No sabem si per a guanyar vots o sense advertir que pot perdre’ls, el futurible candidat a president de la Generalitat, exministre de Sanitat, Sr. Illa, llança a l’opinió pública, a través de la premsa amiga, les propostes d’assignació i repartiment d’alts càrrecs, en hipotètic cas que governi a Catalunya. En aquest sentit, ens sorprenem amb la notícia de la proposta d’assignació per al càrrec de consellera de Sanitat a la Sra. Olga Pané, actual gerent del Consorci Parc de Salut Mar.
Des d’aquesta Plataforma de treballadores i veïnes, Acampada Mar, analitzem que el Sr. Illa, fidel al seu propi ideari polític, valora i premia als fidels servidors de la doctrina neoliberal, que, sent responsables gestors de centres públics han estat els encarregats de propagar i implantar, més enllà de les lleis i del control públic, les polítiques neoliberals de mercantilització i privatització del sistema sanitari, fins a aconseguir el que tenim ara: un sistema infradotat, fragmentat, ingovernable, col·lapsat, hospitalocentrista, que maltracta i retira drets a les seves treballadores, però llest per a continuar permetent la parasitació del sistema per la indústria i el turisme sanitari privats, amb l’excusa de l'”aliança publicoprivada” del que anomenen nova realitat.
Aquests càrrecs executius submisos al neoliberalisme i els polítics, tenen per descomptat assegurat el seu futur. Ho hem vist també amb el recent nomenament del gestor de Ferrovial, Max Llobet, responsable del desastrós i letal programa de rastreig privatitzat, que, després de deixar en l’atur a 600 treballadors, ocupa ara un alt càrrec en el Departament de Salut.
En el cas de la carrera política i professional de la Sra. Pané, veiem una progressió meteòrica des de la seva tendra militància sindical i d’esquerra, experiència que ha utilitzat en els discursos populistes per a intentar enredar a les veïnes indignades, que durant anys han manifestat la protesta a les portes de l’hospital, a una profunda transformació en representant i portaveu del lobby de gestors privatitzadors, sota la influència ideològica i adoctrinament de les escoles de negoci jesuïtes. Un transfuguisme que ha estat sempre molt valorat per les elits econòmiques, cercles d’economia, patronals sanitàries i polítics, de dreta i esquerra.
Sabem que la política institucional s’assembla molt al funcionament dels grups mafiosos. Els lleials sicaris que posen en la pràctica les ordres neoliberals, reben sempre recompenses. Aquests grups, en forma de grup de pressió i influencia, defensen i executen no únicament les directrius ideològiques en la línia economia de qui ocupi el poder, també i per raons comprensibles, defensen els seus propis interessos com a lobbies. Podem constatar-ho en la composició i els membres del Cercle de Salut, que sempre és anomenat i prioritzat com a representant de la societat civil, per a marcar la deriva de futur del sistema sanitari públic.
Les treballadores dels centres i veïnes de l'”àrea d’influència” del Consorci Mar, la coneixem bé. Tan bé que vam haver d’acampar a l’Hospital de la Mar per a evitar una modificació dels Estatuts del Consorci, que li concedien plens poders a la gerent, per a privatitzar i gestionar els centres al seu lliure albir, evitant el que ella denomina “tota aquesta penya” d’interventors i controladors públics i burocràtics, que tant molesten a aquesta senyora que ha demostrat la seva genialitat en la gestió empresarial i privatitzadora dels centres públics.
Aquesta fòbia al control públic tal vegada té relació, entre altres coses, amb les irregularitats que sistemàticament han trobat en la gestió del Consorci? Així i tot, i en el seu cas, sempre ha rebut l’aplaudiment dels polítics connivents, tant de la Generalitat formada per partits neoliberals, com del mateix Ajuntament de Barcelona, suposadament d’esquerra “alternativa”, que forma part del Consell Rector de l’Hospital, encara que l’equip municipal mai s’hagi volgut assabentar o responsabilitzar, com diu la llei, de la gestió de la sanitat a Barcelona.
