Entrevista

Antoni Trilla: “Pensar que la fi de l’estat d’alarma és la fi de la pandèmia és un error garrafal, fins i tot, mortal”

Antoni Trilla és catedràtic de salut pública, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic, investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona. Segons Trilla, estem en un moment “molt esperançador” de la pandèmia, perquè sembla que ja podem utilitzar les vacunes amb certa regularitat després d’un inici, diu, “més lent del que haguéssim volgut”. Però, malgrat que la situació sigui més estable, no podem baixar la guàrdia i cal tenir prudència. “El virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la, sinó tenir-la relativament controlada”.

Com valora la situació epidemiològica actual?

Portem un llarg recorregut, de molts mesos amb molt dolor i patiment, i també amb molta càrrega de feina. Ara estem en un moment molt esperançador de la pandèmia, perquè tenim les vacunes, que sembla que ja les podem utilitzar amb certa regularitat després d’un inici més lent del que haguéssim volgut. En aquests moments, ha d’augmentar la població vacunada perquè puguem tenir un cert control del virus. És un punt d’equilibri. Si això fos una cursa, el virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Si fem les coses bé segurament podrem arribar a tenir un estiu més plàcid i tranquil que el de l’any passat, que va ser tranquil les primeres setmanes i després es va descontrolar. És un moment crític, en el sentit de que, per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la sinó tenir-la relativament controlada.

Es descarta una quarta onada?

Jo crec que descartar no es pot descartar res, perquè segurament hi haurà algun moment que els casos pujaran en algun indret concret però, de forma global i, especialment, si mantenim el ritme actual de vacunació, això no hauria de passar.

Quina és la situació actual a l’Hospital Clínic? Han hagut de desprogramar operacions no urgents?

Durant les darreres setmanes no hem hagut de desprogramar operacions. Hem anat veient com, molt a poc a poc, però de forma constant, el nombre de pacients que es diagnostiquen a urgències i que s’han de quedar ingressats s’estabilitzen a la baixa i com el nombre de pacients que entren a l’UCI va baixant. També és veritat, però, que costa molt que surtin de l’UCI, ja que són estades força llargues, i això ha fet que les UCI encara estiguin plenes. Jo diria que hi ha menys sensació de pressió assistencial i s’intenta cada cop més planificar la tornada a la normalitat. Però encara hi ha una gran part de l’hospital dedicada a la Covid, i costarà de recuperar l’activitat habitual. Un altre aspecte a comentar és que com que el personal sanitari està vacunat massivament, hi ha una sensació de més tranquil·litat, que no relaxació. El personal ara se sent més segur, després d’haver viscut l’horror dels darrers mesos.

El passat diumenge es va aixecar l’estat d’alarma, i per tant, les restriccions vigents. Creu que era un moment adequat per fer-ho?

Si no em trec la bata blanca, diria que hauríem d’estar encara millor, tenir un percentatge de població més alt vacunada i una menor circulació del virus. A grans números, probablement dos terços dels ciutadans de Catalunya, Espanya i el conjunt d’Europa segueixen sent susceptibles al virus: no estan vacunats ni han passat la malaltia. És una situació en la qual hi ha moltes persones que es poden infectar. Dependrà molt de l’actitud que, individual i col·lectivament, agafem després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Hem de pensar que encara podem contagiar, que encara pot ser que ens contagiïn. Fins que no arribem a xifres més altes de vacunació jo diria que aquesta setmana hem de fer pràcticament el mateix que fèiem la setmana passada i amb les mateixes precaucions. S’ha de ser encara prudent. Ja veurem com s’ho agafa la gent.

El toc de queda ha estat una mesura afectiva per reduir els contagis?

És una pregunta que des d’un punt de vista científic crec que no hi ha ningú que l’hagi pogut contestar de manera clara. Des del punt de vista teòric, però, és una mesura que limita la mobilitat durant la nit, limita determinades activitats nocturnes i, per tant, jo crec que ha estat més efectiu tenir-lo que no tenir-lo, encara que es digui que les persones es reuneixen a casa seva i munten festes particulars. Jo crec que ha ajudat, és una mesura dura, i s’ha utilitzat en altres països d’Europa amb les mateixes característiques. Per tant, crec que és una mesura més aviat útil que no pas perjudicial.

