Durant tota la pandèmia, sobretot després de la fi de l’estat d’alarma, hem sentit massa crides a la responsabilitat individual, apel·lant a la prudència i al “sentit comú” dels ciutadans. També en altres països com el Regne Unit o els Estats Units, incloent un significatiu missatge del President Biden: “The choice is your’s” (l’elecció és vostra).
Aquests missatges s’han doblat des de l’important repunt de casos en els grups de població més joves, en bona part associats a activitats de lleure que -de vegades sota eufemismes com “viatge d’estudis” o “viatge de fi de curs”- combinen massificació , consum d’alcohol i no massa “sentit comú”.
La responsabilitat individual com a solució a la pandèmia
Ningú dubta que la responsabilitat individual (el sentit comú de les persones per fer el correcte) és sempre important. Però aquest renovat èmfasi en la responsabilitat individual com a solució a la pandèmia té dos importants riscos que es retroalimenten entre si. El primer, suggerir que els problemes deriven fonamentalment de l’absència de responsabilitat individual i bon judici dels ciutadans. El segon, posar l’èmfasi en el que la gent hauria de fer per si mateixa, dilueix l’èmfasi en el que els governs han de fer.
Des d’aquesta perspectiva “individual”, mantenir la distància, ventilar els espais col·lectius, mantenir aforaments limitats, vacunar-se, aïllar-se en cas de positivitat o sospita, evitar el contacte amb persones vulnerables, etcètera, seria, sobretot, un problema de decisions pròpies: les solucions a la pandèmia estarien en les mans de cadascun de nosaltres.
Sense treure pes a la importància de la responsabilitat individual, l’èmfasi en aquesta perspectiva va contra el que sabem sobre comportaments saludables, contra tot el que hem après durant la pandèmia i contra les mateixes bases de les actuacions de salut pública.
Una “cinquena onada” que no s’assemblarà a les anteriors, però no és intranscendent
El repunt actual a Espanya es caracteritza per la seva rapidesa i la concentració en persones joves. Darrere hi ha moltes causes: la difusió general d’un missatge d’optimisme, l’alta mobilitat d’aquest grup de població un cop perduda la por a contagiar els seus familiars grans, estar pendents de vacunació, les seves maneres de socialització i diversió que inclouen l’agrupament i l’abús d’alcohol (afavorit o aprofitat pel negoci de l’oci nocturn) i, encara que en menor mesura però guanyant importància, la presència de noves i més transmissibles variants.
- Encara que la majoria dels casos (en joves, en vacunats amb una o dues dosis) siguin asimptomàtics o lleus, alguns no ho seran tant. Pot estimar-se que 1 de cada 100 infectats serà hospitalitzat, 1 de cada 1.000 desenvoluparà un quadre greu i 1 de cada 10.000 morirà. Són xifres llunyanes a les que hem vist fins ara. Però són molt més que xifres. I amb la transmissió tan elevada acabaran sent bastants vides.
- Serà difícil evitar que una transmissió tan alta no arribi alguns grups que, tot i estar vacunats, són molt vulnerables i en els quals les vacunes ofereixen una protecció menor (immunodeprimits, trasplantats, ancians fràgils…). Més persones.
- Tot i que els hospitals no es saturin com en altres ocasions, l’atenció primària ja ho està en molts llocs. Molts dels casos seran lleus, però la seva atenció dificulta les tasques de vacunació i, sobretot, impedeix l’atenció als pacients no Covid. L’atenció primària desenvolupa una tasca essencial per reduir les descompensacions i exacerbacions de les malalties cròniques, tasca que està sota mínims des de fa molt temps i que ha de reprendre (i recuperar el temps perdut) com més aviat millor.
- L’inici de la mobilitat de vacances. Només aquest cap de setmana s’esperaven 4,4 milions de desplaçaments, fonamentalment des de les àrees metropolitanes (amb les majors taxes de contagi a joves) cap a destinacions turístiques. Amb unes taxes de transmissió tan elevades com les actuals, aquesta mobilitat contribuirà a la propagació del brot, i a l’expansió de la variant delta, que ho retroalimentarà.
