Entrevista

“No ens hem pres seriosament les malalties infeccioses durant dècades”

Sonia Shah és autora de llibres de ciència, dret i política internacional. A Pandemia. Mapa del contagio de las enfermedades más letales del planeta, reeditat enguany per l’editorial Capitán Swing, diu que tractar la SARS-CoV-2 com una agressió estrangera o una guerra, sense donar-li el caràcter social que impliquen les pandèmies o sense fer memòria de crisi passades, ens farà caure “una i altra vegada”.

Shah arrenca el seu llibre amb una reflexió sobre les profecies de les quals es fan ressò els mitjans de comunicació sobre la Covid-19, com si es tractés d'”una fúria que sorgeix del no-res”. També de com ha destapat, un cop més, la fragilitat i la gran desigualtat del món. No obstant això, encara que els grans titulars de premsa afirmin que aquest virus ens canviarà, per a ella, “el més cridaner d’aquesta pandèmia és l’extremadament familiar que resulta”.

Ha cobert in situ grans crisis sanitàries, com l’epidèmia del còlera a Haití, una malaltia que actua ràpid i que ha causat milers de morts. Quina ha estat l’experiència més difícil de cobrir per a vostè en aquest temps?

Totes són situacions complicades. La gent pateix perquè està malalta i té molta por. Quan vaig estar a Haití els meus pensaments eren molt viscerals, perquè el context era deshumanitzant i desmoralitzador. A més, la qüestió de com assegurar-te que tu mateix no et converteixes en portador de la malaltia sempre és present. Estàs veient com es propaguen els brots i és una cosa de la qual ets molt conscient.

Hi ha un debat social sobre si aquesta pandèmia ens canviarà. En el seu llibre assegura que aquesta crisi li recorda a altres passades. Creu que seguirem actuant igual quan aconseguim superar-la?

En la història de les pandèmies del passat, el que hem vist és que tan aviat com som capaços de controlar els pitjors efectes, tornem a la nostra vida com de costum i seguim fent les mateixes coses.

La gran victòria dels patògens respiratoris és que es valen de comportaments que estan molt arrelats en la nostra naturalesa humana. No deixarem de tenir relacions socials amb els altres, és una cosa fonamental per a nosaltres.

Haurem de saber conviure llavors amb aquestes malalties?

La gran victòria dels patògens, en particular els respiratoris, és que es valen de comportaments que estan molt arrelats en la nostra naturalesa humana. No deixarem de tenir relacions socials amb els altres, és una cosa fonamental per a nosaltres. Un patogen intel·ligent explota aquest tret perquè l’ajuda a seguir propagant i circulant. El que passa és que els domestiquem. Per a això tenim alguns medicaments i vacunes. D’aquesta manera, desenvolupem la capacitat de viure amb ells perquè existeixen juntament amb nosaltres.

Dedica un capítol al transport i de la forma en què els desplaçaments modelen les pandèmies. Com afecta això a les mesures de prevenció?

En el cas de la Covid-19, el transport va jugar un paper fonamental en els inicis de la pandèmia, abans que el virus es propagués per tot arreu. Molta gent es va moure d’una ciutat a una altra abans que es tanquessin i milions de persones van arribar a Europa i a Amèrica portant el virus. El control dels viatges hauria tingut un gran impacte si ho haguéssim pensat des del principi, però no ho vam fer.

El 2011, vostè mateixa va viatjar als mercats de sud de la Xina per seguir l’evolució del virus del SARS, en un moment en què estava a punt de desembocar en una pandèmia. De fet, va provocar el tancament dels mercats d’animals al país. Per què no vam aprendre d’aquesta experiència?

Tinc l’esperança que ho fem en el futur. Fins ara vèiem a la majoria dels patògens infecciosos com fàcils de controlar. No ens hem pres seriosament les malalties infeccioses durant moltes dècades, bàsicament des de la Segona Guerra Mundial, quan es va produir el desenvolupament dels antibiòtics. Des de llavors s’han tractat com una cosa trivial.

La societat destina desenes de milers de dòlars, per exemple, al tractament del càncer per a pacients que estan a prop de la fi de la vida. No obstant això, gairebé no gastem recursos desenvolupant nous antibiòtics o nous agents antiinfecciosos que poden salvar la vida a les persones durant tota la seva existència.

