L’associació en favor dels drets Amnistia Internacional (AI) ha publicat un informe, partint d’una anàlisi de dades i d’entrevistes amb organitzacions i persones expertes de l’àmbit de la sanitat i de l’atenció a la gent gran, que assegura que les residències de gent gran “tenen carències importants en el model i que la pandèmia de la Covid-19 els ha fet més patents“.
Com a conseqüència, les persones usuàries de les residències han vist vulnerats “almenys cinc drets humans”, segons denuncia AI a l’informe. “A les residències s’ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna”, exposa Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya.
Els drets a què fa menció l’organització es troben recollits als tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com són el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Segons el cap d’Amnistia a Espanya, “una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència”.
Discriminació en l’atenció sanitària
Amnistia considera que la gent gran que viu en centres residencials va veure vulnerat el seu dret a la salut, a la vida i a la no discriminació per edat quan, durant el primer pic de la pandèmia i amb els centres hospitalaris col·lapsats, no eren derivats en cas de necessitat. “La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades”, assegura l’organització a l’informe.
El protocol del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) aconsellava no ingressar els majors de 80 anys a les unitats de cures intensives, si bé donava prevalença al criteri del metge o metgessa del pacient en cada cas. Ara bé, Amnistia recorda que “en tant que molts no tenien la capacitat de consultar un metge o metgessa, el resultat era el mateix: denegació de qualsevol modalitat d’assistència sanitària adequada”.
Amnistia, que centra el seu estudi en les dues comunitats de l’Estat amb més morts acumulades a residències amb símptomes compatibles de coronavirus, confirma que “va haver-hi persones grans residents necessitades d’atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible Covid-19 o altres patologies que patien, ni a l’hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats”.
“La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles”
La Generalitat, com altres institucions, va anunciar la “medicalització” dels centres residencials. Aquesta mesura, però, no s’ha implantat. Segons Amnistia perquè “a més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, l’increment de dotació de recursos com ara personal o materials, mai es va dur a terme”. “Per a ells medicalitzar vol dir posar oxigen, però realment seria fer un pseudosociosanitari dins de les residències”, defensa Helena Motos, referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.
Pensa el mateix María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1: “Instal·len oxigen a algunes residències i hi porten els positius sense fer cap altre canvi. Quina medicalització és aquesta si no tens servei mèdic ni infermeria les vint-i-quatre hores? Quan no pots posar cap via perquè no hi ha personal d’infermeria?”, es pregunta.
“Moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l’atenció que necessitaven a les residències”, resumeix AI. El resultat és, segons dades de la Generalitat recollides per l’ONG, que 3.198 persones grans van morir entre març i maig a residències catalanes sense ser traslladades a un hospital.
En altres casos no tan fatals, Amnistia ha documentat i agrupat testimonis que reporten com “la combinació de falta de personal, de recursos i l’obligat aïllament en cas de sospita de Covid-19” van produir en alguns casos “la desnutrició, la deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional a les persones grans en residències”. AI també alerta que altres patologies van quedar sense l’atenció merescuda: “Els problemes de nafres, úlceres o depressió, molt comuns entre les persones grans residents, no van ser tractats adequadament a nombroses residències de Catalunya i de la Comunitat de Madrid”, diu a l’informe.
“En ambdues comunitats va haver-hi moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l’excepció i a vegades ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets”, sentencia Amnistia Internacional.
Degradació del dret a la vida privada i familiar
Més enllà dels aspectes més estretament relacionats amb la salut física, Amnistia Internacional també posa el focus en un punt necessari per a la bona salut mental i per al manteniment de les capacitats cognitives de les persones, i més en particular d’edats més avançades. AI recorda que, en aplicació dels protocols, les residències van viure un “tancament de facto” de cara als familiars i també, en algunes ocasions, el tancament de les persones grans a les seves habitacions per llargs períodes.
Tot plegat, així com la cancel·lació de les activitats rutinàries de lleure o d’activitat física i cognitiva, “van contribuir a la soledat de les persones residents i al seu ràpid deteriorament”. Aquest fet, explica Amnistia, vulnera els drets de la gent gran a la mort digna i el respecte a la vida privada i familiar.
