Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.
Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: “El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia”. Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el “complet estat de benestar” és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, “el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit”.
Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: “Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança”.
Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al “benestar”, al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.
Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.
Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de “cultura” i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)
En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.
