Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En acabar la carrera de Medicina, l’eivissenca Paula Bermell va fer l’especialitat de Neurologia a l’Hospital Vall d’Hebron. Després de la residència, el 2018, va decidir anar-se’n a viure a Nottingham, Anglaterra, amb la seva parella, a qui li havien ofert una feina allà. «Aquí no veia cap oferta laboral amb cara i ulls. No hi havia opcions decents, amb contractes de jornada completa i un sou estable. Així que vaig decidir marxar sense feina. A Anglaterra de seguida en vaig trobar una en la qual m’oferien jornada completa, estabilitat i un bon sou», explica.
La lleidatana Laura Vilella, també neuròloga, va marxar als Estats Units el juliol del 2017; primer va estar-se un any a Ohio i després es va traslladar a Houston. Segons explica, la decisió de marxar va ser una combinació de factors. «Jo volia fer una medicina més acadèmica, centrada en l’àmbit de la recerca, i aquí les ofertes eren molt reduïdes i precàries. Als Estats Units hi ha un sistema de subespecialització anomenat fellowships, que permet als metges seguir-se formant alhora que treballen amb una certa estabilitat. En el meu cas, m’he especialitzat en epilèpsia». Les seves condicions laborals, segons explica, són bones, amb un salari alt i una estabilitat laboral durant tot el programa de formació.
Un altre dels motius de pes que van impulsar a la Laura a marxar a treballar a l’estranger va ser, segons explica, la incertesa i la inestabilitat laboral després de fer la residència. «Després de tants anys de formació, ens veiem abocades a anar enllaçant contractes de guàrdies, en el millor dels casos, i substitucions, que tenen una duració indeterminada o sovint curta. I ens trobem amb aquesta inestabilitat en plena vida adulta, fet que dificulta prendre decisions vitals com tenir una família o invertir en un habitatge», assenyala.
Tant a la Laura com a la Paula els agradaria tornar a Espanya algun dia, perquè troben a faltar els seus amics i familiars. Tot i això, pateixen per les condicions laborals que els esperen quan tornin. «Arriba un moment que vols tenir les coses més clares, no estar treballant uns mesos i patir perquè se t’acaba el contracte i has de buscar una altra feina», explica la Paula.
La demanda de certificats d’idoneïtat per marxar del país, a l’alça
El Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) tramita cada any milers de certificats professionals d’idoneïtat, un dels documents necessaris que han de demanar els metges para poder treballar a l’estranger. El 2019, les sol·licituds van ascendir fins a 4.100, el que significa un increment del 16,31% respecte de l’any anterior. Comparant les xifres des del 2011, el nombre de sol·licituds s’ha gairebé triplicat.
Malgrat que les xifres semblen molt elevades, cal destacar que un mateix facultatiu pot sol·licitar diversos certificats d’idoneïtat, ja que aquests caduquen cada tres mesos. A més, una part dels professionals que sol·licita aquest document finalment no acaba marxant del país. «Les dades, ara mateix, no són alarmants, però sí que és cert que aquests certificats són el termòmetre de les intencions dels professionals. Està clar que si estiguessin contents amb el sistema, no pensarien a marxar», assenyala el Director General del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Marc Soler. De fet, explica Soler, gairebé un 50% dels metges de menys de 45 anys tenen un contracte laboral precari i dificultats per conciliar. «Aquesta incertesa fa que si et sorgeix qualsevol oportunitat a l’estranger, no dubtis en agafar-la», destaca.
El 2019, 570 metges de la província de Madrid van sol·licitar certificats d’idoneïtat, situant-se líder en l’estat espanyol. Barcelona es va situar en la segona posició amb 492, seguida de València, amb 135 sol·licitants, i Las Palmas, amb 99. En el cas de Barcelona, d’aquests 492 facultatius, van acabar marxant, segons dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 229. D’aquests, 50 eren nascuts a Catalunya, 27 d’altres regions d’Espanya i 152 eren d’origen estranger, que havien decidit tornar al seu país d’origen o es traslladaven a altres països de la Unió Europea.
Per especialitats, les dades recollides el 2019 pel Departament d’Internacional de Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), exposen que els metges de família (313), els anestesiòlegs (123) i els pediatres (95) són els especialistes que més demanden el certificat.
Pel que fa a les destinacions preferides per treballar a l’estranger, el 2019 els dos primers llocs més sol·licitats van ser el Regne Unit, amb 669 certificats emesos, i França amb 624. Irlanda, amb 312 certificats, supera Itàlia, amb 185, convertint-se en la tercera i quarta destinacions més sol·licitades, mentre que el cinquè lloc és per a Alemanya, amb 184. Fora d’Europa, les destinacions escollides van ser els Emirats Àrabs, amb 108 certificats, Canadà, amb 71, i els Estats Units, amb 59.
La sobrecàrrega de feina, un altre motiu per marxar
A banda de la major estabilitat laboral i les perspectives de futur que ofereixen altres països amb relació a Espanya, les metgesses entrevistades destaquen les condicions de treball i la sobrecàrrega de feina com un altre dels motius per marxar a treballar a l’estranger. Segons Laura Vilella, a l’estat espanyol falten metges, però no s’ofereixen places i contractes per aquests. «Si un mateix metge pot visitar 30 pacients en un matí, perquè contractar-ne dos si un de sol pot fer la mateixa feina amb la meitat de cost?», assenyala. Vilella destaca que durant la residència les condicions laborals són extremadament precàries. «Després d’una guàrdia de 24 hores, moltes vegades els residents no descansen i fan una jornada ordinària sencera, perquè falta personal».
Segons Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, que no es compleixin els descansos és una incoherència. «Oi que no es permet que els camioners estiguin 20 hores seguides conduint? En canvi, s’accepta que els pacients siguin atesos per professionals que fa més de 30 hores que treballen sense descansar. Els metges no són robots i, evidentment, si no descansen no estan en les condicions adequades per assistir als malalts», denuncia. Aquestes condicions laborals, segons Puig, acaben esgotant física i mentalment als professionals.
Aquestes situacions, explica Paula Bermell, rarament succeeixen a Anglaterra. «Aquí als metges se’ls cuida més. T’aprecien per la teva formació i volen que tu estiguis contenta amb les condicions laborals que t’ofereixen. No et demanen que treballis després d’una guàrdia, al contrari, està mal vist. Tenen en compte que si no descanses, després no rendiràs bé», explica.
La necessitat d’invertir en el sistema
Segons el Director General del COMB, Marc Soler, el problema de base és la falta d’inversió en la sanitat pública. «Fa temps que diem que falten 5.000 milions d’euros a la sanitat. Des del 2010, el pressupost segueix sent el mateix. Això condiciona contractes precaris i sous baixos, i la pandèmia tot això ho ha extremat», explica.
Per Josep Maria Puig, l’única mesura que pot dur a una millora del sistema sanitari és «posar sobre la taula els diners que costa el sistema». «La Unió Europea inverteix en sanitat pública una mitjana d’un 7,5% del PIB. Anglaterra o França estan prop del 9% i Espanya en un 5,9%, mentre que a Catalunya és un 3,9%» assenyala el president de Metges de Catalunya. «És la manca de voluntat política del govern de Catalunya, que ha anat aprimant cada cop més el pressupost de la sanitat, el que ha comportat que hi hagi professionals que marxin», afegeix.
