Entrevista

“Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat i democràtic. No podem seguir fent mesures parcials i reactives”

Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, defensa que cal un model sanitari “públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i que potenciï la investigació”.

Benach considera que, davant la segona onada de la pandèmia, no s’han invertit prou recursos per aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, així com tampoc s’han fet suficients tests ni s’ha reforçat substancialment l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública.

Com veu la situació i evolució actual de la pandèmia? Coneixem realment tots els seus efectes?

Realment desconeixem l’evolució de la pandèmia. És previsible que la situació empitjori a l’hivern, però realment tot són especulacions. Encara tenim una visió superficial i molt incompleta dels canvis i efectes de la pandèmia sobre la salut col·lectiva i les desigualtats de salut. A mitjans d’octubre, el nombre oficial global de morts al món sobrepassa el milió de persones, de les quals oficialment unes 34.000 s’haurien produït a l’estat espanyol. Però sabem que hi ha un “excés de mortalitat” (és a dir, el nombre de morts per totes les causes superior al que hauríem esperat veure en condicions ‘normals’) respecte a anys previs que segurament ja és a prop de les 60.000 morts (i la situació sembla molt pitjor a països com Rússia, Perú o Equador).

Això no vol dir que totes les morts siguin per la Covid-19, però sí que moltes es donen pel context social i sanitari que té lloc al seu voltant: malalts diagnosticats i tractats tardanament amb malalties oncològiques, pulmonars, de salut mental i altres. A manca de disposar d’una avaluació profunda, hi ha tres temes importants que cal valorar: la debilitat dels sistemes d’informació i vigilància epidemiològica i de salut pública existents, que fa molt difícil la comparabilitat dels indicadors entre i dins dels països; l’ús partidista i poc transparent amb què moltes institucions i governs utilitzen les dades i els indicadors, com mostra el cas de la Comunitat de Madrid, per exemple; i la mateixa dificultat científica de comprendre tots els impactes psicosocials i de salut (morts, malalties, problemes crònics, patiment, etc.), en grups i indrets diferents. Crec que tardarem bastant en saber els efectes entrellaçats de les múltiples onades sanitàries que s’estenen i reforcen mútuament al costat dels impactes econòmics, laborals i socials, en onades de curt i llarg termini. En tot cas, crec que de moment veiem només la punta de l’iceberg de què està passant.

Creu que s’ha fet front de forma adient a les vàries fases de la pandèmia? Ha quedat molta gent enrere?

Se’ns ha repetit que “ningú quedaria enrere” però, parlant en general, ja que l’actuació de les comunitats autònomes que tenen les competències sanitàries ha estat diferent, cal dir que molta gent ja estava endarrere, i que no s’han posat suficients eines, mitjans ni voluntat política perquè això pogués canviar. La primera fase de la pandèmia es va caracteritzar pel desconcert. Se sabia que podia ocórrer, ho havia advertit molta gent: científics, institucions, informes de l’OMS, la CIA, el Pentàgon, Bill Gates, Obama… Però no es va fer cas. Se’ns ha repetit que teníem un sistema sanitari molt bo i és cert si ho comparem amb molts països del món, però és un sistema molt insuficient per fer front als problemes de salut de la gent i a una pandèmia complicada com la que vivim.

Durant molts anys, les polítiques neoliberals, l’acció conjunta de governs i empreses en favor d’aquestes, les retallades de la crisi del 2008, i altres factors van precaritzar a la sanitat pública, sobretot l’atenció primària i els serveis socials, alhora que el pes es posava cada cop més als hospitals, tecnologies i medicaments, sense invertir en salut pública (vigilància, prevenció, planificació, educació, etc.). Amb la pandèmia, no s’ha planificat ni coordinat suficientment, hi ha hagut falta de previsió i capacitat d’anticipació, ha mancat lideratge i participació comunitària, no s’ha previst el pitjor escenari, i no s’ha invertit prou en sanitat i salut pública i serveis socials. Davant d’això, la solució “final” amb confinaments que ajuden a frenar la seva expansió, i amb la restricció d’activitats comercials i quotidianes, no poden ser una alternativa a tenir una salut pública amb els mitjans adients per planificar, vigilar, educar, prevenir i actuar amb diligència i efectivitat.