Quin impacte està tenint la vacunació en les xifres de contagis? Com ho valoreu des de l’Hospital Clínic? Els pacients estan menys greus?

Si ens fixem en el que està passant als països que més han vacunat, com Israel o Anglaterra i també en els grups de població concrets que ja s’han vacunat, com aquí les persones de més de 80 anys, veiem que aquesta població ja no ve a l’hospital, ja no estan tan greus, i això es nota clarament. Quan una població com els sanitaris estem vacunats no tenim contagis entre el personal. Abans teníem moltes baixes, ara en tenim moltes menys. Per tant, ho hem notat, i encara ho hem de notar més. Conforme vagi avançant la vacunació de les persones que tenen més possibilitats d’acabar ingressades a l’hospital, més tornarà la normalitat l’hospital. Per tant, és important aquesta prudència que comentava. Clarament, en els col·lectius vacunats hi ha menys casos i, els que hi ha, són menys greus.

Quin impacte ha tingut la variant britànica?

La variant britànica és actualment la predominant. Les últimes xifres indiquen que representa entre el 70 i 80% dels contagis. És una variant que és ràpidament transmissible. També hem vist que el període que transcorre des que es produeix el contagi fins que apareixen els símptomes també és més curt i el que s’ha vist també és que en el moment en que hi ha un cas en un domicili la probabilitat que hi hagi més persones infectades al mateix domicili és més alta. Durant aquest període s’han vist més agrupacions de casos. Està encara una mica en discussió, ja que abans es deia que probablement era més contagiosa i més mortal, però de moment només és més contagiosa. Jo diria que ho és més en els grups de població més jove, perquè les persones d’edats més avançades estan vacunades i totes les vacunes que estem fent servir redueixen la possibilitat de contagi. Estem en fase de control i esperem que no hi hagi més ensurts.

L’altre dia es van detectar els dos primers casos de la variant índia a Catalunya. Els preocupa? Els primers estudis indiquen que aquesta variant pot ser encara més contagiosa.

Jo crec que tota aquesta preocupació per les noves variants té molt a veure amb com estem retransmetent la pandèmia en directe. En un context d’epidèmia com aquest és absolutament normal que apareguin variants. A l’Índia, que està vivint una situació molt crítica, la variant que tenen no és la responsable dels 350.000 casos que tenen al dia. Hi ha alguns estats en què predomina, però la majoria tenen més problemes amb la variant britànica. Per tant, ens estem fixant en una nova variant quan és la britànica la que està provocant les conseqüències més greus. Evidentment, les variants s’han de controlar en origen de la millor manera i, en el cas que hi hagi casos importats, la detecció d’aquests casos ha de ser ràpida i s’han de fer les mesures d’aïllament corresponents per evitar que s’estenguin. Pel que fa a la variant índia, encara no tenim dades suficients sobre quines característiques té i sobre la possibilitat que sigui resistent a determinades vacunes.

Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus deixa de circular una mica menys.

Creu que la campanya de vacunació a Catalunya està avançant a bon ritme? A aquest ritme, quan creu que assolirem la immunitat de grup?

Estem acostumats a ser molt exigents en la nostra professió. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid. A mi m’agradaria que ens diguessin que tenim tres milions de vacunes disponibles i que ja les podem administrar, però no és el cas. Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus circula una mica menys. Crec, personalment, que si disposéssim d’una gran quantitat de vacunes, podríem assumir la logística de vacunar a molta més gent. Però, ara per ara, no sabem ni quantes vacunes tenim per la setmana que ve. Ha passat alguns cops que al final n’arriben menys i s’han hagut d’anul·lar cites, però això sembla que ara va passant menys vegades.

Les anades i vingudes amb les vacunes d’AstraZeneca i Janssen estan desincentivant la població a vacunar-se? Des del punt de vista comunicatiu s’està gestionant adequadament?

