Em van oferir conduir la jornada que sobre infermeria i responsabilitat política organitzava la Societat Catalano-Balear d’Infermeria, i allò -la gran sort que tenim els periodistes és que se’ns obren les portes de móns que ens són aliens- em va dur a intentar entendre i aprofundir en qui són i què volen les infermeres, en com miren el món, i en com les expectatives socials sobre la seva professió i, més àmpliament sobre les cures, empetiteixen l’enormitat de la tasca que duen a terme dia a dia.
A Catalunya, com a la resta de l’estat, i com a la resta del món, hi ha dèficit d’infermeres. Segons un estudi del U.S. National Library of Medicine National Institutes of Health (NCBI), ens trobem davant d’un “repte en la força laboral sanitària de tot el planeta”. I en aquest repte, Espanya ocupa un no gaire meritori 34è lloc del rànquing de països amb més infermeres (i llevadores) per cada mil habitants, amb unes 5,29, una xifra que el primer país classificat, Noruega, més que triplica, amb 17,26 professionals per miler d’habitants.
La manca d’infermeres va ser un tema recurrent en la jornada; algú, entre el públic, demanava que aquesta xacra deixés de tractar-se com un problema sectorial quan és, en realitat, un problema de la societat. Perquè és impossible parlar de cures i de bé comú quan un col·lectiu que segurament ens acompanyarà en algun moment de la vida -i, molt probablement en els seus dos extrems- ha de doblar torns, emigrar per aconseguir unes condicions laborals acceptables, i un cert reconeixement de la tasca. Encara són, inclús dins del col·lectiu dels sanitaris, “les noies” (hi ha un 27% d’homes a la professió, que sovint acaben per alguna raó llocs de gestió, o a especialitats, com la radiologia o les urgències, on la tècnica prima sobre les cures), i en els comitès de recerca i àmbits de gestió se’ls dóna una escassa representació, com si la infermeria, per si mateixa, equivalgués només a una altra de les especialitats mèdiques, obviant que és una disciplina amb caràcter i formació de grau pròpia, que fa recerca, i que per la seva mirada global i la seva atenció al detall està singularment dotada per encapçalar equips interdisciplinaris.
Però que per aquestes mateixes raons no pot quedar-se de mans creuades davant els problemes que transcendeixen allò que és purament sanitari. Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord, va dir en la seva intervenció que no l’acaba de convèncer l’etiqueta d’activista perquè entén que la seva activitat forma part de la responsabilitat envers la salut comunitària. “Si a algú li tallen la llum o no pot encendre l’estufa, no soparà aquell dia. Això és fruit de decisions polítiques, i jo no ho puc obviar perquè ho tinc cada dia a la meva consulta”. Raya també va emfatitzar que “la situació que viuen les infermeres joves (contractes precaris, doblar torns, hores extres) implica un risc, i els de dalt en són còmplices. Les plantilles no estan ben cuidades, i les infermeres noves no recorden bons drets laborals. Tot el que hem aconseguit, si no tenim una base forta, caurà.”
Les paraules de Raya no van ser les úniques en aquest sentit. També des dels llocs de gestió es va posar l’accent en les dificultats i els reptes, en la por a equivocar-se, i en els pocs espais que el col·lectiu ha anat guanyant. “Si empoderem a les infermeres, tindrem més salut. Si empoderem a les infermeres, tindrem més igualtat, perquè la majoria són dones. Si tenim més salut i igualtat, tindrem millor economia”, reflexionava Patricia Gómez, consellera de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears, i infermera ella mateixa.
No pretenc fer un resum de tot el que es va dir allà, però em va fer certa ràbia pensar en la poca atenció que solem posar des dels mitjans -que figura que som els ulls i les orelles de la societat- en les infermeres, i en qui fa feina de cures en general. D’allò se’n va parlar, també, i sobre compromís, i sororitat. Perquè la sororitat forma part de l’ADN de les infermeres (en alemany, no debades, són les Krankenschwestern, literalment les germanes dels malalts). Valors, pensava jo des del meu paper d’observadora externa, que faríem bé de fer més nostres els “civils”.
No era només un “bolu”. Farà pocs anys vaig tractar molt amb infermeres. Els metges, sí, em van salvar la vida, però recordo amb infinita estimació com me la van, retornar les professionals (i les auxiliars) de l’hospital que eren allà en aquelles estones quan la barreja entre dolor, por i fragilitat requereix algú que t’entengui en la teva vulnerabilitat i sàpiga encarar-la. També, després, les de primària, ajudant-me a superar les angoixes d’un postoperatori que s’allargava, o quan ja amb la pandèmia ens oferien respostes per sortir del laberint de la bretxa digital. A la tarda, després de la jornada vaig anar a vacunar-me de la grip. Eren les vuit, l’Alèxia doblava el torn, i m’havia fet un forat en una agenda impossible perquè no em quedés sense aquella vacuna que m’havia recomanat l’especialista que em segueix. Mentre baixava les escales del CAP vaig recordar les paraules de la Montserrat Antonín, la presidenta de la SCBI: “La cura és revolució. És el moment de fer la revolució?” I vaig pensar que sí.
