Opinió

Com construir un vincle segur

• Ei, Eli, com vas? Ja dorms?
• Hola! Doncs una mica més perquè ara ja només fem biberons i ens ho repartim
• Ah ostres, no fas pit?
• No, no en faig
• Bé, no passa res no? Sí que el vincle amb la teta és més fort, però segur que creix ben sana

Us sona? Corre la teoria que el vincle amb les nostres criatures es construeix mitjançant l’alimentació, i en concret, amb el pit. Quant de temps de pit garanteix un vincle segur? Com més pit major vincle? Les persones adoptades no tenen vincle amb les seves mares o pares? Dit així sona ridícul i més quan constatem que si fos cert, estaríem parlant que la meitat de la humanitat estaria desvinculada de les seves mares o figures cuidadores. Així i tot, aquesta teoria té bastants adeptes, també entre cert personal mèdic i no mèdic que acompanya maternitats i criances.

Val a dir que relacionar el vincle, en aquest cas vincle segur, amb l’alimentació no és una teoria nova. La defensaven psicòlegs conductistes i psicoanalistes als anys cinquanta, però segueix vigent malgrat que ha estat desmentida, ja no només pel sentit comú i l’experiència personal de moltes dones que no han donat el pit o de famílies adoptives, sinó també a partir d’evidència científica.

Deixant de banda per un moment el maltractament animal de l’experiment de Harry Harlow amb macacos rhesus, en aquella època ja va descobrir que el primer vincle no es construïa amb l’alimentació, sinó amb la resposta afectiva que es donava a les cries. Així doncs, no només el vincle segur no es construeix amb el pit, sinó que no es construeix amb l’alimentació, és a dir, tampoc amb el biberó. He de dir-vos que la meva filla a dia d’avui està alimentada amb biberó que dono jo o el pare i de tant en tant l’àvia, l’avi, la tieta…i no deixa de voler-me ni de buscar-me quan necessita reconfort i seguretat. I és quan les figures cuidadores donem resposta a aquesta necessitat de protecció, als estats emocionals i a les descobertes de la nostra criatura, que pot créixer amb un vincle segur amb nosaltres i establir relacions sanes amb la resta de la societat.

Així doncs, portejar o no, fer pit o biberó, parir natural o no, no tenen una relació causa-efecte determinant per a l’establiment d’un vincle emocional segur. En qualsevol cas, quelcom que sí que contribueix a construir un vincle segur, entre d’altres, és que les dones estiguem emocionalment acompanyades en un període de màxima vulnerabilitat per així poder cuidar les nostres criatures i respondre als seus estats emocionals. I això passa primer de tot, per respectar i acompanyar les nostres decisions durant l’embaràs, el part i el postpart, sense judicis ni dogmes. Nosaltres ja ho sabem i per això sovint ens repetim allò de “cuidem-nos per poder cuidar” però que és tan difícil de complir perquè alhora xoca amb molts altres missatges que rebem que ens exigeixen entrega absoluta sumada a un acompanyament insuficient.

A mi mateixa, una llevadora em va dir que calia que només jo portegés al meu bebè, que no ho fes el pare de la criatura perquè el bebè em necessitava només a mi. Com us podeu imaginar, després de parir no tenia la faixa abdominal ni el sòl pelvià com per sostenir una criatura gaire estona. Un altre exemple, una amiga amb una mastitis crònica i després de 3 ingressos hospitalaris durant els primers 2 mesos m’explicava que una llevadora li havia dit que si no volia donar el pit i decidia extreure’s la llet i donar-la amb biberó, era important que només ho fes ella, malgrat estar esgotada. Quan he llegit altres consells per l’estil, sovint anaven acompanyats de teories psicològiques tretes de context o d’arguments essencialistes. Per sort, la meva filla té una tieta camerunesa que ens permet veure la realitat des d’un altre punt de vista més pràctic i poder relativitzar. Per a ella és impensable no criar en comunitat, i això passa per repartir-nos les tasques entre tota la família. I ens diu que al seu país ho fan així perquè la mare es pugui recuperar i estar bé per respondre a les necessitats del nadó i treballar. De fet, més d’una vegada m’ha tret la nena dels braços i m’ha enviat a dormir.

El doctor Ramon Riera, metge-psiquiatre i psicoanalista amb més de 30 anys d’experiència, exposa al seu llibre “La connexió emocional”, on explica molt detingudament com construïm aquestes connexions emocionals que ens vinculen entre nosaltres, que “un nen que repetidament veu com la seva motivació per compartir els seus interessos i estats emocionals queda frustrada, es formarà un sentiment pla, buit i desvitalitzat sobre ell mateix i sobre el món que l’envolta”. Així doncs, de forma molt simplificada, podríem assumir que per establir aquest vincle segur hem de respondre i validar els interessos i estats emocionals de les nostres criatures, i això passa per desenvolupar “el complex sistema d’intercanvi de senyals expressives (gestos, sons vocals, mirades) que permeten compartir els estats afectius”.

Així doncs, per bé o per malament, establir un vincle segur amb les nostres criatures serà una mica més complex que triar si donem pit o biberó o si portegem o no i ens suposarà, primer, un treball personal per identificar i cuidar els propis estats emocionals per així, després, poder entendre i donar resposta als de la nostra criatura. I per això diem que la criança és un procés de descoberta personal molt intens que a vegades serà preciós i a vegades no, i on el millor que podem fer és acceptar que ho farem suficientment bé.

*En especial agraïment al dr. Ramon Riera per revisar l’article amb estima