L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va afirmar el 2017 que “el dolor crònic és una malaltia; i el tractament, un dret humà”. Segons la Societat Espanyola del Dolor (SED), un de cada sis ciutadans ho pateix. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.
Aquest malestar recurrent no ha millorat amb la pandèmia. Les investigacions efectuades a la població afectada de dolor crònic no oncològic (DCNO) han posat de manifest que el confinament i les limitacions per aconseguir el control de la Covid-19 han afectat aquesta població.
Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la seva qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia.
Així, un estudi publicat al març al British Journal of Health Psychology va analitzar la contribució dels canvis vitals deguts al coronavirus malgrat emocional en individus amb diagnòstic de dolor crònic.
“L’activitat i l’exercici físic –molt importants en aquests pacients– es van veure limitats a causa de les restriccions. I la manca d’accés a l’atenció directa i presencial va provocar una limitació terapèutica”, explica a SINC Alicia E. López Martínez, investigadora de la Universitat de Màlaga i una de les autores de l’estudi. “Per això, el tractament ha descansat fonamentalment en la ingesta de fàrmacs”.
“Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia: ansietat, tristesa, preocupació, soledat… La combinació d’aquests aspectes ha induït una afectació psicològica més gran en aquests pacients i una percepció més negativa del seu estat de salut”, afegeix.
Com apunta l’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP), és una experiència emocional i no merament física, per la qual cosa la seva percepció és subjectiva i diferencial. I les variables psicològiques tenen un paper important a l’hora d’explicar aquestes diferències.
Segons la Societat Espanyola del Dolor, al nostre país un de cada sis ciutadans pateix dolor crònic. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.
Per Jordi Miró, catedràtic de Psicologia de la Salut a la Universitat Rovira i Virgili (URV), “el confinament ha suposat una càrrega emocional afegida per a les persones que pateixen dolor de forma crònica. Mantenir-se ocupats i amb ànim positiu ajuda aquests pacients al dia a dia, facilita l’adaptació i una gestió més positiva dels problemes”.
El 2020, des de la institució van elaborar una guia d’hàbits saludables per prevenir l’encreuament dels símptomes durant la fase de tancament.
Empitjorament en aquests mesos
Una altra investigació publicada el novembre passat estudia la relació entre confinament i dolor crònic. “La pandèmia en general, i el confinament en particular, ha tingut efectes nocius a la població que han estat probablement més perjudicials en persones vulnerables, com aquelles amb dolor crònic”, afirma Rubén Nieto, autor i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Els experts van analitzar quines conseqüències té el fet de no poder sortir per a les persones que pateixen algun tipus de dolor de manera habitual, i van arribar a la conclusió que factors que es poden produir durant aquest tipus de tancament poden influir en la malaltia.
Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi. – Rubén Nieto (UOC)
“Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi”, apunta Nieto.
“El més essencial és conèixer com el dolor interfereix amb la funcionalitat del pacient. I les dades posen de manifest que nivells més elevats d’estrès, ansietat i depressió, units a la pèrdua de suport social a causa del confinament, s’associen amb claredat a un nivell d’interferència més gran del malestar en la seva vida quotidiana”, puntualitza López Martínez.
La ‘distracció’ de la pandèmia
Un estudi publicat a principis d’aquest any per especialistes de la Universitat de Santiago de Compostela (USC) segueix la mateixa línia. “A Espanya, igual que a altres països, s’ha patit l’anomenat efecte de distracció. Això és la capacitat de la Covid-19 per eclipsar altres problemes de salut, amb conseqüències molt negatives per a tothom però especialment per als que pateixen malalties cròniques”, resumeix Mª Teresa Carrillo de la Penya, del Grup Cervell i Dolor de la USC.
La situació de pandèmia ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. “S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%, amb més d’un 75% de cancel·lacions a aproximadament la meitat de les comunitats autònomes. A més, les mesures adoptades han reduït significativament el seguiment i el control dels pacients”, assenyala l’experta.
La Covid-19 ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%.
“D’una banda, les mesures sanitàries adoptades han suposat una limitació per accedir a les consultes i una atenció minvada als pacients amb malalties cròniques. De l’altra, les mesures de confinament i aïllament social han contribuït a l’empitjorament de la condició física i emocional”, aclareix.
Carrillo de la Peña adverteix que “aquest agreujament no només ha afectat el dolor, sinó altres símptomes com la fatiga i els problemes de son. Les investigacions indiquen que s’ha produït un augment del consum de medicació i més temps d’inactivitat. També han augmentat problemes d’ansietat i depressió”.
Optimitzar la qualitat de vida
Un dels grans problemes és que les persones amb dolor crònic no sempre reben latenció adequada. Segons Rubén Nieto, “cal un abordatge integral i, encara que la literatura científica ho mostra de forma unívoca, no succeeix de forma habitual. Així, es recomana que tinguin més accés a tractaments no farmacològics avalats empíricament, com ara programes d’exercici físic aeròbic, teràpia psicològica cognitivoconductual, educació sobre la pròpia malaltia, etc.”.
“Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat”, comenta, per part seva, Carrillo de la Peña.
Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat. – Mª Teresa Carrillo de la Peña (USC).
“El gran repte és millorar els serveis de telemedicina, identificar quins pacients poden rebre la cura en línia i desenvolupar protocols de triatge per identificar els que necessiten visites presencials. Cal explorar les potencialitats de les plataformes ja disponibles per implementar noves cures, com ara el control diari dels pacients, la rehabilitació o la intervenció psicològica”, afegeix.
Els experts estan d’acord en la solució: una resposta coordinada d’autoritats sanitàries, societats científiques, investigadors i associacions de pacients per millorar l’atenció de les persones amb dolor crònic i que aquesta no sigui menyscabada sota cap circumstància, tampoc una pandèmia.
La importància del maneig del dolor
El setembre passat el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut va aprovar el Pla d’optimització de la utilització d’analgèsics opioides al DCNO. El seu objectiu és optimitzar la prescripció i evitar possibles situacions d’utilització inadequada d’aquests medicaments, com passa a països com els EUA i el Canadà, en què el consum s’ha convertit en un problema de salut pública.
“Lamentablement, no hem tingut coneixement que aquest pla consideri la perspectiva psicològica, absolutament essencial en aquest àmbit”, revela Alicia López Martínez.
“I això que els darrers anys s’ha produït un augment important en l’ús de medicació opioide. Inicialment era prescrita per al tractament del dolor de caràcter agut, oncològic i postquirúrgic. Tot i això, s’ha anat produint un clar increment de les dosis diàries d’aquests medicaments per al DCNO”, afegeix.
