El nostre orgull de gaudir d’un dels millors sistemes de salut del món s’ha desinflat gairebé del tot durant aquest últim any. La pandèmia per Covid-19 ha posat de manifest que el sistema sanitari espanyol és molt més fràgil del que podríem esperar. Tants són els seus punts febles, que l’han portat ràpidament al col·lapse.
Més encara, la crisi sanitària global en què estem immersos ha tret a la palestra, al carrer i als mitjans de comunicació, la importància i la repercussió que té la falta de suport al nostre país a la investigació científica, tant bàsica com aplicada.
La pandèmia ha evidenciat que les mesures polítiques dels últims anys no han estat les més apropiades per facilitar l’avanç del coneixement científic. Una cosa fonamental tenint en compte que la ciència ens proporciona plans, eines, fàrmacs i vacunes per a respondre d’una manera eficient tant als grans problemes de salut pública com a la desestabilització socioeconòmica que, malauradament, sol acompanyar-los.
A grans mals, grans remeis
Ja que s’atribueix a un aforisme d’Hipòcrates aquest conegut refrany, sembla evident que portem més de dos mil anys fent prevaler l’eficàcia sobre l’eficiència. Sí, matem les mosques, però més fàcil -i amb menys cost i repercussió- és fer-ho amb un matamosques.
La dificultat d’aquest mètode és que hem de seguir el vol i executar el moviment en el moment adequat, el que implica que hem d’estar preparats i pendents, i ser el més precisos possible. Però així, en un o molt pocs intents aconseguiríem el nostre objectiu.
Amb això no vull dir que les dràstiques mesures que es van prendre a l’inici de la pandèmia no fossin justificades. La infecció global ens va agafar per sorpresa, tot i que tant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com el Consell d’Intel·ligència dels EUA feia anys que instaven a preparar-nos per fer front a una més que probable pandèmia.
A més, no teníem ni idea ni de la capacitat infectiva de nous virus ni dels seus efectes sobre la salut. Evidentment, i en això estem tots d’acord, davant el dubte el més important era salvar vides. La situació va requerir evitar el màxim la possibilitat de contagis fins a tenir clar, si s’escau, quins eren els principals grups de risc, per tal de protegir-los.
D’altra banda, ràpidament ens vam adonar que era necessari reforçar els sistemes de salut amb mitjans i personal, principalment les unitats de cures intensives. Una cosa que no es podia fer d’un dia per l’altre.
No obstant això, encara queda el dubte de si els costos socioeconòmics que arrosseguem a partir d’aquella primera crítica onada no superen amb escreix les quantitats que podrien haver-se dedicat des del primer moment a protegir, a capa i espasa, a la població de risc i a reforçar el sistema sanitari. I què dir sobre els costos que comporten els retards en la vacunació.
Els nous grans reptes en salut pública
L’any passat, l’Organització Mundial de la Salut va publicar un llistat de tretze reptes prioritaris en salut pública. Encara que abordar-los no és senzill, requereixen una resposta immediata que ha de partir d’una elecció política tant local com global.
Els grans reptes (sense que l’ordre impliqui prioritat) són:
- Incorporar a la salut al debat climàtic, tenint en compte tant els efectes de la contaminació en el desenvolupament de malalties cròniques com la influència del clima extrem a la malnutrició i les malalties infeccioses.
- Portar salut a llocs en conflicte i crisi, amb material i recursos humans.
- Aconseguir que l’atenció sanitària sigui més justa, a nivell infantil, d’igualtat de gènere, nutricional i de salut mental.
- Permetre l’accés global als diagnòstics, tractaments i medicaments, i combatre les teràpies no adequades.
- Aturar les malalties infeccioses, promovent vacunacions i mitigant els efectes de la resistència a fàrmacs.
- Estar preparats per a futures pandèmies, reforçant els sistemes de salut.
- Protegir la població dels aliments no saludables -dietes escombraries, begudes ensucrades, alcohol i tabac- i promoure l’accés a una alimentació sana.
- Invertir en professionals de la salut, a qualsevol nivell i amb dedicació i sous adequats.
- Protegir els adolescents, principalment d’accidents de trànsit, de malalties de transmissió sexual, del suïcidi i de l’ús de drogues.
- Guanyar-se la confiança de la població, proporcionant informació fiable i adequada i educant en salut.
- Regular l’ús de les noves tecnologies, com l’edició del genoma humà i la salut digital.
- Controlar el consum dels medicaments que ens protegeixen, amb especial èmfasi en reduir l’amenaça de la resistència als antibiòtics.
- Implementar condicions d’higiene sanitàries bàsiques adequades allà on sigui necessari.
Tal com ha declarat el director de l’OMS, Tedros Adhanom, “hem de ser conscients que la salut és una inversió per al futur”. “Els països inverteixen molt en protegir la seva població dels atacs terroristes, però no de l’atac d’un virus, que podria ser molt més mortal i nociu econòmica i socialment”, reflexiona Adhanom. “Una pandèmia podria posar de genolls a l’economia i les nacions”.
Francisco José Esteban Ruiz és professor Titular de Biologia Cel·lular a la Universitat de Jaén.
