Fa sis anys, a principis de març del 2015, el Servei Català de la Salut i la Creu Roja signaven un conveni per facilitar l’accés als serveis sanitaris a les persones en situació de vulnerabilitat. Això passava amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès.
L’objectiu era donar cobertura sanitària a persones que, per motius excepcionals, no ho poden fer perquè els falta algun requisit indispensable, majoritàriament l’empadronament. Ja aleshores deien que en aquest cas, es poden trobar col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat, com ara persones sense permís de residència, no empadronades, persones desnonades o sense llar, entre altres col·lectius.
Així, dos eren els requisits bàsics: no tenir empadronament i trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ara el conveni entre el CatSalut i la Creu Roja incorpora un tercer element: tenir una necessitat assistencial. Davant aquest requisit, moviments com la PasuCAT (Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya) i Jo Si Sanitat Universal, denunciaven que aquesta actualització del conveni, estableix un requisit que pot ser vulnerador de drets, suposant una barrera afegida en l’accés a l’assistència sanitària que el conveni vol garantir.
Davant aquestes sospites, l’organització que signa el conveni defensa a través d’Òscar Barbero, director d’intervenció social del Servei d’Immigrants i Refugiats de la Creu Roja que no importa ni es fiscalitzarà el motiu que s’al·legui. Incorporar aquesta casella al formulari de sol·licitud de la Targeta Sanitària per Barbero no canvia res: «Al revés. Estem intentant garantir que es faci un bon ús per qui ho necessita». Entenen que el simple fet de viure requereix assistència sanitària i per això defensa que un motiu pot ser anar al metge de capçalera perquè sí, per fer seguiment. «El conveni no ha canviat: vostè és un col·lectiu dels considerats vulnerables, no es pot empadronar i per tant no pot tramitar de manera normalitzada la targeta doncs m’omple el formulari i posa proves Covid o tractament o visitar metge de capçalera… que consti que hi ha una necessitat perquè és el que incorpora el conveni, però ja està», especifica Barbero amb exemples.
I aquesta ja era la base d’un conveni que es va signar fa sis anys i que fins ara ha facilitat l’assistència sanitària a unes 1.500 persones l’any. Així, des d’aleshores, aquelles persones que no poguessin accedir a la salut per les vies d’acreditació ordinàries, trobaven en aquest conveni una manera d’aconseguir un document provisional que els cobrís l’assistència. L’acord no modificava la regulació general sobre els serveis assistencials sanitaris, sinó que pretenia reforçar l’accés a la sanitat pública fins que aquestes persones aconseguissin un accés normalitzat.
Per identificar aquestes persones subjectes del conveni, la Creu Roja disposa de diversos punts d’atenció. Més enllà d’això, també les entitats i plataformes que treballen en el sector així com serveis socials eren punts des d’on identificar les persones en aquesta situació per tal d’ajudar-les a tramitar la sol·licitud. En aquest punt, el CatSalut expedeix els documents acreditatius que els donen accés provisional a l’assistència sanitària pública. Un accés d’ús unipersonal i amb una vigència d’1 any.
Traves o facilitats, maneres de veure el conveni
Per la PasuCAT i Jo Sí Sanitat Universal, quan una persona té una necessitat assistencial, ja és «massa tard» per a tramitar una targeta sanitària. Defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017». Remarquen a més que el temps que passa des de la sol·licitud d’aquestes targetes fins a la seva emissió pot ser de fins a tres mesos; «un temps que, davant una necessitat assistencial, pot suposar excessiu amb conseqüències molt negatives per a la salut».
El major dubte que se’ls hi genera és si es fiscalitzarà el motiu o si l’acceptació o no d’aquest dependrà de l’administratiu que el rebi. En tot cas, una de les membres dels col·lectius explica també que davant l’incendi al Gorg a Badalona van tramitar les sol·licituds per algunes de les persones que s’havien quedat al carrer al·legant necessitat d’assistència pel trauma que havien viscut. Tan sols un mes després la Targeta Sanitària no havia arribat però sí el CIF per fer-ne ús. Són doncs les barreres el que fa patir.
I és que convenis com aquest i el seu correcte funcionament són essencials atès que és el que garanteix que tothom pugui tenir accés a la sanitat mentre no es defineixi el reglament sobre la llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Els moviments també denuncien que després de quasi quatre anys des de la seva aprovació al Parlament segueixi sense existir un reglament que «provoca un buit legal amb profundes variabilitats entre centres sanitaris en la normativa a aplicar». I és també per això que des de la PasuCAT i Jo Si Sanitat Universal pensen que és necessari eliminar aquest tercer requisit en el Conveni Creu Roja i el CatSalut.
