La meva germana Esther va morir el passat 22 de març, amb tan sols 49 anys, perquè no van escoltar la seva veu, perquè no van prendre’s seriosament la seva crida de socors, perquè es van atrevir a decidir per ella que el que li passava no era greu, no era urgent, no era important.
La meva germana patia una malaltia mental. I no va morir per això. Va morir per una hemorràgia interna no atesa a temps.
La meva germana, Esther, vivia des de fa poc més d’un any en un “pis amb suport”: un tipus de pis tutelat destinat a malalts mentals on tenen el suport de diferents professionals i un telèfon d’urgències 24 hores. Recordo perfectament el dia en què la vaig acompanyar a l’entrevista per a entrar a viure en aquest pis, fa poc més d’un any. Ens van assegurar que allí estaria bé, estaria més ben cuidada i atesa i serien com una família per a ella. Vam confiar en ells, malgrat la difícil decisió, especialment per a la meva mare. Però ella es feia gran, i aquesta semblava la millor decisió per a garantir la seguretat i autonomia de l’Esther de cara al futur.
Però va morir d’un dia per a un altre d’una hemorràgia digestiva alta, un dilluns, encara que no patia de cap afecció crònica a part de la seva malaltia mental. El dia abans, un diumenge al matí, va començar a trobar-se malament. No sabia què li passava. Ho va dir diverses vegades al telèfon d’urgències dels professionals responsables de la gestió del pis. No obstant això, malgrat la seva crida, la persona responsable li va llevar importància a la seva preocupació, i ni tan sols es va plantejar consultar a Salut perquè fossin ells els qui valoressin la urgència.
La meva germana, durant 24 hores, va estar esperant a la seva habitació, confiant que l’auxiliarien si fos necessari. La seva desorientació era cada vegada més gran, però continuava sola i envoltada de vòmit negre. Però el responsable no va acudir fins a un dia després, a la seva hora de visita rutinària. Una vegada allí, no va telefonar de seguida a emergències sinó que va prioritzar, com a treball més urgent i immediat… netejar l’habitació! I fins a dues hores i mitja després no va telefonar a l’ambulància. Quan finalment va arribar, els professionals del SEM la van trobar hipotèrmica i amb taquicàrdia (signes evidents d’urgència aguda). La van portar a l’hospital després de valorar-la com a emergència lleu.
I la meva germana, 36 hores després de la seva crida de socors, va arribar a l’hospital, el qual està a tres minuts de l’habitatge, gairebé sense pols i amb hipotèrmica. Als 10 minuts va fer una aturada cardíaca i després de 25 minuts d’intents de reanimació, va morir.
Però no era una urgència lleu, era una emergència greu, el desenllaç de la qual depenia del temps de reacció. Si s’hagués atès a temps, seguiria amb nosaltres.
Nosaltres no l’hauríem deixat morir. Ni cap membre de la família, ni especialment la meva mare. La seva mare, que l’havia cuidat fins llavors i no s’havia separat del seu costat ni un sol dia durant 48 anys. No, ni nosaltres ni la meva mare l’hauríem deixat morir. En realitat ningú hauria hagut de deixar-la morir.
La meva germana, malgrat el “pes” de la seva malaltia mental, era una lluitadora incansable per tenir una vida “normal”, digna. Va lluitar tota la seva vida per ser acceptada, per ser vista, per ser escoltada, per ser estimada i respectada com qualsevol persona té dret en aquesta societat.
Ella ja no està i el motiu de la seva mort justament és el no haver estat escoltada ni presa seriosament. No va ser atesa, i per això va morir.
Avui jo sóc la seva veu. I desitjo que la seva veu, el seu crit d’ajuda, arribi a les persones, a la consciència de totes les persones, perquè puguem, com a mínim, reflexionar i obrir els ulls. Vivim en una societat inhumana, insensible i injusta, on les persones “diferents” no són valorades ni acceptades en les mateixes condicions que la majoria. El sistema les etiqueta, les jutja, les aparta, no les mira, no les escolta, no les atén, les rebutja, i les deixa morir.
Com s’entén una humanitat que aparta i estigmatitza a un sector de persones només pel fet que els seus caparrons funcionen d’una altra manera, que les seves interpretacions de la realitat no entren en els estàndards acceptats? Qui dictamina què és el normal? I, el pitjor encara, qui es creu amb el dret a apartar i no atendre altres persones per no ser com la majoria?
Obrim els ulls, mirem i escoltem, respectem i estimem a totes les persones per igual, amb els mateixos drets. Mirem sense jutjar, escoltem amb consciència, abracem sense filtres ni estigmes al diferent. Perquè totes i cadascuna de les persones som diferents, hauríem de tenir els mateixos drets. Sobretot el dret a viure amb dignitat i a morir de la mateixa manera.
La seva germana.
No hi ha comentaris
Aon va pasar aquesta desgracia? Ja que denunciar amb potencia aquestes situacions no es pot amagar,va amb benefici de tots,no es pot viure callan i als responsables pensan nomes amb al carrecs que poden tindre a la nova llegislatura que neix ja pudride amb al tema Sanitrari,Social,i de atencio als Ciutadans que u mantenim tot amb als nostres diners.