A Barcelona dormen cada dia al carrer unes 1.200 persones, xifra que ha augmentat molt respecte a l’any passat per culpa de la pandèmia. La llista d’espera per accedir a albergs, menjadors socials i altres serveis cada dia és més llarga i la situació comença a ser insostenible ara que comença a venir el fred de l’hivern. El districte de Sants-Montjuïc és el segon de la ciutat amb més persones vivint al carrer.
Dades recents ens indiquen que aquest 2020 són ja 70 les persones sensellar que han mort a la ciutat de Barcelona, segons la Fundació Arrels. Això significa que cada cinc dies mor una persona sensellar a la nostra ciutat. 18 d’elles han mort soles al carrer, tres d’elles assassinades. La mitjana d’edat dels difunts és de 56 anys, 26 anys menys que la resta de la població de Barcelona, cosa que demostra que viure al carrer malmet molt la salut integral de les persones.
És important diferenciar tres conceptes bàsics: Sensellarisme, sensesostre i sensellar. Sensellarisme és la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Els Sensesostre són les persones que dormen al ras o en un recurs de primera acollida (lloc temporal on poden dormir unes hores). Els sensellar són persones que dormen en algun habitatge insegur, inadequat, sense uns mínims, o en algun refugi o serveis temporals destinats a ells (pis, alberg, llar, etc.) Els serveis socials generals s’ocupen de les persones “Sensellar” mentre que pels sensesostre hi ha serveis socials específics.
La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és especialment dura. Les dones sensesostre són només el 16% de la població que viu al ras a la majoria de ciutats, de les sensellar no hi ha dades. Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant. A part de la por, la violència i la incomoditat que viuen els homes, al carrer, les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals. Per això, la majoria d’elles intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar al carrer. Per no trobar-se en aquesta situació viuen allà on poden, sovint a costa de rebre molta violència i suportar relacions abusives, que aguanten com a estratègia de supervivència per no quedar-se soles i sense casa. I a l’inrevés: moltes dones en situació de sensellarisme han patit violència masclista per part de les seves parelles que les han abocat a aquesta situació. Algunes conseqüències d’aquesta violència són la baixa autoestima, l’absentisme a la feina, la poca autocura, l’empobriment gradual, les addiccions i diversos problemes de salut. Tot això provoca que puguin perdre la casa i els fills. Cal remarcar que el 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, per tant es veu clarament que el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i és un factor de risc de pobresa.
Treballant d’educadora de carrer al barri de la Mina, fa uns mesos vaig conèixer la “I”. Era drogodependent i patia un trastorn de salut mental. Dormia dins d’un cotxe i explicava que havia sobreviscut a tota mena de violència física, psicològica i sexual, tant de nit com de dia. Finalment, i després d’una baralla multitudinària davant de l’escola on ens va ser complicat mediar, va accedir de forma voluntària a un ingrés hospitalari i va marxar en ambulància. Aquestes situacions són difícils de gestionar, ja que els veïns i veïnes de tots els barris de Barcelona i rodalia es queixen molt d’haver de conviure amb gent malvivint en portals, pel carrer, consumint alcohol i altres drogues, protagonitzant baralles, etc. Tot això provoca que algunes persones sensellar pateixin més estigma, discriminació per aporofòbia i inclús agressions.
A les dones se’ns ha educat per complir el rol social de cuidar de la casa i dels fills. Quan una dona passa per una situació de sensellarisme, ho viu diferent que un home. El sentiment de fracàs i la culpa de no poder oferir i cuidar d’una casa és molt dur per a elles. El mateix passa amb les dones amb problemes d’addiccions (que en la majoria de casos van lligades), el sentiment de no complir amb la cura de la casa i dels fills pesa molt més sobre elles perquè se suposa que és la seva responsabilitat i no la de l’home.
Per abordar aquesta problemàtica i revertir la situació existeixen diferents serveis, públics i privats, que ofereixen lloc on dormir, menjar, rentadores, dutxes, calor i cafè, punts de consum, assistència mèdica i psicològica, orientació i atenció social, etc. Aquests centres, espais, llars, albergs, tradicionalment han estat pensats i dissenyats per a homes, amb una normativa i un funcionament que de vegades no contempla les problemàtiques específiques de les dones. Per això ja fa un temps que intentem adaptar els serveis existents i el seu funcionament a les necessitats de les dones perquè elles puguin vincular-se, on elles se sentin realment segures i còmodes per poder començar un procés d’empoderament a nivell personal, relacional i col·lectiu. Sense les necessitats bàsiques cobertes no es poden fer intervencions socials i psicològiques de garantia.
És important també que les persones o professionals que atenguin a les dones sensellar tinguin un mínim de sensibilitat i perspectiva de gènere. Com ens deia una companya de l’associació “Lola no estás sola” al webinar de Sensellarisme i violència masclista de fa uns dies, és important que ens fixem en alguns posicionaments que adoptem davant les dones i fugir d’aquestes actituds: infantilitzar, culpabilitzar, desvaloritzar o jutjar. Apostar per una línia d’intervenció que es basi en un vincle horitzontal, un acompanyament respectuós i encaminada a un alliberament personal.
Però, més enllà d’oferir recursos assistencials, hem d’anar a l’arrel del problema, vetllar perquè es respectin els drets fonamentals i assegurar que totes les persones tinguin un mínim per poder viure: salut, pa i sostre. S’haurien de posar totes les energies en la sanitat i en la protecció de les persones més vulnerables que el sistema patriarcal i capitalista deixa al marge. En aquesta línia, els desnonaments haurien d’estar totalment prohibits, sobretot durant la pandèmia, ja que el circuit social que hauria de donar resposta a les famílies que es queden sense casa ara mateix està col·lapsat i no hi ha alternatives factibles per a elles. L’Estat de dret no només ha de protegir la propietat privada, els bancs i altres especuladors varis, primer de tot ha de protegir la vida i evitar que les persones comencin un camí llarg i feixuc d’on serà difícil que se’n surtin i on la seva salut física i mental es veurà greument afectada.
El toc de queda fa encara més evident la vulnerabilitat de les persones que no tenen una llar on confinar-se. La setmana passada mateix, una dona sensesostre m’ensenyava una multa de 180 € que li havia posat la guàrdia urbana per dormir al carrer durant el dia. Les entitats socials estan demanant més mesures per protegir-les a tots els nivells i per sort, bona part de la ciutadania també està prenent consciència. Venen temps complicats i caldrà que tots i totes invertim energies a cuidar-nos i ajudar-nos entre nosaltres, amb solidaritat i organització veïnal, perquè un cop les persones perden el seu habitatge i acaben al carrer, en poc temps la salut es veu greument perjudicada i costa molt de trobar una solució factible, sobretot per a les dones.
Aquesta informació també ha estat publicada al portal SantsViu