És un autèntic ‘lio’. Era esperable, però crec que no s’ha gestionat bé en el seu conjunt. Ni la informació, ni la rapidesa en la presa de decisions ni la coherència han estat les millors del món. Ens ha faltat, crec, seguir una veu autoritzada com és l’Agència Europea del Medicament. El més pràctic hauria estat que si l’autoritat diu blanc, tots els països també. Però, en canvi, en aquest cas l’autoritat diu blanc i uns països diuen «negre, gris, no ho sé, m’ho pensaré…». Un dia s’ha de vacunar a unes franges d’edat i al cap d’uns dies canvien aquestes franges. El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.

El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.

Sabem alguna cosa més de perquè s’han produït els casos de trombosi en AstraZeneca i Janssen?

Primer de tot cal dir que són casos molt poc freqüents. El risc de patir un d’aquests esdeveniments adversos és molt menor al de patir un risc similar amb la malaltia de la Covid. Hi ha una diferència importantíssima. Per tant, el balanç risc-benefici segueix sent favorable a les vacunes. Sembla que aquests casos de trombosi no depenen d’una factors concrets d’edat o condició, sinó que són una reacció autoimmune que algunes persones fan. Sabem que en alguns d’aquests casos hi ha un mecanisme que té a veure amb les plaquetes i els anticossos i que si es diagnostiquen abans, fins i tot es pot intentar fer un tractament que va relativament bé. No és el mateix que una reacció al·lèrgica, però, per entendre’ns, s’hi assembla una mica. No sabem els factors de risc de moment, i jo crec que encara que s’analitzi no hi haurà un factor de risc suficientment significatiu.

En el meu cas, que tinc 65 anys, el risc que si agafo la Covid acabi ingressat és més alt, mentre que el risc de trombosi és més baix. Però, per exemple, en el cas de les persones de 30 anys, els riscos s’acosten més perquè baixa el risc d’acabar a l’UCI per la Covid. Per això s’està posant a majors de 60 anys. Veurem, però, com acaba. Espero que es posin d’acord aviat però vull reiterar que la vacuna d’AstraZeneca, encara que pugui tenir aquests efectes adversos, repeteixo, molt rars -i que també tenen en la seva mesura altres vacunes-, és una vacuna que segueix sent extraordinàriament útil i que l’hem d’utilitzar sempre que puguem.

Que s’hauria de fer amb les persones menors de 55 anys que ja tenen una primera dosi d’AstraZeneca? Com veu la idea de barrejar vacunes? Endarrerir la segona dosi és una bona opció?

Jo, personalment, posaria la segona dosi d’AstraZeneca, però farem el que decideixi el govern d’Espanya i l’Agència Espanyola dels Medicaments. A França, per exemple, han decidit que posaran Moderna o Pzifer. Això de barrejar vacunes és una possibilitat. Segurament ha de sortir bé, perquè qualsevol vacuna ha de potenciar la dosi prèviament rebuda d’una altra vacuna, però ja veurem. S’ha de posar la segona dosi i, en teoria, normalment amb la mateixa vacuna, si no hi ha alguna cosa que indica clarament el contrari. D’altra banda, hi ha moltes evidències que indiquen que, després d’un temps de rebre la primera dosi d’AstraZeneca, la immunitat segueix sent prou bona i, per tant, hi ha una evidència que permet espaiar la segona dosi, que no anul·lar-la. La raó principal és que si espaiem la segona dosi podem posar la primera a més persones, tal com va fer el Regne Unit. La immunitat amb la primera dosi és força alta, d’un 70%. Jo crec que hi ha evidències suficients per, en una situació excepcional com l’actual, modificar les instruccions d’ús de la vacuna. Hem d’intentar protegir el màxim de població sense deixar-la menys protegida, i això ens podria permetre allargar una mica més l’administració de les segones dosis.

Pfizer ja va avançar fa pocs dies que les persones vacunades amb aquesta vacuna necessitarien una tercera dosi. Ens hauríem de fer a la idea que ens haurem de vacunar potser cada any contra la Covid, igual que es fa amb la grip?

