Quatre universitats europees, inclosa Nova de Lisboa, han dut a terme una enquesta en set països sobre la seva voluntat de rebre la futura vacuna contra la Covid. La mostra és petita (una mitjana de 1.000 persones per país), però atès el rigor, pot ser indicativa. En el cas portuguès, el 75% de les persones desitjaria la vacuna, el 18% no sap si vol posar-se-la i el 7% la rebutja. En altres països, rebutgen la vacuna més persones (19% a Alemanya i 20% a França) i, d’abril a juny, el percentatge dels que volen vacunar-se ha disminuït en tots els països. D’on ve aquesta por o rebuig a la vacuna?
Conspiració i liberalisme
Hi ha al menys dues possibles respostes. La primera és la de les teories de la conspiració, que són un univers pròsper, Bill Gates vol inocular un microxip a cada persona, la maçoneria vol que tots estiguem malalts, i altres maldats. Pul·lulen en l’extrema dreta, com a Portugal, i en alguns països, com França, han guanyat tal notorietat que arrossega al menys a una cinquena part de la població. Però és la segona forma de el moviment antivacunes la qual vull destacar: la reivindicació liberal contra l’intervencionisme de les polítiques públiques de salut.
La revista The Economist ha recordat aquests dies la seva pròpia posició quan, en aquests assumptes, el liberalisme encara feia llei. Així, en 1849, la revista va fer campanya contra la quarantena, durant els brots infecciosos, amb el pretext que el contagi de les malalties era una creença injustificada: “La creença en el contagi, com la creença en l’astrologia i la bruixeria, sembla destinada a esvair-se; i a mesura que ens desfem de les regulacions que ens diuen que consultem les estrelles i respectem els presagis abans de decidir-nos a iniciar una empresa, i de totes les lleis que s’oposen als mals esperits i castiguen les bruixes, tampoc dubtarem a desfer-nos de les regulacions que imposen la quarantena, que es van establir sobre la base de l’antiga creença en el contagi”.
Cinc anys després, una editorial de The Times va expressar la mateixa idea, d’una manera més pamfletària: “preferim arriscar-nos al còlera que ser pressionats per acceptar la salut [la política sanitària]”.
Salvar vides
La noció que l’acceptació de les normes sanitàries és una elecció individual va ser llavors la base ideològica de la campanya liberal contra les vacunes. I no obstant això, en aquests anys, ja es coneixia en detall el procés clínic i l’efecte devastador de les epidèmies i malalties contagioses. En 1842, un informe d’un advocat, Chadwick, que va treballar per a combatre la vida insalubre dels pobres a Londres, va revelar que l’esperança de vida mitjana dels comerciants era de 22 anys i la dels treballadors de 16 anys. Segons ell, la causa de les morts van ser les “miasmes”, els microbis generats en els tuguris en què vivia la població, és a dir, el contagi de malalties.
Amb la lenta imposició de les normes sanitàries i el canvi de les condicions de l’habitatge, a finals de segle XIX l’esperança mitjana de vida havia augmentat sis anys a les ciutats britàniques, 10 anys a París i 20 a Estocolm. Després, en el segle XX, les vacunes van començar a salvar gent i, amb la millora de la salut pública, avui hem arribat a una esperança de vida mitjana de més de 80 anys. Benvinguda sigui la vacuna.
Aquest article va ser publicat originalment a la revista Sin Permiso