Els col·lectius defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017»
Per la seva banda, Òscar Barbero explica que la Creu Roja en general ha estat molt implicada en la gestió de la pandèmia i amb la incorporació d’aquesta casella als formularis pretenia facilitar i agilitzar tot el tràmit burocràtic i que tot fos més directe. El nou formulari, que ha de ser omplert per serveis socials, la Creu Roja o entitats d’atenció com podrien ser Caritas, però també la mateixa PasuCAT que fa acompanyaments, és molt més senzill, explica, i possibilita que després la targeta arribi directament a la persona que la demana. «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció», exemplifica Barbero.
Així, com ja s’ha dit abans, insisteix que el canvi és a millor, que no modula res i que si hi ha un motiu, el què sigui, doncs ja està. «No és cap discriminació omplir la casella del motiu sanitari, ja que no cal que posis ‘tinc tos’, pots posar ‘metge de capçalera’ i prou», diu. I és que això després també ho utilitzen per fer estadístiques i «collar als ajuntaments perquè acabin empadronant col·lectius a les seves poblacions que tenen dificultats per la no normalitat del padró».
Des de la Creu Roja recorden que l’atenció d’urgència és universal i pública i no cal cap document que t’acompanyi. Quan s’activa el seu conveni és perquè hi ha una persona que no es pot empadronar i és de cert col·lectiu vulnerable, però a més té una necessitat sanitària. «Si no hi ha cap necessitat mèdica, no tens cap necessitat d’accedir a la targeta sanitària en aquell moment, que això és el que diu el nostre conveni i ho ha dit sempre», desenvolupa Barbero. Que afegeix que incloure aquesta casella no és més que un pur formalisme, ja que «no demanem informes ni deneguem o no deneguem» perquè no tenen aquesta potestat. Per què remarcar-ho doncs si alhora reconeixen que qualsevol motiu és vàlid? Segons Barbero, el servei s’ha trobat situacions en les quals «algun familiar resident aquí demanava targetes sanitàries pels seus fills que estaven en el país d’origen, que ja eren majors, que no tenien cap necessitat sanitària, que vindrien aquí simplement i voldrien la seva targeta per quan vinguessin però sense necessitat d’anar al metge». Apunta que això seria fer-ne un mal ús, que ja quan vinguessin, que s’empadronessin i fessin el tràmit al CAP per la via ordinària. També apunta que així es busca que no hi hagi un ús fora del que és el conveni. També per ajudar a la gent que es pot confondre perquè vol anar al metge d’urgències i creu que necessita una targeta sanitària… «Aquesta persona que vagi d’urgències ja l’atendran i després ja si necessita la targeta ja la tramitarem», sentencia.
«Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció»
Anys de debats i dubtes al voltant de l’accés universal a l’assistència sanitària
L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La llei estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Totes dues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda pel Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular. Des de Marea Blanca tenien clar que aquestes normatives eren completament insuficients. Per aquelles dates, la PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins al 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressaltaven que, si això havia passat, era, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’havia reglamentat la llei.
Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social havien d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que haguessin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc., a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut podia resoldre fins tres mesos després.
A banda de tots aquests punts que no quedaven clars o que no agradaven als col·lectius que treballaven amb les persones en risc d’exclusió, un any després de l’aprovació al Parlament de la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics, el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles d’aquesta llei catalana. Davant aquest recurs que podia impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi van manifestar en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Entenien que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».
Encara un any després, el CatSalut publicava la Instrucció 05/2019 anomenada «Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic».
Des de la Marea Blanca titllaven d’«escabetxina» el què suposava aquesta instrucció pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accés, descrivien la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública». A més, en un comunicat on llistaven tot el rebuig que els hi despertava, afegien que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».
L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quasi 4 anys després segueix sense reglament
I és que eren justament aquestes línies les què la instrucció marcava com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.
Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres mostraven preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del reglament, que estava en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenien que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destacaven i catalogaven com a «molt greu» el fet que volguessin utilitzar els sanitaris com a policies antifrau.
En el text demanaven que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de llei, fossin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquessin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si fos el cas, emetre l’informe de proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especificaven que la proposta de suspensió es notificava a la persona interessada i se li donava un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presentar la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment deia que, en cas que no s’acredités la residència, s’emetria la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.
A principis de 2020, el CatSalut suspenia la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària. Com a mínim la suspenia fins que entrés en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social. Ho feia per tots els dubtes i contrarietats que havia suscitat en amplis sectors.
En tot cas, avui dia encara no hi ha un reglament que blindi un accés universal real.
