En els darrers dies s’ha confirmat la decisió de la Conselleria de Salut de posar en marxa abans de gener de 2021 cinc nous hospitals amb un total de 490 llits de crítics i una vida útil d’uns trenta anys per import d’uns 85 milions d’euros, en paraules de la Consellera, del Director del CatSalut i del Vicepresident del Govern de la Generalitat.
Una decisió que podria pensar-se que s’adopta a conseqüència del sotrac de la Covid-19, malgrat que a hores d’ara no sembla que l’atenció hospitalària estigui particularment estressada, com sí que ho sembla, en canvi, que ho estan l’Atenció Primària i la Salut Pública sanitària. Una demanda hospitalària que tal vegada l’evolució de la pandèmia no arribi a exacerbar de forma comparable als primers moments. Tot i que la generalitzada denúncia d’una suposada manca de previsió esdevingui un potencial argument justificatiu. De fet la resposta assistencial fins ara ha estat protagonitzada, sobretot mediàticament, pel sector hospitalari amb una dedicació intensa, que ultrapassava fins i tot els requeriments dels responsables de la política sanitària.
Potser perquè, malgrat les declaracions públiques que reconeixien la importància i la necessitat de les actuacions més preventives que, en principi, semblen més pròpies de l’atenció primària i de la protecció col·lectiva de la salut comunitària dels dispositius de la salut pública municipal i autonòmica, la descapitalització d’aquests estaments i, en el cas de la primària, sobretot, el malestar crònic dels professionals i treballadors, ha comportat un obstacle gairebé insuperable, agreujat encara per l’absència d’un suport prou decidit i tangible vers aquests sectors. Com assenyalaven des del FOCAP i se’n feia ressò aquest diari, la resposta del Departament els hi era del tot insuficient i fins i tot inadequada.
La mateixa Consellera de Salut, el mes de març passat, en plena alarma per la primera onada, declarava el següent: “en les últimes setmanes el sistema sanitari ha fet un gran esforç i ha multiplicat per més de tres les seves capacitats i ha passat a tenir 1939 llits d’UCI”. Aquest objectiu es va assolir sense haver de posar cap maó. Afortunadament, l’hospital temporal previst al recinte firal de Montjuïc no es va utilitzar ni tampoc la resta dels provisionals que es pensaven ubicar annexos a altres grans hospitals, essencialment de Barcelona.
No ens considerem experts, però ens sembla que Catalunya no pateix un dèficit significatiu de llits hospitalaris, encara que potser sí que hi ha alguns desequilibris territorials i una certa inflació de centres de referència per a diferents tipus de patologies i tècniques diagnòstiques i terapèutiques.
Però no ens sembla una explicació suficient de la decisió anunciada, aclariment que no solament ens agradaria que el govern ens donés, sinó que fora un exercici de retre comptes (accountability que diuen els angloparlants) molt necessari i forçós -per fer servir la fórmula litúrgica- i del tot oportú en els moments que vivim.
Perquè mentrestant, iniciatives com el Pla Estratègic d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (un dels molt publicitats per la Conselleria en els darrers quinze anys) continua adormit als calaixos. El que sembla que també passa amb el lema de “salut a totes les polítiques” que ha transcendit poc l’àmbit de les manifestacions als diaris. Una iniciativa que adequadament desenvolupada podria contribuir a la millora de l’atenció primària i comunitària, òbviament a la millora de la salut pública i, per parlar de problemes reals, a prevenir alguns dels problemes socials i de salut de les persones grans, fins ara les víctimes principals -en termes sanitaris- de la Covid-19, més enllà de desar o d’abandonar els ancians -que sovint ho accepten a contracor- en aquesta mena d’estacionaments -de vegades gestionats, fins i tot, per fons voltors- que són les residències de vells.
Clar que invertir en hospitals és més fàcil que replantejar-se el sistema sanitari en el seu conjunt i molt més agraït des de moltes perspectives, inclosa la del populisme; molt més que exigir -i facilitar que es pugui dur realment a terme- la longitudinalitat i la continuïtat que pot aportar l’atenció primària, sense la qual aquesta perd tot el sentit; així com una atenció clínica que no medicalitzés innecessàriament la ciutadania, mitjançant la promoció col·lectiva de la salut comunitària. Però potser fora hora d’agafar el toro per les banyes i si més no, explicar de forma detallada i clara els motius per a prendre decisions com la que critiquem.
