“Estic començant a preguntar-me per què hauria de rebre la vacuna si això no ha funcionat ni ens ha salvat de viure amb restriccions. Quina situació tan desesperada. La vida sembla una pèrdua completa de temps”. Aquestes paraules sonen properes a un nadal que l’última variant del coronavirus SARS-CoV-2, òmicron, semblava entestada a arruïnar. Tot i això, el seu autor, un usuari de Twitter, les va escriure a principis de juny.
Aleshores molts britànics esperaven que, gràcies a les vacunes, el 21 de juny fos el “dia de la llibertat”, una denominació no oficial de la fi de les restriccions. Mesos abans, a l’abril, un investigador havia arribat a assegurar que la immunitat de grup s’assoliria “dilluns que ve”. Al final, la variant delta ho va retardar tot al 19 de juliol. Després de mesos de relativa relaxació, el Regne Unit s’ha vist obligat a restaurar mesures com ara mascaretes i accelerar el desplegament de les terceres dosis per culpa d’òmicron, sense descartar els controvertits certificats Covid.
Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron.
La decepció britànica estiuenca avui ens sembla familiar. Espanya ha vacunat el 90% de la seva població diana, més d’un 80% dels més grans de 70 anys ha rebut la seva tercera dosi i fins i tot s’ha començat a immunitzar els més petits. Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública de les comunitats autònomes ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron. La nova variant no ha fet res més que empitjorar els seus pronòstics.
Desembre de 2020: eufòria vacunal
“S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual un cop es trobi la clau màgica tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties”, advertia la farmacèutica especialista en gestió sanitària i accés a medicaments Belén Tarrafeta en un reportatge publicat a SINC a finals del 2020, just quan començaven a aprovar-se les primeres.
S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual, un cop es trobi la clau màgica, tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties. – Belén Tarrafeta, experta en accés a fàrmacs
En un altre article anterior, diversos experts ja havien demanat un “optimisme prudent” davant de les primeres vacunes. Hi explicaven que l’efectivitat en condicions reals és complicada de mesurar i requereix temps. També asseguraven que reduirien les infeccions i la transmissió, però no del tot. Des de llavors, nombrosos experts han recordat que la pandèmia s’acabarà, però que el virus continuarà circulant.
Res d’això va impedir que Pfizer estimés l’efectivitat de la seva vacuna a l’hora d’evitar infeccions simptomàtiques en un 97% només tres mesos després que Israel comencés la campanya de vacunació. Ni que el director executiu de BioNTech, Ugur Sahin, assegurés que els vacunats no encomanarien. Tot això va contribuir a generar una necessitada onada d’optimisme a la primera meitat del 2021 que ni tan sols els retards inicials en el subministrament de les dosis van poder rebaixar.
A punt de començar 2022, això pot provocar un efecte rebot quan dues dosis no aconsegueixin posar punt final a aquest trauma col·lectiu que és la pandèmia? Un informe publicat pel Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) un parell de dies abans que coneguéssim a òmicron així ho temia.
Els hem demanat allò impossible?
“Les expectatives sobre el poder de les vacunes per posar sota control ràpidament la pandèmia eren altes al començament del 2021. […] Pot desenvolupar-se una manca de confiança i una menor inclinació a seguir les mesures juntament amb narratives potencialment perjudicials de culpabilització”, avisava l’ECDC. “La reintroducció de mesures no farmacològiques pot augmentar el risc que algunes persones concloguin que les vacunes no són efectives i dissuadir els que encara no ho han fet”.
S’han venut, i potser era inevitable que es percebés així, com el darrer horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi. – Mario Fontán, metge preventivista
“Li estem demanant el que és impossible a les vacunes”, titulava ja al setembre la periodista científica de The Atlantic Katherine J. Wu. A l’article explicava que el terme “immunitat esterilitzant”, que fa referència a l’anhelada capacitat de les vacunes de la Covid-19 d’evitar completament les infeccions, era un “mite biològic”. Un sant grial.
Hem demanat massa a les vacunes de la Covid-19, tal com suggeria Wu? “Els demanem massa perquè la pandèmia ens ha costat massa”, admetia el president de l’Associació Espanyola de Vacunologia Amós García en una entrevista a SINC publicada a l’octubre. “I mira que ens estan donant”, afegia en referència a les vides salvades per aquests fàrmacs, que un mes després s’estimaven en gairebé mig milió només per a persones més grans de 60 anys als 33 països de la regió europea de l’OMS.
