Imagineu el soroll de la caixa registradora i aneu sumant: curs de preparació a la ma(pa)ternitat: 150 €, ioga prepart: 30 € la sessió, subscripció a un canal amb informació sobre maternitat i criança: 100 €, visita d’assessora de lactància: 70 €, curs en alimentació complementària: 90 €, visita de pediatra privada: 70 €, curs de preparació a la lactància, curs de primers auxilis, curs de massatge infantil, llibres diversos per omplir una biblioteca, curs de criança conscient, curs d’educació emocional, visites de recuperació del sòl pelvià…
Vist tot junt és fàcil pensar que és una exageració i que a ningú no li passaria pel cap comprar-ho tot. Però el cas és que moltes de nosaltres, acabarem adquirint, com a mínim, uns 4 o 5 ítems d’aquesta llista. I si ho fem, és perquè la informació que s’hi dona o el servei que es presta és necessari i en molts casos, de major qualitat que el que rebem dels serveis públics. Així doncs, aquesta llista és un exemple més de la manca de suport públic a tot allò relacionat amb la maternitat, de la privatització de la salut de les dones i de l’acompanyament a la criança.
I molt probablement, el canal per on ens arribarà la informació de tots aquests cursos i serveis és Instagram.
L’augment de comptes de mares mostrant el seu dia a dia amb les criatures i exposant les seves reflexions sobre la maternitat i el volum de seguidores que tenen és simptomàtic de què necessitem trobar-nos entre nosaltres i que volem parlar “públicament” de maternitat i criança. Ara bé, aquest boom també s’explica per la manca d’informació i acompanyament que obtenim pels canals tradicionals i públics, així com la dificultat que tenim de construir xarxes de cures entre el nostre entorn en un context de nuclearització familiar i de comunitats atomitzades.
He sentit dir a moltes mares que Instagram les ha salvades. I no puc evitar compartir el sentiment i alhora estremir-me una mica quan ho sento. Instagram no és un canal d’informació contrastada ni científica, exceptuant alguns comptes, ni un espai de suport entre dones i menys de sororitat. En la majoria de casos és un canal de construcció de la identitat pública i de captació de noves clientes. Ara bé, és cert que a moltes ens ha salvat, especialment durant època Covid, perquè hi hem trobat consells, recursos valuosos i ens hem sentit identificades amb altres dones que comparteixen les seves experiències amb la maternitat. Per altra banda, seguint-les també ens hem sentit culpables o enganyades de no viure la maternitat de la mateixa manera o ens hem vist impulsades a adquirir qualsevol producte per ser millors mares.
Jo mateixa vaig tenir el part natural, ràpid i respectat que es pregona per la xarxa, però no vaig plorar d’èxtasi ni d’emoció com a les fotos que havia vist, sinó que ho vaig viure gairebé com un tràmit, i això també em va fer sentir culpable. La confiança a cegues que podem arribar a donar a moltes instagramers és fruit de l’educació que hem rebut on no hem après a confiar en les nostres capacitats, el nostre criteri, ni instint i en la soledat amb què vivim la vulnerabilitat que suposa un embaràs, part i postpart.
Així doncs, a causa de la desídia dels serveis públics i la violència obstètrica que patim, hem de constatar les mares, pediatres, llevadores, assessores diverses instagramers, com una nova font d’informació i acompanyament a les maternitats. Per això m’agradaria demanar-los que assumeixin que el seu poder d’influència no està exempt d’una immensa responsabilitat i que nosaltres ens les mirem amb ull crític. Algú pensarà que no és necessari, ja que de forma desinteressada estan suplint les mancances dels serveis públics, però la realitat és que molts d’aquests comptes tenen associada la venda de productes i serveis. Malgrat que es venguin com a canals de suport entre dones, el que en definitiva som és una cartera de clientes.
En l’era del capitalisme rosa, les reivindicacions feministes han perdut càrrega política i en molts casos han esdevingut reclams publicitaris. No és estrany que en la publicitat de la majoria dels productes i serveis vinculats a la maternitat s’emprin paraules com “sororitat”, “criança feminista”, “cures al centre”, “maternitat empoderada”… Això es deu a la manca d’estudi i coneixement de la història i la teoria feminista al nostre país i l’assumpció generalitzada que el feminisme és només una forma de viure i no una lluita política col·lectiva que reclama com a mínim, noves polítiques públiques. No he vist en aquests comptes cap reclam en aquesta línia.
Així doncs, més enllà de si seguim o no aquestes influencers, urgeix que li reclamem a l’Administració que compleixi amb les seves funcions i treballi per garantir els nostres drets sexuals i reproductius. Si no ho fem, estarem contribuint a la mercantilització de l’acompanyament a les maternitats i del suport mutu entre nosaltres, sense gaire consciència ni debat del què això comporta en termes de bretxes socials.
És també en aquest context de mercantilització de les relacions humanes que com a feministes hem de recordar-nos que la sororitat no es paga i que l’activisme no es cobra. Amb això no vull negar el dret que tenim les dones de guanyar diners d’allò que dominem o ens apassiona. Fins i tot, és una qüestió de coherència amb els mateixos ideals. Jo mateixa he cocreat una consultoria amb perspectiva feminista, però en cap cas treballar-hi em converteix en activista. Totes les iniciatives laborals amb perspectiva feminista són necessàries i diria que urgents i poden contribuir al moviment. Tanmateix, no s’han de confondre amb l’activisme que podem fer cadascuna de nosaltres, sense un rèdit personal en termes econòmics, ni tampoc de poder ni de reconeixement públic. Així mateix, el nostre desconeixement i fins i tot negació dels lideratges positius, en l’era del personal branding, ha derivat en l’aparició de dives feministes i gurús de la maternitat i ha comportat que fins i tot ens costi imaginar espais igualitaris que tinguin l’únic objectiu de cuidar-nos i reivindicar-nos, sense tutories.
En definitiva, no podem parlar de sororitat si hi ha una mercantilització del suport mutu, si una sola persona en treu un benefici personal en format de major poder, ingressos i visibilitat pública que no repercuteix a la comunitat i si no hi ha per objectiu comú la lluita feminista. Per aquest motiu, fins i tot en xarxes de criança obertes a tothom no està garantida la sororitat. Ens la trobarem quan hi hagi el desig i la pràctica real de cuidar-nos entre nosaltres i de contribuir a un canvi social feminista, sense quotes d’entrada ni comissions, entre iguals i des de les nostres vivències diverses. I no només no és difícil fer-ho, sinó que és realment bonic i alliberador intentar-ho.
*Gràcies a la Marta, la Maria, la Júlia i la Mireia, sense elles aquest article estaria ben desenfocat.
