Les distàncies són enormes, incomparables, hi ha pocs hospitals, escassegen les neveres ultra fredes i les baixes temperatures són un perill per a les vacunes. Malgrat tots els obstacles, Alaska, un dels estats menys desenvolupat dels Estats Units, ha aconseguit administrar al 46% de la seva població la primera dosi i al 39% la segona.
A més a més, gràcies als hidroavions, vaixells i motos de neu, les seves 229 tribus sobiranes organitzades en comunitats rurals gaudeixen d’un percentatge de vacunació igual o superior a la ciutadania concentrada en entorns urbans.
Les imatges d’avions carregats de vacunes sobrevolant el territori i aterrant en aeròdroms improvisats s’han tornat familiars. A més a més, les ràdios locals també es mobilitzen per difondre la notícia de l’arribada d’una clínica de vacunació al poble.
Jacqueline Bergstrom, directora de salut de l’ONG Tanana Chief, una organització de nadius d’Alaska que s’ocupa de 42 tribus, explica com cada vegada que visita una població és rebuda amb gran emoció:
“Ahir vaig ser a un poble i en arribar, una persona gran ens va parlar de com la grip espanyola havia matat a la meitat dels seus habitants. Ens va dir que si visitéssim el cementiri veuríem una multitud de tombes amb data de 1918, 1919 i 1920… Avui dia, tot i que queda poca gent que visqués aquella epidèmia, la cultura de transmissió oral existent, fa que sigui un record molt present”.
Autumn, 12, and Adlee, 14, joined their father Adam and grandfather Sam to complete three generations of Demientieff’s to receive the COVID-19 Vaccine.
Schedule your vaccine appointment with #TananaChiefs today by calling 907-451-6682! pic.twitter.com/I7B4emhJUL
— Tanana Chiefs (@TananaChiefs) May 18, 2021
Un sistema de salut més centralitzat
La planificació de necessitats, la gestió logística de les vacunes i el seu aprovisionament, emmagatzematge i distribució són tasques necessàries per a garantir l’accés a les vacunes de la població en un moment precís. L’Estat d’Alaska s’ha beneficiat d’un sistema més centralitzat que la resta dels Estats Units. Aquest fet ha permès garantir una gestió eficient dels recursos disponibles i facilitar el procés de vacunació.
Al contrari, en altres parts del país, les vacunes són enviades directament a les farmàcies o als metges. “Nosaltres no hem parat de distribuir vacunes”, explica Anne Zink, cap del servei mèdic d’Alaska. “Molts dels nostres habitants viuen en àrees on ni tan sols arriba el correu, aleshores ens n’encarreguem nosaltres. Poder usar aquestes xarxes logístiques ens ajuda a respondre amb més eficiència. No podem oblidar les freqüents tempestes de neu que obliguen a tenir sempre un pla B a punt”.
En definitiva, afegeix Zink, l’important és tenir un sistema de salut efectiu. “Així, quan ens toca vacunar-nos, podem fer-ho ràpidament. Si el sistema funciona bé no hi haurà tantes discussions sobre qui ha de vacunar-se primer”.
Així i tot, s’han generat algunes tensions. A finals de gener, quan les tribus van començar a estendre la vacunació a membres de la comunitat sense vulnerabilitats particulars i a una minoria de treballadors no nadius, un article en un diari local es va fer ressò de la frustració dels professors i persones no indígenes de risc. L’article va generar molta polèmica per no fer referència al fet que la població nativa d’Alaska es va infectar tres vegades més de la Covid i va patir una mortalitat dues vegades major, ni recontextualitzar les raons històriques per les quals les tribus d’Alaska s’han pogut beneficiar d’un sistema de distribució de vacunes diferent, adequat a la seva realitat territorial.
La importància dels tractats de sobirania
Les relacions entre els Estats Units i les tribus estan organitzades per tractats a través dels quals el govern federal té l’obligació de proveir determinats serveis, com l’accés a la salut. Des dels anys noranta, les 574 tribus dels Estats Units, actualment 2,6 milions de persones, es regeixen pel Servei de Salut Indígena. Enfront de la Covid, seguint els tractats establerts, es va donar a les tribus l’opció de rebre la vacuna directament. Aquesta oportunitat va ser benvinguda per moltes comunitats, que acumulen falta de confiança i ressentiment cap al govern federal.
Una altra característica interessant d’aquest procés de vacunació és la incorporació de la participació ciutadana en la presa de decisions. Per exemple, l’estat d’Alaska ha deixat a les comunitats indígenes establir qui és prioritari. A més de les persones grans, algunes comunitats han prioritzat vacunar a locutors de llengües en perill d’extinció com el Gwich’in que només compta amb 800 parlants. Segons Aila Hoss, professora ajudant de Dret especialitzada en la Llei Indígena i Salut, és en aquesta mena de decisions que es reconeix la importància de la sobirania dels pobles indígenes: “La connexió amb la cultura i la comunitat són un aspecte protector de cara a les malalties. Al contrari, la pèrdua de la cultura és un factor de risc per a la salut”, destaca Hoss.
Els sistemes de salut tribals són únics en el coneixement de les seves comunitats. En aquest sentit, comptar amb més vies de comunicació amb les persones, ha permès accelerar el procés de vacunació. “Preservar la cultura és una clau per a aconseguir la prevenció de salut pública. L’objectiu de la sobirania política és la sobirania cultural”.
Anne Zink es mostra totalment a favor del sistema de vacunació, donant prioritat als pobles indígenes. “Em sento molt agraïda que tinguem l’habilitat de deixar als nadius d’Alaska triar qui volen vacunar primer. Crec que [aquesta decisió] tindrà un impacte en la seva cultura històrica pels pròxims cent anys. Una decisió clau per a sanar [les relacions entre nadius i no-nadius] en el nostre estat”.
L’ONG Tanana chief aprecia el suport, però es mostren més combatius: “Ara mateix tenim tretze pobles sense aigua corrent ni clavegueram, necessitats bàsiques en la vida humana. Necessitats també bàsiques en la lluita contra la pandèmia”.
