Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan acabarà la pandèmia? És probable que durant tots aquests mesos en què la Covid-19 ha deixat un 37 milions de contagiats i més d’un milió de morts a tot el món ens hàgim preguntat, amb irritació creixent, quant més durarà això.
Des del principi de la pandèmia els epidemiòlegs i els especialistes en salut pública s’han valgut d’una sèrie de models matemàtics de previsió com a part de l’esforç per frenar l’expansió del coronavirus.
Però realitzar models d’evolució de malalties infeccioses és complex. Els epidemiòlegs adverteixen que aquests models “no són boles de cristall” i que, fins i tot en les seves versions més sofisticades, com per exemple aquelles que integren previsions o tècniques d’aprenentatge automàtic, poden no revelar quan acabarà la pandèmia o quantes persones acabaran morint.
Com historiadora especialitzada en malalties i assumptes de salut pública suggereixo que, en lloc de mirar cap al futur per trobar les claus d’aquesta pandèmia, girem la vista cap al passat per veure què va fer que remetressin (o que no ho fessin) brots anteriors.
En quin punt de l’avaluació de la pandèmia ens trobem?
En els primers dies de la pandèmia molta gent tenia l’esperança que el virus simplement s’esfumés. Alguns van defensar que el virus desapareixeria per si mateix amb la calor de l’estiu, i altres van afirmar que la immunitat de ramat acabaria amb ell quan s’infectés a el nombre suficient de persones. Però res d’això ha passat.
Els diferents esforços de les autoritats sanitàries per contenir i mitigar la pandèmia (des protocols estrictes pel que fa a la realització de test i rastreig de contactes a la implantació de la distància social i l’obligació de portar mascareta) han demostrat la seva utilitat. No obstant això, i atès que el virus s’ha estès a pràcticament tots els racons de món, sembla clar que aquestes mesures per si soles no acabaran amb la pandèmia. Per aquest motiu totes les mirades es dirigeixin a les vacunes, el desenvolupament de les quals s’està realitzant a una velocitat sense precedents.
No obstant això, els experts afirmen que, tot i amb una vacuna eficaç i un tractament efectiu, la Covid-19 podria no desaparèixer. Tot i que la pandèmia s’estigui vencent en alguns llocs del món, seguirà apareixent en altres, on continuaran produint contagis. I encara que arribés un moment en què la Covid-19 no fos l’amenaça urgent de tipus pandèmic que és avui, és probable que es convertís en una malaltia endèmica (el que implicaria que seguiria havent-hi una transmissió lenta però persistent). En aquest cas, el coronavirus seguiria provocant brots, de manera similar a com ho fa la grip estacional.
La història de les pandèmies està plena d’exemples frustrants.
Una vegada que sorgeixen, les malalties rares vegades s’eradiquen
Ja fora de tipus bacterià, víric o parasitari, pràcticament tot patogen infecciós que ha afectat la humanitat en els últims mil·lennis continua amb nosaltres pel fet que és gairebé impossible eradicar-los.
L’única malaltia que ha estat erradicada a través de la vacunació ha estat la verola. Les campanyes de vacunació massiva liderades per l’Organització Mundial de la Salut en les dècades dels seixanta i setanta van tenir èxit, de manera que en els vuitanta va ser declarada la primera (i fins ara única) malaltia humana en ser totalment erradicada.
No obstant això, les històries d’èxit com la de la verola són l’excepció. La regla general és que les malalties que arriben ho fan per quedar-se.
Prenguem com a exemple el patogen de la malària. Es transmet a través d’un paràsit, és gairebé tan vell com la humanitat i, tot i això, segueix suposant un enorme problema sanitari: el 2018 es van registrar a tot el món 228 milions de casos i 405.000 morts. Des de 1955 els programes per erradicar la malària, recolzats per l’ús de DDT i cloroquina, han aconseguit avenços, però tot i així la malaltia segueix sent endèmica en molts països de l’anomenat Sud Global.