“Hi havia unes expectatives allunyades de la realitat quant a com funcionarien les vacunes”, explica a SINC el metge preventivista Mario Fontán. Creu que aquestes “s’han venut, i potser era inevitable que es percebés així”, com “l’últim horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi”. Considera que aquesta visió “pecava de solucionisme tecnològic” degut a l’elevada càrrega de la malaltia.
Que el pessimisme no ens enganyi: sí, és clar que funcionen
“Quedar-se en el pessimisme d”això no funciona’ és fàcil, però inútil a més de fals”, comenta la sociòloga de la Universitat Complutense de Madrid Celía Díaz. “Hem d’adonar-nos que no estem com l’any passat, però també assumir, per molt dur que sigui, que hem relaxat les mesures i que hem de continuar fent esforços preventius”. Com l’ECDC, tem que es busquin culpables, ja siguin els no vacunats… o les vacunes mateixes.
“És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts”, diu la immunòloga del CSIC Matilde Cañelles, que considera que avui ens trobem a un altre nivell. “Hem avançat molt i ara hem de continuar vacunant per evitar morts, a més de prendre altres mesures de prevenció” per limitar els contagis.
És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts. – Matilde Cañelles, immunòloga
“La primera funció de les vacunes era evitar el risc poblacional dels quadres greus, amb les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques i les dures decisions que això comportava”, afirma Fontán. “Això s’ha aconseguit amb escreix”. Com comentava amb ironia un expert en malalties infeccioses del Servei Nacional de Salut britànic, “el sistema immunitari no va evolucionar perquè deixessis de ser positiu davant de virus respiratoris en una PCR, va evolucionar perquè no et morissis”.
Eines poderoses, no miraculoses
Cañelles pensa que part de l’optimisme es basava en l’experiència de gran èxit de la vacunació massiva amb altres malalties com la poliomielitis. Polio, xarampió, varicel·la…
Les comparacions són odioses: en primer lloc perquè, com afirma la vella dita virològica, “una vegada que has vist un virus, has vist… un virus”. En el cas del SARS-CoV-2, la immunòloga afegeix que “és més complicat” perquè es tracta d’una infecció respiratòria.
El virus no és comparable a altres a nivell biològic i tampoc l’escala temporal. El xarampió va ser eliminat d’Espanya el 2017 després de dècades vacunant generacions senceres, i Europa encara no ho ha aconseguit. La vacunació contra la pòlio va començar als anys 50: al nostre país, es van passar de 2.000 casos anuals el 1960 a 62 el 1965. Un èxit, però no immediat.
Les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.
Fontán pensa que el context tampoc no és idèntic. “Amb vacunes com la del xarampió la gent no s’infecta i quan ho fa és tan anecdòtic que no hi ha una sensació que la vacuna hagi fallat”. En una pandèmia, la situació és l’oposada. “Hi ha una transmissió disparada que afecta tots els grups poblacionals”, i el problema és que aquesta col·lapsi el sistema sanitari.
“La vacuna ha desacoblat el contagi de la malaltia greu, cosa que era vital per canviar la manera com ens impacta la pandèmia”, comenta l’epidemiòleg. Per exemple, les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.
Les evidències també s’actualitzen amb les vacunes
Fins ara la majoria de la població ignorava quines vacunes es posava, quan es combinaven diferents productes, o si es modificava la separació entre dosis, el nombre o el volum. “La gent no necessitava conèixer el funcionament de les vacunes abans de la pandèmia, simplement seguia el calendari vacunal”, comenta Fontán.
Des que van començar les campanyes de vacunació de la Covid-19 hi ha hagut nombrosos canvis. Alguns països van allargar la separació entre dosis fins a dotze setmanes. Altres, van barrejar diferents productes. La vacuna monodosi de Janssen va deixar de ser-ho. La tercera dosi va treure el cap, amb la possibilitat d’una quarta i fins i tot un record anual a l’horitzó.
Els experts consultats consideren important transmetre que tots aquests canvis no són una cosa negativa, sinó al contrari.
A la vacunació Covid hi ha hagut canvis: separació entre dosis, combinació de productes, noves dosis… “La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Celia Díaz, sociòloga.
“La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Díaz. “Malgrat assolir consensos, les comunitats científiques no es queden quietes sinó que tracten de trobar millors solucions”. “El fet de canviar el discurs és perquè apareixen noves evidències, canvia el context i es tenen en compte altres condicionants, com els socioeconòmics”, afegeix la sociòloga.