I respecte a la segona fase de la pandèmia?

A la segona fase, el model d’actuació tampoc ha estat bo; penso que es caracteritza per tenir tres trets: la quasi “absència” de la salut pública, la generació de segregacionisme i discriminació, i la “normalització” d’una pandèmia que ja és crònica. Pel que fa a la salut pública, sembla clar que no s’ha prioritzat suficient en invertir recursos i aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, ni s’han fet suficients tests, ni s’han esmerçat els fons necessaris per reforçar substancialment a l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública. Les vagues proposades en són la prova. En canvi, s’ha optat per plantejar restriccions de l’activitat laboral, el consum, o l’oci de forma reactiva i no massa efectiva, sense posar prou l’accent en la restricció d’activitats interiors, la promoció de fer el nombre més gran d’activitats possible a l’aire lliure, i la millora del transport públic. Crec que podem dir que no s’ha planificat amb temps ni s’han previst els pitjors escenaris, que no s’ha fet una campanya educativa comunitària, pedagògica, amb missatges clars i massius als joves i a la gent gran, ni tampoc s’ha realitzat una campanya d’intensa participació comunitària.

El segregacionisme té a veure amb un control de la pandèmia quasi “militar”, per “derrotar” al virus en una “guerra” on es posa el pes en els factors esmentats i la responsabilitat individual, a l’espera que hi hagi una vacuna segura i efectiva. Els barris obrers ja arrossegaven problemes de segregació social i els pitjors indicadors socioeconòmics, però en lloc d’invertir massivament en serveis sanitaris, socials i educatius, va la policia a fer controls. El tercer punt és normalitzar una pandèmia ja crònica que recau sobre una sanitat pública col·lapsada crònicament amb uns professionals esgotats, precaritzats… i contagiats. Quan la població no pot accedir ni rebre els serveis sanitaris que necessita, es pot dir que el sistema està col·lapsat. No es pot contemporitzar i “normalitzar” una situació que mata, crea patiment i desigualtats en tanta gent. En dedicar els recursos disponibles a la Covid-19 no es poden atendre altres casos de malalties i problemes de salut. Per tant, no podem seguir amb mesures “de posar i treure”, reaccionant reactivament, cal d’una vegada fer inversions profundes en sanitat i salut pública i canviar una situació pandèmica que podria durar temps.

La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs.

Les dades indiquen que les capes més empobrides de la població estan més exposades i que hi ha un major impacte del virus en barris treballadors i de renda baixa. Podem dir, doncs, que el coronavirus distingeix entre classes socials? Les pandèmies són també un problema de desigualtat social i sanitària?

Tampoc aquí tenim una visió prou acurada, però sí que sabem que el virus no afecta igual a tothom i que hi ha grups socials molt desigualment afectats per la pandèmia. Per exemple, a la primera onada de la pandèmia, al voltant del 70% de les morts es van produir a les residències geriàtriques. Durant molts anys no es va invertir en serveis públics, es van externalitzar les residències a empreses, asseguradores i fons especulatius que van trobar un mercat rendible per fer negoci i parasitar sense control democràtic al sector públic. Amb tota impunitat, van precaritzar al personal, van estalviar en material bàsic i manteniment, van reduir la qualitat de serveis i degradar l’atenció i condicions higièniques i d’alimentació.

Un altre cas són els treballadors i treballadores “essencials” (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats “estils de vida” i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema. És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder.

Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent. Per reduir les desigualtats caldria fer polítiques radicals, profundes i sostingudes, com implantar una fiscalitat molt més progressiva, reformar el model d’estat de benestar en la sanitat i la salut pública, els serveis socials i les cures, invertir en educació, reduir el temps de treball, incloure la renda bàsica universal, fer una transició ecològica i energètica ràpida i molt profunda, i canviar un sistema productiu, financer, de consum i cultural, que faci front a la greu crisi sociosanitària i ecosocial que enfrontem.

Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i la investigació.

En un article recent va assenyalar que cal crear un Servei Nacional de Salut a Catalunya. Quines característiques hauria de tenir?

La salut col·lectiva, no depèn fonamentalment -com sovint es creu- de la biologia i la genètica, els estils de vida i l’atenció sanitària, sinó de la política, les polítiques públiques i els determinants ecosocials de la salut. La salut de la gent depèn també de la salut pública, aquella disciplina que té com a objectiu prevenir la malaltia, protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Això inclou, per exemple, millorar la salut laboral i ambiental, construir una potent xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, o planificar intervencions a llarg termini per millorar la salut i augmentar l’equitat. Actualment els recursos de la salut pública són ínfims (menys del 2% del pressupost de salut) i la seva visibilitat social és gairebé inexistent. Sabem de la importància de la salut pública, però malauradament això no forma part encara del saber hegemònic de la majoria de la gent, o inclús el de molts professionals sanitaris i dels serveis socials.

Què s’ha de fer per reforçar el sistema de salut pública de Catalunya?

El model hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integralitat psico-bio-social humana. Un model que accentua la biomedicina, els hospitals i serveis especialitzats, la tecnologia i utilitzar massa medicaments, i que genera una recerca més centrada a publicar en revistes d’alt impacte i cercar beneficis econòmics que no pas en la salut col·lectiva.

Cal canviar les prioritats de forma radical. Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials sanitaris, i que potenciï la investigació aplicada per resoldre els problemes de salut reals que pateix la població. Un model que desmedicalitzi la salut i utilitzi de forma mesurada la tecnologia, que tracti a persones malaltes i no a malalties o òrgans malalts… i que sigui participatiu i democràtic. Per fer tot això és imprescindible obrir un gran debat social canviant la cultura de la salut, enfortir les agències de salut pública, desenvolupar la legislació i invertir massivament en sanitat pública, en serveis socials i en salut pública. No podem seguir fent mesures parcials i reactives. Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat, de qualitat i democràtic al servei del poble. I ens cal també, no ho oblidem, que aquest nou model estigui en sintonia amb la crisi de civilització que vivim (de salut, cures, econòmica, ecològica i política), on tindrem serveis amb menys energia i recursos.

Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari.

La recerca de la vacuna és presentada com una gran esperança, però el sistema internacional de recerca biomèdica i farmacèutica sembla organitzat al servei dels interessos dels grans laboratoris multinacionals internacionals.

No soc un especialista en aquest camp, però em sembla que s’ha creat una visió distorsionada sobre les vacunes que genera falses impressions i esperances. Tot i que en pocs mesos els avenços en el coneixement han estat força grans, crec que cal tenir molta humilitat amb relació al virus i el desenvolupament de vacunes. El primer és cercar vacunes segures sense o amb pocs efectes nocius per després mirar la seva efectivitat, però aquesta pot ser variable com esdevé en altres casos. La vacuna de la grip té, per exemple, una efectivitat baixa, mentre que la del xarampió és barata i efectiva. Avui no sabem quina serà l’efectivitat de les vacunes de la Covid-19 ni, de fet, la coneixerem del tot fins d’aquí mesos, com tampoc sabem si el nivell d’immunitat serà suficient per evitar noves reinfeccions. Això vol dir que, previsiblement, les vacunes no permetran acabar amb la pandèmia de forma immediata tal com ho presenten els mitjans de comunicació. Per tant, hem de tenir en compte la incertesa existent i les previsibles limitacions de la seva efectivitat.

Quin paper hi juguen les patents farmacèutiques en la determinació de l’orientació de la recerca? Creu que hi haurà algun mecanisme que faci accessibles les vacunes i que puguin ser distribuïdes per tot el món?