Ens hem de fer a la idea que ens haurem de revacunar, probablement tothom. Cada quan? Això no ho sabem encara. Perquè? Perquè potser cau la immunitat d’aquí uns mesos, perquè les vacunes s’adaptin a alguna d’aquestes variants o bé perquè hi hagi una variant que s’escapi gairebé del tot de les vacunes que tenim. La vacunació per la Covid ara és excel·lent, però no durarà tota la vida, això està clar. Ens hem de fer a la idea. Quan més triguem en revacunar, millor, però s’haurà de fer quan toqui.

Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?

Jo crec que ha de ser una eina per facilitar determinades tràmits d’entrada o sortida entre països. No pot ser una eina amb resultat discriminatori. Si estàs vacunat, podràs viatjar fàcilment, si no ho estàs hauràs de fer-te una PCR i, potser, hauràs de fer quarantena al país on vas. És la diferència entre estar probablement no contagiat i protegit o no saber si tens la malaltia o no. Ha de ser una eina per facilitar els moviments, res més.

Cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris…

Hi ha una gran bretxa en la vacunació entre els països rics i els pobres. Creu que s’haurien de suspendre temporalment les patents? Què creu que s’ha de fer per garantir que la vacuna arribi a tothom?

Aquesta és una realitat que fa que una frase, en la qual hi crec molt, prengui més sentit que mai: ningú estarà segur fins que tothom ho estigui. És utòpic pensar que tots ens vacunarem, ni alliberant patents. Però una cosa és això i l’altra és que hi hagi indrets del món que no tinguin cap esperança de ser vacunats en un o dos anys. Com podem ajudar? Jo soc ferm convençut dels drets de propietat intel·lectual, les persones tenen dret a protegir el seu invent i descobriment. Però aquesta és una situació excepcional. És una situació de pandèmia i de risc per l’economia de tot el món. Crec que això justifica que es demani que les patents siguin temporalment suspeses perquè els països puguin fabricar les vacunes. Però cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris, que no n’hi ha tants… els flascons de vidre, per exemple, no n’hi ha milions i milions. S’ha d’ordenar una producció molt escalada. No podem dir que amb la suspensió de les patents ja tenim tot el problema solucionat, perquè no es fabricarien ni en qualitat ni amb temps les vacunes suficients.

Les variants podrien anant mutant en els països on no s’està vacunant i arribar a ser efectives les vacunes que tenim?

Això és un risc real. Els virus sotmesos a una pressió determinada intenten escapar-se i pot ser que en un indret del món que no es vacuni es comenci a desenvolupar una soca que sigui resistent a les vacunes. Per tant, ens interessa vacunar el més ràpidament possible. Mentre no tinguem vacunes suficients també s’ha d’ajudar per a que els països que tinguin casos més extrems, com és ara el cas de l’Índia, puguin controlar la situació al més aviat possible. Qualsevol epidèmia en un indret del món pot tenir ràpides repercussions en altres llocs. Això ha passat i seguirà passant.

Creu que funcionarà el programa COVAX de l’OMS, que busca la col·laboració dels països per facilitar un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid? Fa falta més compromís per part dels governs dels països rics per tal que les vacunes arribin a tot arreu?

COVAX és un bon programa, almenys en la teoria. És un programa que depèn de la bona voluntat de molts països, dels quals n’hi que en tenen molta i d’altres que no en tenen tanta. Entenc que tothom vulgui protegir la seva població primer, però probablement es podria arribar a un cert equilibri en els països que tenim un ‘plus’ assignat de vacunes. Les dosis sobrants es podrien cedir a COVAX. Serà un programa exitós? Jo crec que no. Tindrà un èxit parcial, perquè el món és molt egoista i els mecanismes són complexos. Està clar que està facilitant que alguns països puguin tenir vacunes, però no arreglarà, malauradament, el problema de la iniquitat en l’accés a les vacunes. És un pas en la bona direcció, que si nosaltres empenyem pot ser més efectiu encara.

Fa uns mesos, un editorial a la prestigiosa revista mèdica The Lancet criticava la resposta d’Espanya a la Covid, dient que la pandèmia havia colpejat un sistema ja debilitat per les retallades i que el diagnòstic i el rastreig que es feia era dèbil. Comparteix aquesta opinió? Com valora, en general, la gestió que ha fet el govern espanyol de la pandèmia?

