Quan jo era petit, feia una col·lecció de cromos en un àlbum que es deia Las maravillas del universo. Encara avui guardo els àlbums del 1955 i 1957. Una característica d’aquestes col·leccions era que tractaven de les meravelles de la naturalesa o dels avenços i descobriments de les ciències. Tots ells, externs a l’ésser humà. També hi ha antics i famosos llibres de meravelles: El més antic, que jo conec, el Llibre de meravelles de Ramón Llull (anomenat Fèlix pel seu protagonista). Després hi ha El libro de las maravillas de Marco Polo i, molt més recent, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estelles. Tots ells descriuen les meravelles: coses fantàstiques i molt boniques, procedents de la natura o creades per l’home. Per contra, a mi sempre m’han interessat més les Ciències Naturals, la Biologia i la part que estudia i descobreix les meravelles de l’ésser humà.
El cos humà, quina meravella. Capaç de reparar, regenerar i renovar els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics, d’adaptació al medi… La regeneració de l’ós serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme. La llei de Wolf adapta l’ós a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creen teixits i òrgans. A l’ésser humà només li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.
L’ésser humà, com els altres animals, està fet de mar i de pedra. Tota la vida se sustenta en l’aigua de mar i en la pedra calcària. Tots els fluids del nostre organisme són aigua de mar diluïda i el teixit que ens sustenta és una estructura proteica calcificada i endurida. És clar que també tenim proteïnes i, sobretot, «vida». Segons Claude Bernard, la vida és la resistència oposada per la matèria orgànica a les causes que tendeixen contínuament a destruir-la, i la mort no seria sinó el retorn de la matèria orgànica a la terra. Però l’ésser humà és més que això: raona, és capaç de tenir sentiments, amor i odi. Aquestes potencialitats són fruit de l’evolució, de la competició, de la col·laboració, de tot junt. Som humans perquè tenim raó, malgrat totes les nostres irracionalitats i instints animals.
Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat, i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia. En els animals i en les plantes la ferida se cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.
Seguint el que diu Schumacher, jo tampoc vull aquí donar més coneixements, no vull que aprengueu més coses -que per això hi ha les enciclopèdies i, avui dia, Internet-. Cal tenir saviesa, no ensenyar a «saber com», sinó transmetre «criteris i valors», perquè quan la informació (o l’evidència) sigui incompleta, les intervencions no s’haurien d’apartar dels processos naturals que tenen a favor seu l’evidència indiscutible d’haver sostingut la vida per molt temps.
En aquest sentit, el «científic» molts cops respon amb incredulitat amb un «no està demostrat»; però la persona sàvia, i molts cops fins i tot els infants sense prejudicis, responen, en part, amb la raó, però també amb la intuïció, amb els valors i amb els sentiments, perquè el coneixement s’articula en el cervell, però també amb el cor, amb els sentits, amb la història, amb els ossos, les articulacions i els músculs, amb el dolor, l’amor i el goig.
És per tot això que vull parlar de la meravella del cos humà i tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. No us deixeu medicalitzar si no és molt necessari, sigueu responsables de la vostra salut i solidaris amb els altres.
