Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En què consisteixen les bones pràctiques d’atenció a la fi de la vida? Quines són les seves funcions i intervencions? Hi ha evidències que millorin la qualitat de vida en aquesta etapa de la nostra existència?
Les publicacions científiques i professionals sobre cures pal·liatives assenyalen la importància de l’atenció emocional. Els obstacles es troben en el nostre context social, en què no existeix una bona mort.
Els pacients atesos en cures pal·liatives mostren un estat emocional desregulat. Són prevalents els signes de destret relatius a l’ansietat i la depressió.
En el si de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) es va crear el Grup d’Espiritualitat GES. Aquest va ser dissenyat amb la finalitat de crear un model per a aquesta situació. Part d’una forma d’entendre l’espiritualitat, sofriment i benestar de la pròpia persona.
El model presenta tres ancoratges fonamentals:
- Entendre la persona com un ésser complex, dinàmic, únic. De naturalesa espiritual. Un ésser que s’expressa en la relació amb si mateix, amb els altres i amb la transcendència.
- Entendre la mort més enllà d’un cessament de les constants vitals i una amenaça per a la integritat del subjecte. Comprendre que es tracta d’un fenomen actiu. Una circumstància que implica la persona en totes les seves dimensions, independentment de les seves creences.
- Assumir que el patiment serà més gran si existeix desequilibri entre el nivell d’amenaça percebut i els recursos per fer-hi front.
En una recent actualització del manual de Medicina Pal·liativa, s’exposa la idea de sofriment davant de l’amenaça a la integritat de la persona. Això es perllonga fins al restabliment d’aquesta integritat.
“Res és tan cert com la mort” – Sèneca.
Cures pal·liatives: cap a la humanització de la fi de la vida
Hereus de el moviment Hospices impulsat per Cicely Saunders, les cures pal·liatives es presenten com una crítica a la forma tecnificada i impersonal de gestionar la mort en els àmbits mèdics. A partir d’un abordatge interdisciplinari que proposa una atenció integral, basada en el control de símptomes físics, el suport psicosocial i espiritual.
La cura, associada a actituds de compassió i empatia, es distingeix del coneixement i habilitats tècniques de la biomedicina. En malalties terminals, l’escolta i les relacions interpersonals entre professionals i pacients adquireixen més rellevància. En ocasions, constitueixen un espai privilegiat de l’atenció mèdica.
Entre les postures crítiques a les cures pal·liatives, s’ha assenyalat l’avanç de la medicalització i el poder de la medicina en el període final de la vida. Aquest ha suposat l’emergència i desenvolupament d’una especialitat mèdica sobre el procés de morir.
Una altra, que actualment està sent esmenada, és la professionalització de les cures pal·liatives obviant certs aspectes. Entre ells, els vessants psicològics, socials i espirituals de la cura, qüestionant els principis originals del moviment.
El contacte físic, l’escolta, el fet d’acompanyar els pacients en moments d’angoixa i preocupació… Tot això suposa, al seu torn, un treball sobre les emocions. Un treball que també requereix entrenament, coneixements i habilitats tècniques i comunicacionals.
Cap a aquesta línia menys biologista es mou el marc de les cures pal·liatives, humanitzant més encara el procés de la mort. Es diferencia així de les corrents més impersonals. Per exemple, de les que renuncien a una assistència integral, aïllant a les persones en l’última part de la vida. La medicina sense ciència és perillosa i sense caritat és inhumana.
Fortaleses implicades en un millor afrontament de la fi de la vida
Les fortaleses de les persones permeten fer front a les dificultats. Indubtablement, condicionen el benestar emocional. Així, la resiliència i les percepcions sobre recursos són fonamentals en l’última etapa de la vida.
Els estudis sobre la resiliència intenten entendre la complexitat de les respostes humanes a les grans dificultats. Parlar-ne implica assumir la possibilitat de créixer davant d’elles, mostrant-nos una capacitat humana universal que permet minimitzar per superar l’adversitat.
Elaborades de forma efectiva, les necessitats espirituals ajudaran a la persona a la fi de la vida a trobar significat. També a mantenir l’esperança i acceptar la mort. L’assessorament psicològic és una de les teràpies més utilitzades per millorar aquestes necessitats.
Les necessitats espirituals i la seva cobertura es relacionen íntimament amb la resta de necessitats dels pacients. Per exemple, amb les emocionals, físiques o socials. De fet, diversos treballs mostren com les necessitats espirituals estan estretament relacionades amb la qualitat de vida dels pacients.
Tota aquesta evidència genera diferents intervencions per a millorar la gestió d’aquestes necessitats. Múltiples estudis han provat amb èxit les intervencions psicològiques per als pacients en cures pal·liatives.
L’abordatge integral en l’actuació professional ha donat lloc a intervencions normatives sobre l’experiència de morir. Aspectes com els sentiments i temors o les relacions i dinàmiques familiars són susceptibles de ser avaluats i poden reconvertir-se en objecte d’intervencions específiques.
Al cap i a la fi, les experiències dels pacients i dels familiars són traduïdes com a recursos, obstacles i vulnerabilitats en el treball de producció del “bon morir”.
La vida i la mort poden assemblar-se a una onada. Les onades neixen, es formen, creixen i, en arribar a la riba, s’esvaeixen i tornen al mar.