Jo diria dues coses. En primer lloc, la gestió és sempre millorable. S’han comès errors i s’estan cometent, sempre. No hi ha una recepta única i clara per fer front a una situació com aquesta. Però, en segon lloc, jo crec que aquesta anàlisi de la gestió de la pandèmia s’ha de fer al final de la pandèmia, i veure exactament quines coses es podrien haver fet millor. Una cosa és que nosaltres, des d’un punt de vista científic o teòric, ho critiquem i l’altra veure, en la pràctica, com s’ha de gestionar. És el que s’anomena l’anàlisi del retrovisor: és molt fàcil mirar enrere, però prendre les decisions al capdavant de la gestió no és tan fàcil. Això no vol dir que no s’hagin pres decisions errònies, i caldrà fer-ne una crítica, sempre constructiva, quan tot això s’acaba. Encara no estem al final del partit. Naturalment, és un problema que en un moment donat es prengués la decisió B si es sabia que havia de ser la decisió A. Però la crítica s’ha de fer sempre pensant en la viabilitat i l’aplicació pràctica de determinades decisions. Si només ens basem en models teòrics és menys mesurable.

Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses.

S’han pres les mesures adequades en el moment oportú? Per exemple, per Nadal es van relaxar les mesures i després va haver-hi una forta incidència amb el que vam anomenar la tercera onada.

En aquest cas, crec que relaxar mesures quan encara no s’havia arribat a xifres baixes va ser un error. I és un error que s’ha d’intentar corregir. L’altre cosa és si es podria haver pres la decisió de tancar-nos a tots per Nadal a casa. Quin cost social, econòmic, emocional… hagués tingut això? El que vull dir és que els que prenen les decisions han de valorar molts factors. Pel que fa a això que diuen de que ‘hem de salvar l’estiu’, jo dic: hem de salvar les UCIs. Cadascú ho mira des de la seva perspectiva. Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses. Probablement, es podrien haver subvencionat millor i més bé els sectors més perjudicats perquè no tinguessin el patiment econòmic que han tingut. És molt difícil prendre decisions quan hi ha tants factors i qüestions en joc. Es podria haver fet millor? Segur. L’aixecament de l’estat d’alarma és una bona prova, a veure que passarà.

Què ha suposat -i està suposant- la pandèmia pels professionals sanitaris des del punt de vista emocional? Diversos estudis indiquen que s’han incrementat els casos d’ansietat i depressió entre els sanitaris.

Estem cansats, especialment els que estan a primera línia. Nosaltres, el Clínic, som l’hospital de referència per malalties infeccioses d’alta transmissibilitat. Ens va tocar ser el primer hospital en rebre els primers malalts de Covid. Aquests van ingressar a la unitat de cures intensives de l’hospital prevista per aïllar febres grogues, ebola… els companys d’aquesta unitat, que són boníssims i que són els qui més entrenats estan en malalties infeccioses, no han deixat de veure malalts de Covid ni un sol dia des del mes de febrer de l’any passat. Tot ple, sempre, tots els dies de la setmana i totes les setmanes. I, com ells, tants d’altres. Jo crec que això té un desgast molt important. Estem cansats, físicament i mentalment. Hi ha alguns companys que ho estan passant realment malament. Però, en el fons, crec que l’ésser humà té una gran capacitat de resiliència. Conforme ens tornem a posar drets, alguns necessitaran ajuda, però ens en sortirem. Crec que podem estar raonablement satisfets de la feina que hem fet. Ho hem fet el millor que hem sabut. I el sistema sanitari, malgrat que s’han viscut situacions molt crítiques, ha pogut aguantar tot això.

El nostre sistema sanitari està infrafinançat? Com cal potenciar-lo?

El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat. Des de l’inici, no hi hagut una bona inversió. La sanitat és cara i, malauradament, quan la crisi del 2008 ens va colpejar, es van parar moltes coses. Es van retallar els salaris, fet que ha anat impactant en el poder adquisitiu del personal sanitari, es van parar les obres dels hospitals i es van parar les inversions en tecnologia. Això va castigar durant molts anys la sanitat, que es va anar aprimant. En condicions normals, aguantàvem gràcies al personal. No es renovaven els equips, però anàvem aguantant. Fins que va venir el tsunami de la Covid. Ara ja és molt més difícil aguantar i, tot i això, ho hem fet.