Amnistia recorda l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones per part de tercers, incloses les empreses
Alguns dels centres residencials, com a mesura provisional durant el confinament estricte en què els familiars tampoc haurien pogut visitar els residents, van habilitar trucades telefòniques o amb vídeo de forma periòdica. Amb tot, el treball de camp realitzat per Amnistia reporta que “la majoria de les famílies han explicat que les comunicacions amb els seus estimats que resideixen a residències eren, majoritàriament, limitades i insatisfactòries”.
En molts casos els familiars “no es beneficiaven de la interacció” i les trucades eren “poc freqüents i mal organitzades”, expliquen els testimonis que recull Amnistia. La problemàtica era encara més gran en els casos de pacients amb demència o deficiències auditives. A més, l’organització assegura que “molt poques residències van implementar un sistema de trucades o videotrucades adequat per compensar la falta de contacte físic amb les famílies”. El fet que el personal de la residència, destinat a altres tasques, s’hagués de fer càrrec d’intervenir en les comunicacions amb la família no va afavorir l’agilitat de les trucades.
Amb l’inici de la desescalada algunes residències han permès visites de forma setmanal o amb una certa periodicitat, seguint els protocols de Salut. Amb tot, la Coordinadora de Residències 5+1 assegura que no totes ho han complert. “Hi ha residències verdes [aptes per a visites] on els familiars no han pogut entrar perquè una empresa ha decidit imposar-se als drets constitucionals de les persones”, assegura María José Carcelén, portaveu de la plataforma. Per això, el setembre van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals que encara no s’ha resolt. “La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles”, es lamenta Carcelén.
Toc d’atenció a l’administració catalana
L’ONG ataca amb duresa tots els executius que han estat al càrrec durant la pandèmia. Donat que l’informe se centra especialment en les dues comunitats més afectades per morts a centres residencials, el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid i el de Torra i Aragonès a Catalunya són els més atacats. “Les mesures adoptades per les autoritats han estat ineficients i inadequades. Es van implementar de forma incoherent i no van arribar a dotar d’accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències”, diu Amnistia Internacional.
L’anàlisi conclou que els protocols estaven mancats “d’uniformitat i claredat de criteris en la intervenció” i eren impossibles d’aplicar perquè “no hi havia capacitat d’assumir les necessitats d’assistència sanitària de totes les persones residents afectades o amb simptomatologia compatible de Covid-19, però tampoc per a donar continuïtat i cures a les necessitats diàries”.
Lourdes Bermejo, vicepresidenta de Gerontologia de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que afirma en declaracions a AI que “no ens vam preparar prou. Pensem que hi havia informació científica provinent d’altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació”. “Si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament”, es lamenta.
“No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent”
Amnistia recorda, per exemple, que durant les primeres setmanes de la pandèmia “el personal de les residències no va comptar amb la protecció adequada ni va tenir l’accés a tests, el que va produir contagis i dificultats per implementar les directrius”. L’organització fa palès que, a diferència del que passa amb el personal de centres hospitalaris, no hi ha cap registre del nombre de treballadores i treballadors de residències de gent gran i sociosanitaris que s’ha infectat o mort per la Covid-19. AI assegura que ha pogut documentar que, entre el març i l’abril, hi va haver casos de residències on més del 50% del personal estava de baixa.
A Catalunya la situació s’ha agreujat encara més pel fet que la competència de les residències s’ha alternat durant la pandèmia entre el Departament de Treball, Afers Socials i Família, que les gestiona normalment, i el de Salut, que en va adoptar les competències. Si bé les dues conselleries corresponen a ERC i han arribat a acords compartits, la manca d’un referent clar i la coordinació entre departaments no ha afavorit a la claredat de la gestió de la pandèmia. “La gestió a mitges és com estar en terra de ningú. Mai saps cap a on has d’anar”, resumeix Helena Motos, Referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.
El debat sobre el model residencial
Un acord entre les dues conselleries relacionat amb les residències durant la pandèmia va ser l’anunci de la voluntat de crear un operador públic que les gestionés. Tot l’arc parlamentari va coincidir en la necessitat de reformar el model de les residències, així com ho fan les organitzacions del sector.
