En pocs mesos la pandèmia s’ha convertit en una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte s’aprecia en el Regne d’Espanya on, en comparació amb anys anteriors, s’ha produït un elevat excés de mortalitat de 50.000 morts (només Perú i Equador estan per darrere), o a Barcelona, on l’excés de mortalitat és del 158% (sobretot als districtes de Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjans d’agost, havien mort a les residències geriàtriques espanyoles per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).
Però el coronavirus no afecta tots per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents, generant una “pandèmia de desigualtat”. I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. A Barcelona, les necessitats més extremes estan cobertes, però romanen moltes altres lligades a la pobresa i la desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan migrat que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar. No és estrany, doncs, que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que la dels rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar sota una situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc és estrany que la taxa d’incidència de la Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi. Per què aquesta calamitat després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món?
La pandèmia ha mostrat les debilitats dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, curar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva). Val a dir que a Barcelona, Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats molt diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària que estan sota control de la Generalitat; per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre altres funcions, de la salut pública i dels serveis socials bàsics no especialitzats, i està sota control de l’Ajuntament. Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribaria el “millor escenari” i que l’estiu eliminaria el virus. Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins va assenyalar que es necessitaven molts més rastrejadors, i l’epidemiòleg Oriol Mitjà va apuntar que, per poder assessorar-los, el Departament de Salut va ser “un palau infranquejable”) i institucions (el rebuig a acceptar rastrejadors per part de l’Ajuntament de Barcelona), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o en fer desconfinamientos amb massa rapidesa per pressions econòmiques, sense la planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adequats.
Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la “salut en totes les polítiques”, ni es van planificar ni van finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, i l’acció comunitària. Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat, que és mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, i que es caracteritza per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública. Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un exemple il·lustratiu és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061 / Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions bastant tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, que encara són més arran de la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.
Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajuda dels moviments socials comunitaris. No obstant això, ha ajudat en la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a col·legis, etc.), i ha invertit prou recursos en ajudes socials (35 milions en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30 milions), la cultura (10 milions), i en fer canvis ambientals (15 milions en millores de l’espai públic i la mobilitat).
La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor i en la qual trigarem a conèixer tots els efectes de tsunami pandèmic i les seves diferents “onades” sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornar intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica. Però hi ha una cosa clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials. La deficient gestió de la pandèmia realitzada té molt a veure amb un model neoliberal que cal eliminar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen, de fet, amb una crisi civilitzatòria (de salut, cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.
Aquest article va ser publicat originalment a la revista Carrer amb el títol “Barcelona i Catalunya Davant la pandèmia: Cal un Servei Nacional de Salut”. Llegeix-lo en castellà a la revista Sin Permiso
