o llegim, és una actitud racional que s’aprèn. S’ha d’estar disposat a escoltar coses que no ens agraden, encara que ens sentim malament … Això ens fa més forts. Sufocar els debats va en direcció oposada a la recerca de la veritas .
Tot això està en marxa, avança a passos de gegant. Internet és un aliat determinant. La “ultraseguretat” s’ha incrustat en la forma de “ser/actuar” dels joves. Alguns exemples: raonament emocional (els sentiments com a element principal d’interpretació de la realitat), pensament dicotòmic (blanc o negre), etiquetatge (simplificació de la realitat complexa i promoció dels aspectes negatius), catastrofisme (qualsevol canvi provocaria el caos automàticament) , pensament revengista (ells o nosaltres) …
Pot ser que els i les nostres alumnes, si no hi posem remei, surtin dels centres d’ensenyament amb una indefensió apresa que els incapaciti, en major o menor mesura, per desenvolupar una vida plena. Una lliçó que podríem aprendre de la situació actual.
