Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’absolució en un judici per estafa o assassinat, posem per cas, ens ve a dir que no s’ha provat que els acusats hagin comès el delicte. Aquesta manca de proves no prova que no hagin comès l’estafa o l’assassinat, simplement indica que no s’ha pogut provar, la qual cosa és molt diferent. Considerar que una afirmació és vertadera perquè no hi ha proves en contra és una fal·làcia que s’anomena crida a la ignorància o argument ad ignoratiam, al·ludint que s’argumenta des de la ignorància (la falta de proves) en comptes de des del coneixement. La medicina, tan exigent ella amb les proves o evidències i amb els procediments probatoris, és un terreny fèrtil per a aquesta fal·làcia i també per a una altra manera de pensar equivocada: considerar que si un tractament mèdic s’usa de forma habitual és perquè la seva eficàcia està provada (científicament, és clar).
La crua realitat és que molts dels tractaments mèdics tenen una efectivitat real desconeguda, ja que no ha estat provada (en assaigs clínics de qualitat, s’entén). I, no obstant això, se segueixen utilitzant. Tot i que no hi ha una comptabilitat pública de totes les intervencions de salut i les respectives evidències sobre la seva efectivitat, és un secret a veus que falten proves sobre els efectes de molts d’ells. En un ja clàssic anàlisi sobre els beneficis i riscos de 3.000 tractaments avaluats en assaigs clínics, publicat fa més d’una dècada a la revista Clinical Evidence del grup BMJ, es mostrava que la meitat d’ells tenia una efectivitat desconeguda. Del restant 50%, el 3% probablement no eren efectius o eren perjudicials, el 5% era improbable que fossin beneficiosos, el 7% tenien un balanç equilibrat entre beneficis i riscos, el 24% eren probablement beneficiosos i el 11% eren beneficiosos. Encara que la revista va deixar de publicar-se el 2016, la figura adjunta que recull aquests resultats és tan impactant que encara segueix facilitant comentaris i és fàcil localitzar-la a internet.
Aquests 3.000 tractaments no van ser seleccionats per Clinical Evidence entre els més utilitzats i tampoc ofereixen una panoràmica completa de tots els disponibles. És possible, a més, que en els anys transcorreguts des d’aquest anàlisi les coses hagin millorat. Però, en qualsevol cas, la rotunditat de les dades revela fins a quin punt es fan servir tractaments que no han estat prou estudiats en assaigs clínics de qualitat, o bé que han estat estudiats i els resultats no han estat publicats i, per tant, les dades disponibles poden oferir una imatge distorsionada. El que ve a revelar aquesta aclaparadora manca de proves és no només l’envergadura de la tasca de la investigació clínica, sinó també les limitacions i mancances d’aquest tipus d’investigació.
Però no ens hem d’enganyar. L’absència d’evidència no és evidència d’absència, com diu un aforisme que circula en medicina des de fa dècades, i que ha donat títol a al menys als articles de Phil Alderson el 2004 i de Douglas Altman i Martin Bland el 1995. Certament, no és fàcil aconseguir respostes d’alt grau de certesa a les preguntes sobre intervencions de salut, sobretot quan les investigacions no es duen a terme amb els dissenys adequats i traspuen biaixos pels quatre costats. En els casos en què l’efecte d’un tractament és molt gran, no cal estudiar a molts pacients per detectar-ho, però quan la mida de l’efecte és petit les coses es compliquen. Assegurar que un tractament no funciona (evidència d’absència d’eficàcia) és científicament complicat i arriscat, ja que l’habitual és que, simplement, no hi ha proves que sigui eficaç.