Cal reforçar el sistema, i això costa diners. Les estimacions diuen que necessitaríem 5.000 milions d’euros per recuperar l’estat que teníem. Cal que el personal estigui ben pagat. Hi ha molta precarietat laboral en el sector, contractes que es van empalmant. Els metges, per exemple, s’han format durant molts anys. Aquí, a la Facultat, per cada 10 aspirants n’acabem agafant només 1. La carrera, de 6 anys, és molt dura, i després han de fer un examen MIR i una residència de 4 o 5 anys. Són, per tant, 11 anys pencant sense parar. I quan acaben, tenim un metge ben preparat que cobra poc més de 1.000 euros al mes. En qualsevol país d’Europa cobren molt més i, per això, molts se’n van a l’estranger. Pel que fa a les infermeres tenim un problema afegit i és que en tenim molt poques. Jo tinc dubtes de si fan falta més metges, segurament en algunes especialitats i punts del territori el nombre està desequilibrat, però que falten infermeres ho tinc claríssim. És una obvietat absoluta. S’han de prendre mesures perquè en tinguem més i perquè tinguin bons contractes i salari. També cal invertir en tecnologia. Quedar-se endarrerit en aquest aspecte és un greu problema.

La salut pública i l’atenció primària sempre havien sigut les grans oblidades del sistema i les que han patit més retallades, i ara amb la pandèmia s’ha vist l’important que són.

Totalment d’acord. Atenció primària té un pressupost del 18 o 19%, i la salut pública no arriba a l’1%. Jo sempre dic que som la germana pobre de la germana pobre de la ventafocs. Estem quatre esglaons per sota. S’ha d’invertir molt més en salut pública? No, només el que inverteixen altres països d’Europa. Si s’augmenta al 3% ja seria perfecte. L’atenció primària també ha de créixer, i a un volum molt més alt. Cal un 25% del pressupost dedicat a l’atenció primària. Clarament, la primària i la salut pública són dos sectors en els quals s’ha d’invertir amb intel·ligència. Necessitem sistemes de predicció, de rastreig, una atenció primària amb menys burocràcia, millors instal·lacions… valdria la pena fer una renovació, que evidentment costarà diners. Si ara els ciutadans no reclamen que això es faci i els governs no entenen que s’ha de fer, tindrem un problema. S’ha d’aprofitar el moment.

Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?

Hem d’estar atents a una cosa tan senzilla com que tenim un món i una sola salut: la salut dels animals i del planeta és la nostra salut. La salut de qualsevol indret del planeta és la nostra salut. Hem d’estar molt atents a l’aparició de nous virus i hem d’estar preparats i estudiar fins i tot aspectes que, si tot va bé, mai han de passar. Aquestes coses s’han de preveure. Està clar que tindrem més epidèmies, ja veurem quan, i jo crec que aquesta pandèmia ens ha donat una lliçó clara en el sentit de que hi ha coses en les quals podríem estar molt més avançats que fins ara.

Què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?

Jo crec que des d’aquest punt de vista hi ha dues coses evidents. D’una banda, hem d’intentar tenir una vida el més saludable possible i envellir saludablement, amb la major qualitat de vida possible. Cal fer molt èmfasis en la prevenció, no només amb el tractament sinó en l’atenció propera, en la primària, i també és important tenir cura en l’atenció al final de la vida. D’altra banda, també hem de fer cas a la salut del planeta, incloent-hi el canvi climàtic, que és una de les coses que ens hem de prendre més seriosament. Crec en el que podem fer cadascú de nosaltres, en el nostre dia a dia, si volem deixar un planeta millor als que venen després de nosaltres. Si el planeta fos una llimona ja l’hem espremut massa i convindria deixar que reposi, perquè, si no, acabarà florida. Els bacteris i virus van arribar a la terra milions d’anys abans que nosaltres, s’adapten molt ràpidament a qualsevol canvi, i continuaran després que haguem desaparegut com a espècie i, per tant, hem de conviure amb ells sense fer-nos massa la punyeta. Esperem que això no duri massa.