L’estudi científic de l’exageració als missatges de salut dóna per a una breu història. A les notícies de salut abunden les exageracions, com en tota mena de notícies. Exagerar és una manera d’explicar les coses que no s’ajusten a la realitat. Normalment es distorsiona la realitat per cridar l’atenció, però també per distracció, negligència o interès. Quan es parla de salut, i en especial de tractaments, les exageracions poden generar falses expectatives o pors infundades. Estem tan acostumats als excessos i al sensacionalisme a la premsa, que s’ha donat per fet que els periodistes eren els únics responsables de la difusió d’idees o afirmacions que no s’ajusten a l’evidència científica. Fins que va arribar Petroc Sumner i el seu equip.
Sumner és un neurocientífic de la Universitat de Cardiff que es va quedar tan preocupat com intrigat en veure com la premsa distorsionava els resultats de les seves investigacions. Es va posar a rastrejar l’origen de les exageracions a la cadena de tres baules de la comunicació: l’article científic, la nota de premsa que informa el periodista sobre aquesta investigació i l’article periodístic. El 9 de desembre de 2014, va publicar un estudi a la revista BMJ que analitzava tres tipus d’exageracions a les notes de premsa d’universitats britàniques i a les notícies derivades. Per a sorpresa de molts, va observar que els periodistes no eren els únics responsables, ja que la tercera part de les notes de premsa contenia exageracions i les que eren exclusives de les notícies no eren tan freqüents com es creia.
Animat per l’esperit científic que empeny a confirmar les observacions en un experiment i per la recerca d’un remei al greu problema de l’exageració, l’endemà de publicar el seu estudi va anunciar a The Guardian que farien un assaig aleatoritzat. Volien comparar diverses intervencions en diversos grups de notes de premsa, consistents a alinear els seus missatges amb l’evidència científica, amb un altre grup de notes sense cap intervenció. Quan el grup va publicar el 2019 els resultats a la revista BMC Medicine, es va evidenciar que l’experiment no havia sortit del tot bé i que no era possible constatar grans diferències entre els grups i, per tant, una relació de causalitat entre el rigor de les notes de premsa i el de les notícies. Amb tot, l’estudi sí que va mostrar que les notícies es poden alinear millor amb l’evidència i que els missatges de cautela a les notes de premsa per prevenir les interpretacions exagerades poden traslladar-se a les notícies.
Mentre aquest equip estudiava la transmissió de l’exageració des del món de la ciència a les notícies, altres van anar traient a la llum deficiències diverses als articles científics, confirmant el paper central de les notes de premsa i afegint peces al trencaclosques de l’exageració i els efectes. Els estudis sobre la qualitat de les notícies de salut han anat mostrant que hi ha moltes maneres d’exagerar, més enllà de les tres que va investigar Sumner: fer recomanacions de salut que no es basen en l’evidència, informar de relacions de causa-efecte a partir estudis observacionals i extrapolar a humans els resultats d’estudis en animals. S’ha constatat també que les notícies exagerades sobre intervencions de salut afecten les interpretacions del públic sobre els beneficis i els riscos. Millorar la qualitat de les notícies, les notes de premsa i els articles científics podria ser un remei, però no és fàcil d’implantar, ja que cridar l’atenció exagerant reporta beneficiós a les tres baules de la cadena. Una alternativa potser més eficaç, encara que tampoc fàcil, és posar el focus a l’alfabetització mèdica i periodística de la població per evitar les interpretacions exagerades.