De la mateixa manera, altres malalties com la tuberculosi, la lepra o el xarampió porten amb nosaltres molts mil·lennis. I malgrat tots els esforços, l’erradicació immediata no constitueix en cap dels casos un horitzó proper.
Per tenir una imatge completa de la qüestió epidèmica caldria afegir a aquesta llista una sèrie de patògens relativament joves com són els virus de la sida, de l’ebola, de la influenza així com de coronavirus com el SARS, el MERS i el SARS-CoV-2, que provoca la Covid-19. Les investigacions sobre l’impacte global de les malalties infeccioses (moltes de les quals es donen en països en vies de desenvolupament) mostren que aquestes provoquen prop d’un terç de les morts al món.
Avui, en l’era dels desplaçaments aeris globals, el canvi climàtic i les pertorbacions de l’entorn, estem en tot moment exposats a l’amenaça de noves malalties infeccioses. Però al mateix temps seguim patint moltes de les malalties velles, que continuen vives i actives.
I és que una vegada que s’afegeixen al repertori de patògens que afecten les societats humanes, la majoria de les malalties infeccioses es queden amb nosaltres.
La pesta va provocar epidèmies en el passat… i segueix havent-hi rebrots
Fins i tot les infeccions per a les quals ja tenim vacunes i tractaments efectius segueixen cobrant vides. Potser no hi ha cap malaltia que pugui ajudar-nos a il·lustrar millor això que la pesta, la malaltia infecciosa més mortífera de la història. De fet, el seu nom segueix sent encara avui sinònim d’horror.
La pesta està provocada pel bacteri Yersinia pestis. En els últims 5.000 anys hi ha hagut innombrables brots locals i almenys tres epidèmies documentades que van acabar amb la vida de centenars de milions de persones. L’epidèmia més destacada de totes va ser l’anomenada Pesta Negra, ocorreguda a mitjan segle XIV.
I és que la Pesta Negra no es va limitar a un sol brot. La malaltia anava reapareixent cada dècada o, fins i tot, amb més freqüència. Cadascuna d’aquestes vegades va colpejar a unes societats ja molt afeblides, i amb això es va cobrar el seu peatge de morts durant almenys sis segles. És més: abans de la revolució sanitària que va tenir lloc al segle XIX, cada brot de pesta s’anava afeblint amb el pas dels mesos (o de vegades dels anys) com a conseqüència dels diferents canvis pel que fa a temperatura, humitat i disponibilitat d’hostes, vectors i persones susceptibles d’emmalaltir.
Algunes societats es van recuperar relativament ràpid dels estralls provocats per la Pesta Negra, però altres mai ho van fer. Per exemple, l’Egipte medieval mai va poder refer-se del tot dels efectes persistents de la pandèmia, que es va acarnissar de forma particular amb el seu sector agrícola. L’epidèmia va provocar un descens acumulat de població de què el país mai es va refer. Això va fer que el sultanat mameluc d’Egipte entrés en decadència i que en menys de dos segles fos conquerit pels otomans.
Aquesta pesta bacteriana capaç de tombar nacions encara avui segueix amb nosaltres i ens recorda la gran persistència i la resiliència dels patògens.
Afortunadament, la Covid-19 no durarà mil·lennis, però fins que es desenvolupi una vacuna efectiva (i fins i tot després d’això) ningú podrà considerar-se fora de perill. En aquest punt la política té un paper fonamental: quan els programes de vacunació es descuiden, les infeccions poden ressorgir amb força. Serveixin com a exemples el xarampió i la poliomielitis, que han ressorgit quan els esforços de vacunació s’han relaxat.
Amb aquests antecedents històrics, tant moderns com antics, l’únic que pot esperar la humanitat és que el coronavirus que provoca la Covid-19 sigui un patogen tractable i erradicable… Però la història de les pandèmies ens ensenya que faríem bé en esperar just el contrari.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
