Zoila Agramonte és la farmacèutica titular de la farmàcia Agramonte, situada al barri de Santa Caterina de Barcelona. En una farmàcia petita com aquesta, ella és una ‘farmacèutica orquestra’, toca fer de tot: des de donar consell farmacèutic a clients i clientes -amb suport emocional inclòs- fins a passar l’escombra un cop s’acaba la jornada, després d’estar 12 hores treballant a la farmàcia.
Com ha estat viure la pandèmia des de la farmàcia?
Per una banda ho vius amb certa pressió, perquè ets el primer filtre del sistema de salut, i fas una feina de contenció que comporta molta responsabilitat. A les jornades laborals que sovint t’esgoten, quan hi afegeixes la tensió d’una crisi com la que estem passant, no és sempre fàcil. Però, per altra banda, també és un privilegi. A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.
A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.
En un primer moment hi havia manca de mascaretes, guants… heu patit per falta de recursos?
Al començament va ser molt difícil, hi havia manca de tot, pel que fa a mitjans de protecció. Davant d’això, vam intentar posar-hi serenitat, ganes d’ajudar i molta feina. Estic contenta perquè tot plegat ens va donar fruits i, en el nostre cas, per sort, vam poder tenir força material durant tot el confinament, vàrem poder oferir mascaretes, guants, gel, informació… a la nostra clientela. Potser no als preus i en les quantitats que volíem, però sí que vam poder donar servei.
La farmàcia és un servei sanitari i, alhora, comunitari. Us arriben les necessitats, percepcions i problemes de les persones usuàries.
Sí, crec que hem jugat un paper fonamental, hem estat donant una resposta directa a la població. Des del començament de la pandèmia, vam portar la venda de tots els material de protecció i vam orientar a la població. La gent estava molt perduda i no sabia com afrontar aquesta situació. L’ajuda domiciliària ha estat clau, de la mà de l’hospital i el sistema sanitari. Quan la gent era a casa, nosaltres seguíem donant servei.
Els tests serològics, cribratges, PCR, autodiagnòstic… recau sobre les farmàcies molta pressió?
Ha estat un tema polèmic. La farmàcia comunitària, com a servei important i fonamental, ha patit, perquè no hem pogut donar aquest servei de proves diagnòstiques, perquè no estem adaptades. La farmàcia estava disposada a assumir més responsabilitat en aquesta crisi i era una necessitat. Tot i això, de pressió no ens en manca. Som la primera trinxera del sistema sanitari. De fet, el Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge de casos i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho, a partir dels autotests o sigui quin sigui el procediment. Cal tenir en compte que són proves costoses, molta gent les necessita i no pot assumir les despeses de laboratori. La gent s’ha trobat molt perduda. Les farmàcies estan preparades per l’atenció d’urgència, però calia més formació de la que tenim, a banda que caldria una organització molt complexa.
El Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho.
Què creus que ha faltat durant aquest any?
Les farmàcies hem fet el que hem pogut, i no hem parat de treballar. Hem treballat moltíssim. Crec que hauríem haver pogut tenir els tests d’anticossos i que la gent se’ls pogués fer a casa, hagués sigut molt més fàcil i barat. La gent s’hauria pogut controlar. D’altra banda, les mesures de control i reciclatge han estat un problema. Ha faltat molta informació i no s’ha tingut consciència de com transmetre-la correctament. Informar la gent ha sigut complicat. Ara que fa més d’un any de la pandèmia, si ens posem a valorar tot el que ha comportat, això és el que més ha fallat: calia una educació social de com gestionar aquesta situació, i aquí hi tenim un paper rellevant que se’ns podia haver donat des de l’inici.
Aquest entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