Crec que tenim moltes preguntes sobre la taula sense encara una resposta clara. Qui produirà la vacuna? Qui la controlarà? Una gran part de la investigació biomèdica es paga amb fons públics, però el control, producció i comercialització de la vacuna és en mans privades. Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari. Hi haurà patents? Es produiran vacunes genèriques perquè tothom pugui protegir-se, segurament de forma limitada? Què faran els Estats? Si no poden comprar els medicaments, produiran genèrics? Encara que tinguem una vacuna efectiva, es distribuirà a tota la humanitat? Com i qui ho farà? Això pot ser un procés que duri molts mesos si no anys. Hi ha molts factors socials, econòmics, tècnics i polítics que determinaran la seva distribució i el seu impacte. En definitiva, encara que tinguem vacunes segures i efectives, tot apunta que no serà la panacea que resolgui la situació que tenim. A la curta o a la llarga, com qualsevol altra pandèmia anterior, resoldrem la situació. El problema serà quin serà el seu cost social i sobre qui recaurà aquest.

La crisi actual de la pandèmia del coronavirus és exclusivament un problema d’origen sanitari o bé hi ha altres elements causals? Quines són les condicions econòmiques i ambientals específiques que han propiciat el sorgiment del virus i la seva expansió?

Els mitjans de comunicació ofereixen una visió massa superficial sobre la pandèmia sense que gairebé mai parlin de les causes sistèmiques que l’han generat. Sempre hi ha hagut -i sempre hi haurà- pandèmies a la història humana, a vegades amb efectes espantosos, però l’augment global de malalties infeccioses dels darrers decennis ens hauria de fer pensar que les causes de la pandèmia estan lligades al model econòmic i a la crisi eco-social que patim, que alhora s’associen a la dinàmica pròpia del capitalisme.

Això ho mostren els estudis científics quan els integrem amb una visió crítica i transdisciplinària. Per exemple, el biòleg Rob Wallace explica que l’aparició del virus està molt lligada a l’alteració global d’ecosistemes, la desforestació i pèrdua de biodiversitat, el model agroindustrial, el tipus de producció ramadera i a la cerca de rendibilitat al cost que calgui de les corporacions multinacionals. I el biòleg Fernando Valladares comenta que el millor antídot contra el risc de pandèmies seria preservar la natura i protegir la biodiversitat dels ecosistemes i la genètica, recordant-nos que interposar espècies entre els patògens i l’ésser humà és el millor tallafoc per protegir-nos. Si això hi afegim la ràpida urbanització i creixement massiu del turisme i viatges en avió, i la mercantilització i debilitat dels sistemes de salut pública tenim la tempesta perfecta per una o moltes pandèmies.

Al darrere de tot això trobem el capitalisme i la seva consubstancial lògica d’acumulació, creixement econòmic, cerca de beneficis i desigualtat que xoca amb els límits biofísics planetaris. En definitiva, les circumstàncies en què les mutacions víriques poden amenaçar la salut i la vida depenen de la societat i, en gran mesura, d’una lògica capitalista extractiva i depredadora.

Més tard o més d’hora, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

Tot i que amb l’inici de la pandèmia es parlava d’un canvi de paradigma, sembla que hem tornat a les mateixes dinàmiques econòmiques i ambientals de sempre. Creu que realment hem après alguna cosa de la pandèmia?

Malauradament no em sembla que estem aprenem massa. La pandèmia ha mostrat la nostra fragilitat com individus i com a societat. En plena crisi, durant uns quants mesos, ens hem fet un xic més conscients que sense el treball essencial de molta gent treballadora que sempre ha estat menyspreada no podem viure. I molts han entès -potser per primer cop- que la sanitat pública i el treball de cures és fonamental. Ara, les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals del món que vivim fan que canviar no sigui gens senzill. I a més, vivim en un món tan ràpid, amb tants impactes, que no ens queda ni temps per a reflexionar, recordar i ser conscients de les coses.