Bona part del problema, segons reporta Amnistia, és qüestió de l’infrafinançament i dels nombrosos anys de retallades pressupostàries. “La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d’austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol”, asseguren. Per aconseguir un model de residències que realment siguin la llar de la gent gran i que estiguin preparades per a moments de tensió sanitària caldria “incorporar ràtios de diferents perfils professionals i redefinir les característiques de les habitacions”, apunta Amnistia.
És del mateix parer Motos, que creu que no hi ha problema en medicalitzar les residències, però “amb personal adient i amb un reconeixement professional del sector“. El segon aspecte suposaria una millora econòmica per a les persones que hi treballen. Quelcom a què, segons Motos, les patronals s’oposen. “Més del 70% del sector és privat i això vol dir que cal obtenir beneficis i, per tant, no tenen interès en què es professionalitzi el sector perquè caldria pagar més i les ràtios s’haurien de revisar“, argumenta.
Segons la sindicalista és necessari un “canvi dràstic del model”, ja que actualment es prioritza el benefici econòmic al benestar de la gent gran. “Les macroresidències són una fàbrica de fer diners. Tenir 180 o 200 llits és una barbaritat, perquè els avis perden tota la identitat i la capacitat de fer el que volen. Tenen una hora marcada per a tot i l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les”. Motos explica que aquest tipus d’atenció “implica un cost econòmic que les empreses no estan disposades a pagar”.
La referent de Sanitat de CCOO a les Terres de Lleida ataca el govern català de defensar “la pública” però “continuar amb les licitacions de les residències públiques”. Assegura que hi ha “poc interès polític” i el panorama és que les grans empreses i els fons estrangers seguiran beneficiant-se del sector, especialment quan d’aquí a una dècada els primers bebès nascuts durant el babyboom espanyol arribin a edats més avançades. “No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent“, conclou.
Accions per no repetir el desastre
Amnistia Internacional considera que en els mesos que han passat des de la primera onada “s’han millorat determinats aspectes”. Concorda amb aquest fet que, en els moments actuals i amb els hospitals menys saturats que durant el primer cop de la pandèmia, sí que s’estiguin fent més derivacions als hospitals. Amb tot, AI considera que “algunes de les preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant”.
“A les macroresidències, l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les”
Per exemple, “les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades”, apunta AI. De fet, la Coordinadora 5+1 denuncia que el trasllat d’usuaris amb Covid-19 d’unes residències a altres habilitades per a acollir-los és “demencial” i busca “estalviar amb la vida i l’atenció sanitària de la gent gran”. “Traslladar pacients positius entre residències és tot el contrari a allunyar el risc dels centres”, diu Carcelén, qui opina que l’única solució és crear noves residències únicament per a casos positius o “dur-los als hospitals i fer una bona atenció mèdica”.
Per això, Amnistia, donada la gran incidència del virus a les residències i la situació de vulnerabilitat de qui hi viu, insta les autoritats a adoptar “mesures de prevenció, detecció, control i vigilància per tal de garantir l’accés dels residents a una atenció sanitària adequada i sense patir discriminació”. Recorda també l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones “contra l’abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses”, en referència al fet que la majoria de persones grans residents viuen en centres privats o concertats.
A curt termini AI exigeix que les “decisions sobre l’atenció mèdica a les residències es prenguin segons avaluacions individualitzades” i que s’eliminin les disposicions dels protocols de derivació que “poden portar a mesures discriminatòries” en l’accés a l’atenció sanitària. També demanen que el règim de visites es garanteixi i es consideri prioritari per a l’interès de les persones residents.
Amb la mirada més amplia, Amnistia considera que el govern de l’Estat ha d’impulsar una “llei que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l’Estat”, així com una “investigació independent” per valorar les actuacions durant la pandèmia i saber “si s’han respectat els drets i la seguretat del personal cuidador” o si van ser adequades “les mesures preses per les autoritats autonòmiques en matèria de supervisió a les residències”.
