Ha passat gairebé un any des que va començar tot. Hem experimentat l’estranyesa, la por i l’angoixa, la ràbia, l’amor, la solidaritat i els dols. Ara, iniciant la tardor -i sense la llum estival, apareix amb força la tristesa. Els seus signes són clars: mutisme entre amics, sense el bullici dels grups de whatsapp ni les trobades cara a cara; esgotament i desafecció per activitats creatives o professionals; problemes de son; inquietud en el cos; i un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes de les coses que fem, al no tenir ja un objectiu ni perspectives clares.
Ho expressava L. -un pacient que passa molt de temps amb les pantalles- amb aquestes paraules: “És com anar en tren i veure com passa la teva vida, però tu estàs fora”. Aquesta frase reflecteix bé el sentiment d’exili que cada un de nosaltres ha experimentat alguna vegada en tot aquest temps. Exili de la seva pròpia vida.
Cadascú té les seves raons particulars, però algunes les compartim tots. Entre elles la decepció del què no arriba després de les expectatives de la desescalada. O les pèrdues que s’acumulen (vides, treballs, vincles, recursos). Al que se suma una creixent crisi social amb cada vegada més vides desnonades, la desconfiança en els dirigents, el rebuig a mesures confuses i contradictòries, i l’esgotament de tanta incertesa i canvis que ens detenen en un interminable stand by .
Coordenades espai i temps
Les persones ens orientem per dos eixos bàsics, les coordenades de la modernitat. Em refereixo a l’espai, que inclou el vincle als altres, i a l temps. Només cal veure les tècniques de tortura psicològica per comprendre la seva importància. Quan a un detingut se l’aïlla i se li treuen tots els referents temporals (mitjançant habitacles segellats o drogues), l’impacte psicològic immediat és un estat confús, amb signes de depressió i paràlisi, després d’una incipient ràbia. Una mica d’això, en menor mesura clar, ens està passant a nosaltres.
Hi ha alguna cosa irreal al paisatge de màscares en què vivim que fa que de vegades no reconeguem al conegut que passa pel costat, que no puguem entendre la pàgina del llibre que acabem de llegir (encara que es tracti d’un text fàcil). O que ens sorprenguin els petons i abraçades d’una pel·lícula, com si això fos ja un altre temps.
La distància amb els altres ens allunya també de nosaltres mateixos. Ens costa més imaginar el futur post-covid-19, i recorrem més fàcilment a alimentar la nostàlgia. Alguns joves -no tots- i uns quants adults, com hem vist, neguen d’entrada aquest present i exigeixen que tot sigui com si res hagués passat. És una altra defensa davant les pèrdues.
La tristesa no és depressió
Això que ens està passant és la tristesa COVID. I no cal confondre-la amb una depressió o qualsevol altre trastorn mental, com alguns ràpidament auguren cada vegada que hi ha una crisi. “Hi ha persones deprimides però jo vinc per saber una mica més del per què” m’explica M. en la consulta.
La tristesa és un problema quan ens estalvia les preguntes i els perquès, allunyant-nos del saber. Per això, el psicoanalista Jacques Lacan li oposava, com a antídot, el gay savoir (el “saber alegre”), resultat de l’atreviment de cada un en manifestar això que el posa trist. I dir-ho de tal manera que, sense aspirar a comprendre del tot les seves causes, li obri nous interrogants sobre el seu desig alegre de viure.
La clau està en passar de la impotència -el sentiment que ens aclapara per allò que no podem fer- a la impossibilitat -el reconeixement de que hi ha coses impossibles-, sense solució programada. Un pare o una mare no poden explicar els misteris de la sexualitat als seus fills, no perquè siguin incapaços o ignorants, sinó perquè la sexualitat no s’ensenya, s’experimenta subjectivament.
Igual ocorre en la teràpia psicològica, on no tot és ‘curable’ perquè, més enllà de les capacitats i potències del clínic, el que compta és el consentiment del pacient. Ell decideix el límit del possible. Donar-se contra el mur de la impotència condueix a la recança. Acceptar els límits permet, en canvi, fer el possible en cada cas.
Cal temps i esforç per treure la tristesa, i no ens serveix la lletania de l’autoajuda. Es tracta més aviat de no quedar-se a la paràlisi de l’acte ni en l’abstracció del virtual, rebutjar la nostàlgia -sempre enganyosa- i afavorir les trobades presencials. Tot això sense renunciar als plaers quotidians ni als projectes previstos (encara que ajustem els objectius inicials), aplicant les mesures preventives necessàries.
La tristesa ens empeny a separar-nos de la vida, com aquest tren sobre el qual fantasiava L. I, tot i que al gran Antonio Carlos Jobim, un dels pares de la bossa nova, li semblava que, a diferència de a felicidade, la tristesa no tenia fi, la veritat és que ell va trobar la bona i poètica manera de traduir-la. D’això es tracta, de fer alguna cosa amb ella en el temps que ens queda fins a la fi del malson COVID.
Aquest article d’opinió va ser publicat primer a The Conversation