Durant aquesta pandèmia s’han mort milions de persones de fam, s’han mort de milions d’infants per malalties diarreiques… Se’ns diu que cal tornar a la “normalitat” o a una “nova normalitat”. Però la “normalitat” al món és que dues terceres parts de la població sobreviu amb menys de 5 dòlars al dia, que 2.500 milions de persones no tenen una llar per viure en condicions, que beuen aigua potable contaminada, i que molta gent respira, beu i s’alimenta amb tòxics que danyen la vida i la salut. I la “normalitat” a Catalunya i Espanya és que una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. No ens podem “adaptar” a aquesta realitat i tornar a la normalitat. M’agrada repetir la coneguda sentència del filòsof hindú Jiddu Krishnamurti al dir: “no és signe de bona salut estar ben adaptats a una societat profundament malalta”.

La pandèmia ha estat una catàstrofe i un trasbals general, ha trastocat el sistema productiu i el creixement econòmic que les elits cerquen i necessiten com una droga. La pandèmia ha canviat la societat de dalt a baix, però això no vol dir que ara mateix existeixi la capacitat de canviar el món a millor. En tot cas, encara que no sigui senzill canviar la situació actual, caldrà fer-ho, caldrà canviar radicalment mitjançant una lluita organitzada, intel·ligent i persistent on sapiguem ajuntar moltes forces locals i globals. Com deia el filòsof coreà Byung-Chul Han, «virus no acabarà per si sol amb el capitalisme, ni tampoc ho farà amb un neoliberalisme que infecta les ments i destrueix les vides».

Quins són els reptes claus de futur que ens planteja aquesta crisi de civilització a la qual abans feia referència?

Els éssers humans no solament necessitem la natura, sinó que “som natura”. El fet de concebre’ns com quelcom superior a la natura es lliga en bona part a la crisi de civilització que patim. Qualsevol acció que danyi el nostre entorn ens danya a nosaltres, ja siguin els químics que introduïm al medi ambient, l’aire contaminat que produeix vuit milions de morts anuals, o la destrucció de la biodiversitat. Des d’un punt de vista global, cal comprendre amb la profunditat necessària la crisi climàtica que ja està generant tants i tants problemes (onades de calor, pujada del nivell del mar, contaminació de l’aire, macroincendis, etc.) que afecten la salut humana i els animals, però també cal ser conscients de la crisi ecològica en un sentit més ampli. Els països, les empreses i els grups socials rics en són els grans responsables. O bé aconseguim reduir i canviar el tipus de producció industrial massiu (tot millorant la seva eficiència), alhora que canvien les nostres vides quotidianes amb menys consum, la producció de béns de consum més essencials i propers, i la creació d’una economia solidària i homeostàtica, que gasti molta menys energia i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra, o no tindrem futur.

El 2019, per exemple, es van sobrepassar (“l’extra-limitació” o overshooting, en anglès) els límits biofísics del planeta el 29 juliol; el 2020, amb la pandèmia i la parada econòmica, s’ha alentit una mica, produint-se a la tercera setmana d’agost. Això no és sostenible. Per posar un exemple, és com si taléssim arbres d’un bosc a major velocitat que la capacitat que té de regenerar-se, i ho fem cada cop més acceleradament i amb una fusta que va a les mans d’uns pocs privilegiats. El capitalisme es multiplica constantment com si fos un virus. Funciona com una màquina imparable que s’organitza amb una estructura financera i social al voltant de l’imperatiu de l’acumulació per tractar d’aconseguir un creixement permanent i accelerat del PIB en forma exponencial, amb tot el que això comporta de despesa energètica, ús de materials i recursos. Per molt de verd que pintem l’economia o les empreses, o per molt que usem paraules com ‘sostenibilitat’ o ‘resiliència’, això no pot continuar indefinidament. Haurem de decréixer selectivament, per les bones o per les dolentes, com explica molt bé el físic i divulgador de la crisi energètica Antonio Turiel al seu darrer llibre “Petrocalipsis”. Més tard o més d’hora, superarem mal que bé el virus biològic, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.