- En termes econòmics, ha frenat ja la desescalada i pot haver-hi retrocessos. A inici de temporada, l’últim que voldria veure en molts dels territoris amb gran activitat turística és un mapa com el que aquesta setmana publicava el ECDC: Espanya amb els colors molt pujats. Sense comptar l’important dany reputacional a Balears que s’estén al conjunt de país.
L’acció col·lectiva no passa per tornar a les mascaretes a l’aire lliure
Les mesures essencials de l’acció col·lectiva (de salut pública) no passen per mesures (tan vistoses com poc efectives) de tornar a la mascareta a l’aire lliure (encara que la temptació de fer creure que es fa alguna cosa la converteixi en una opció política rellevant).
Les mesures importants en aquest moment són:
- Vacunar. És la mesura essencial i s’està fent a molt bon ritme. Passar a uns grups de persones joves abans o després que altres és una discussió menor (més logística que diferencial en efectivitat) que no ens hauria de fer perdre massa temps.
- Controlar interiors. Tots. L’oci, restauració, culte, laborals, hotels, comerç, etc. Per descomptat els docents. Qualsevol lloc amb sostre on hi hagi gent dins. La ventilació és l’actuació essencial, però importen els aforaments, la distància, el nombre de persones que poden estar juntes, les mascaretes (aquí sí, i en tot moment que no sigui imprescindible treure). Inclou mantenir el teletreball i pot incorporar tancaments de l’oci nocturn en interiors o, fins i tot, tocs de queda si aquest sector és incapaç de controlar els seus interiors (i la seguretat en interiors no és una qüestió d’estoretes i solució hidroalcohòlica) i als que “van per lliure” perjudicant la resta de sector.
- Controlar les concentracions massives de persones. Fins i tot a l’aire lliure i especialment si s’associen a consum d’alcohol o situacions que afavoreixen l’abandonament de la distància. La situació actual no dóna per a festes de cap tipus. Guanyi o perdi el nostre equip. Sigui la festa de la patrona, del sant o guanyi Espanya la copa que sigui. La resposta col·lectiva ha de ser: en aquest moment encara no es pot.
- Rastrejar i aïllar. Aïllar cada cas. Aïllar als seus contactes. I aïllar les persones que -encara que no pugui aportar evidències incontestables que compleixin la definició de contacte estret- tinguin un risc augmentat de desenvolupar (i transmetre) la Covid-19.
La salut pública actua sobre riscos (probabilitats). Un continu entre 0 i 1. La justícia és dicotòmica (innocent o culpable). Aplicar les regles de la justícia (no és “contacte estret” mentre no s’aportin evidències de complir una definició operativa -que no jurídica- de rastreig) a la salut pública és massa ignorància a aquesta alçada de la pandèmia. Considerar el “dret” a no ser aïllat per sobre del de no ser contagiat també. El sentit comú també importa quan la protecció d’unes persones suposa el desemparament de la protecció de moltes altres.
I l’afirmació, tan repetida aquests dies, que un resultat negatiu de PCR (o antígens) implica que no podem desenvolupar la malaltia (i no comportem risc per a altres persones) és d’un analfabetisme a hores d’ara intolerable.
Les malalties infeccioses són un problema col·lectiu
Durant una pandèmia la salut de cada persona no està completament en les seves pròpies mans. No és que les decisions personals no importin (importen, i molt), però no són l’única cosa que importa. Les malalties infeccioses són transmissibles i, per això mateix, un problema col·lectiu. La nostra salut també depèn de les eleccions que facin les persones del nostre entorn i més enllà del nostre entorn. I de l’acció col·lectiva: de les actuacions de salut pública.
Les actuacions sanitàries en malalties infeccioses es dirigeixen a la cura de les persones malaltes. Les de salut pública responen sobretot a la protecció de la salut dels no malalts. Poden incloure intervencions que limiten drets. Especialment el dret a fer coses que posin en risc (i, recordem, el risc és una probabilitat, no culpabilitat o innocència) a altres persones.
El sentit comú de les persones, de les societats, ha atorgat a la salut pública aquestes capacitats d’actuació. I les administracions sanitàries han d’exercir aquesta responsabilitat col·lectiva. Demanar prudència no està malament. Però no eximeix d’actuar per protegir la salut de tots.
Salvador Peiró és és investigador a l’Àrea d’Investigació en Serveis de Salut de Fisabio-Salut Pública.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