Les treballadores fa temps que denunciem les polítiques laborals als centres del Consorci Mar. Una de les característiques més lesives, és la històrica penosa política de contractació mitjançant l’abús descontrolat de la temporalitat. Abús reconegut per la Inspecció de Treball, que ha requerit a l’empresa l’estabilització de la contractació i la utilització de contractes temporals exclusivament en els supòsits legalment reconeguts. Requeriments que l’empresa ha ignorat de manera sistemàtica. Ha estat necessària l’arribada de la pandèmia perquè l’empresa reconegui tímidament que la seva política de contractació “potser no ha estat la més adequada”. Encara que ho reconegui, això no ha significat que hagi impulsat cap mesura prou efectiva per a aconseguir-ho.
Cal no oblidar que el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona va ser l’únic gran Hospital que va sofrir un ERE, en el més agut de la crisi, ara fa deu anys. Gràcies a ell, es van perdre centenars de llocs de treball. No va servir, no obstant això, per a atenuar la precarització de les condicions de treball. Es va augmentar la jornada anual, es va retallar el 5% del salari, es van perdre millores socials, va augmentar la càrrega de treball… I mentre hem vist com en els últims anys la major part dels centres del nostre entorn han anat recuperant algunes d’aquestes pèrdues, com la jornada anual i el cobrament íntegre del sou en les baixes, nosaltres seguim igual, tot gràcies a la persona que el PSC vol com a consellera de Sanitat.
La seva ferma defensa d’aquest model publicoprivat propicia que dins de la seva empresa existeixin nombroses subempreses, on és fàcil trobar treballadores amb doble escala salarial. És a dir, treballadores amb la mateixa formació, fent el mateix treball, amb les mateixes o millors aptituds, veuen com treballen una jornada anual major, mentre tenen un salari inferior. El Consorci Mar és un petit però fidel reflex del mapa mercantilista del model sanitari català.
En cas de resultar, finalment, Olga Pané consellera, es veurà obligada a reduir el seu voluminós salari. Els actuals 127.000 d’euros com a Gerent del PSMar, passarien a convertir-se en 115.517 com a consellera. En aquest sentit, els actuals 21 Directius del Parc de Salut Mar es reparteixen, la no-gens menyspreable xifra de 2 milions d’euros anuals. Per a aquests “treballadors” no hi ha miraments. El nombre de Comandaments del Consorci també és significatiu i ens pot servir per a treure conclusions sobre la gestió de la futurible consellera. L’any 2018 hi havia 268,91 en plantilla equivalent a 40 hores, l’any 2019, 304,39. Un increment en un any del 13%. De plantilla ordinària, en el mateix període de temps, l’increment va ser tan sols del 3,3%. La realitat, un comandament intermedi per cada 12 treballadores. Tants càrrecs, per a mantenir controlades a tan poques.
Actualment es mantenen plantes tancades, en la pitjor situació sanitària soferta en dècades, a causa de la falta de personal. Urgències desbordades amb una deficitària atenció a les usuàries, a causa de la falta de recursos humans i malgrat el sobre esforç i els enormes sacrificis d’aquests, amb l’únic objectiu de reduir els danys causats per la penosa gestió, de la que pot ser nomenada màxima responsable de la sanitat catalana.
Les portes giratòries funcionen a dreta i esquerra, surten “professionals” de la gestió pública per a anar a l’empresa privada i a la inversa, per a entrar en les institucions del govern com a alts càrrecs polítics, triats a dit. Més que una porta giratòria, és un negoci on sempre guanyen uns i perdem els veritables propietaris dels serveis públics, usurpats directament per gestors lobbistes privatitzadors, o directament empresaris.
A aquest respecte valgui com un altre exemple paradigmàtic el que està passant actualment amb altres Consorcis denominats “públics”, com el Consorci Hospital Clínic, en mans directament d’un conegut director empresarial contractat per a gestionar el futur «pilotasso» urbanístic i el negoci sanitari que preparen. Un negoci que sempre es basarà en la nostra salut i les nostres vides, si continuem deixant-les a les mans de gestors empresarials.
No sols els poders econòmics i financers defensen els seus interessos. No sols tenim polítics connivents i complaents amb les directives econòmiques del capital, també tenim als seus sicaris i executius, que defensen els seus propis interessos, encara que gestionin la sanitat de totes.