Creu que la crisi de la Covid-19 podria canviar l’enfocament de la inversió en recerca per a aquestes malalties?

És evident que canviar les condicions que permeten que sorgeixin noves vies d’infecció és molt millor i més barat que esperar que s’estenguin per tot el planeta per després tractar de pal·liar-les. És un problema complex i pertorbador, però no crec que estigués del tot clar fins ara. Fins i tot el Zika o el VIH van ser senyals d’advertència.

Què opina de l’actuació política en aquest sentit?

Crec que en el futur hi haurà més voluntat política per fer-ho. Els estats estan fent un gran esforç per finançar la investigació. A llarg termini, haurem de veure si segueixen aportant fons a aquests programes. Per tallar una vella malaltia com el còlera van haver de passar dècades fins a aconseguir que ens organitzéssim, netejant les aigües contaminades que provocaven grans pandèmies.

Per què els sistemes de sanejament de l’aigua són un exemple que ser solidaris amb territoris desfavorits evita la propagació de malalties infeccioses?

Hem controlat certs patògens en els països industrialitzats impedint que entrin en els nostres territoris. No obstant això, en altres parts de món segueixen circulant lliurement. El còlera continua a Haití i altres patògens continuen assolant diferents zones d’Àfrica. Hem marginat als marginats en certes parts de món. El que passa en el cas de la Covid és que no podem fer-ho fàcilment. No és només un problema de la gent pobra als països en desenvolupament. Hem evitat parlar de com aquestes malalties continuen sent mortals i posant en risc la vida de moltes persones cada dia. El que ha canviat ara és que la majoria de nosaltres, que vivíem en l’occident industrialitzat i sanejat, ens hem de preocupar per aquests patògens per primera vegada. Teníem el luxe de no fer-ho en tenir aigua segura, accés a antibiòtics i vacunes.

El que ha canviat ara és que la majoria de nosaltres, que vivíem en l’occident industrialitzat i sanejat, hem de preocupar-nos per certs patògens per primera vegada.

De quina manera les pandèmies han augmentat les desigualtats socials entre territoris?

Passa com al principi amb el VIH. Quan va sorgir per primera vegada afectava només a certes poblacions que van ser marginades. Fins que es va estendre o amenaçar amb estendre a la societat en general no van arribar els avenços farmacològics i la inversió de diners per saber com prevenir-lo. Si només afectés les persones empobrides o a les comunitats marginades no sé si hi hauria hagut la mateixa voluntat.

Si et fixes en una malaltia com la malària, que sabem des de fa dècades com prevenir-la, encara avui la pateixen centenars de milers de persones i desenes de milers de nadons moren de malària a l’any. És una cosa que ni tan sols apareix en els diaris dels països industrialitzats. En el cas de la Covid, fins als presidents de diferents països s’han infectat. Quan les malalties infeccioses no afecten només a la gent pobre és quan posem el focus en elles.

Una altra de les coses que li preocupen de les malalties endèmiques, com el paludisme, és que ens acostumem a elles i perdem la por. Les qualifica com a pitjors que les epidèmies…

Sí, així és. I crec que ja està començant a ocórrer també amb la Covid. Estem a l’inici de la pandèmia, de manera que potser el cinc o el deu per cent de la població ha estat exposat a virus. Així que tenim un llarg camí per recórrer abans que una vacuna ens exposi artificialment i ens doni immunitat.

 

Quan les malalties infeccioses no afecten només a la gent pobre és quan posem el focus en elles.

Respecte a aquestes vacunes, dóna exemples previs d’altres malalties infeccioses, amb campanyes obligatòries i secretes amb diferents fins, o el cas de la poliomielitis, en la qual el rebuig a la vacunació va fer que s’estengués més enllà de Nigèria. Què espera que passi en aquesta pandèmia?

Crec que el primer que hem de fer és construir un clima de confiança. Si no existeix, la gent es resistirà a la vacunació. Hi ha territoris en què durant dècades hi ha hagut violacions dels drets humans i transgressions. És lògic que en aquestes comunitats, la manca d’informació i d’accés a l’atenció mèdica hagin contribuït a que la gent desconfiï. Cal una vacuna eficaç i que molta gent se la posi. S’ha d’actuar en nacions amb circumstàncies molt diferents i d’això dependrà la cobertura per a aconseguir la protecció com a societat.

Aquesta és una entrevista original de l’Agència SINC