Fontán creu important traslladar que això “és una fortalesa i no una debilitat”. També en qüestions de seguretat: “A mesura que la potència estadística augmenta, es detecten qüestions i efectes adversos que requereixin un canvi de protocol”.
Òmicron no farà més que corroborar això. Les dades disponibles són encara massa preliminars, però suggereixen que dues dosis no seran suficients per evitar la infecció. Encara que probablement resisteixin a l’hora de protegir contra quadres greus i morts, la nova variant ha fet canviar d’opinió molts investigadors sobre l’ús de terceres dosis a la població general jove i sana. Conforme arribin noves evidències, podria fins i tot ser necessari actualitzar les vacunes.
Immunitat de grup: el concepte pitjor entès de la pandèmia
Des del principi de la pandèmia la immunitat de grup es va entendre com un llindar que, un cop aconseguit, posaria punt final a la crisi. En realitat, aquesta s’assembla més a una cursa sense final en què la meta es mou constantment, fins i tot després de ser creuada.
La immunitat de grup es va entendre com un llindar que acabaria amb la crisi, però aquesta s’assembla més a una carrera sense fi en què la meta es mou constantment.
El motiu, segons explica la biomatemàtica de la Universitat de Strathclyde (Regne Unit) Gabriela Gomes, és que les epidèmies sempre acaben, però l’evolució del virus, la pèrdua d’immunitat a la població, permet que aquest equilibri virtuós es perdi i el cicle comenci de nou. És una cosa que ja passa de forma anual amb altres virus, com el de la grip.
“El llindar de la immunitat de grup és el percentatge de població que necessita ser immune abans que l’epidèmia arribi al pic i disminueixi”, aclareix Gomez. D’aquesta xifra depèn la seva altura: “Serveix per saber com pot ser d’alt aquest pic si no fem res [i deixem que la gent s’encomani], que els decisors polítics valorin la capacitat del seu sistema sanitari i decideixin quant intervenir”.
La investigadora critica que el terme fos usat com un “arma” en lloc de com una “eina valuosa” per avaluar les estratègies.
S’ha confós amb el moment que les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures. – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria
Però, si la immunitat de grup és una carrera sense fi, per què les vacunes d’altres malalties, com el xarampió, sí que han permès que aquest virus deixi de causar problemes a països com Espanya?
Perquè no compleix els postulats de Fox.
El 1983 l’epidemiòleg John Fox va proposar les condicions que havia de complir un patogen perquè s’assolís una immunitat de grup que bloquegés la malaltia de forma sostinguda en el temps, és a dir:
- que infecti un únic hoste i no altres animals,
- que es transmeti per contacte directe,
- que indueixi immunitat sòlida,
- que la població es distribueixi a l’atzar.
El SARS-CoV-2, com a bon coronavirus, només compleix el segon d’aquests postulats.
“Les infeccions respiratòries agudes tenen obstacles molt grans [per assolir aquesta immunitat de grup com la del xarampió]”, però s’ha confós aquest terme amb el moment “en què les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures”, explicava a ElDiario.es el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.
El virus no desapareixerà, però encara no el podem ignorar
Fontán critica el discurs que tothom es contagiarà en algun moment de Covid-19. No perquè no sigui cert, ja que aquesta realitat ha estat defensada per investigadors com l’epidemiòleg de la Universitat de Harvard Marc Lipsitch des d’abans que l’OMS declarés la pandèmia, sinó perquè tem que es faci servir per justificar nivells de transmissió tan elevats que resultin insostenibles.
“El problema de la pandèmia no és que ens contagiem tots, és com ho fem”, aclareix. “No és el mateix que un nombre molt important de la població es contagiï [de cop] i col·lapsi el sistema sanitari, que fer-ho de forma progressiva i amb una vacuna”.
Encara que cal esperar que les vacunes siguin capaces d’evitar un gran percentatge d’hospitalitzacions i morts amb òmicron, el nombre de persones amb malaltia greu serà alt si hi ha moltes infeccions de partida.
És per això que l’informe de l’ECDC esmentat al principi recomanava que els països apostessin per una estratègia “i-i” en lloc de “o-o”, en referència a la convivència necessària de les vacunes amb altres mesures. El contrari, defensa Fontán, és plantejar un marc incorrecte: “Les vacunes són una de les millors eines que tenim per canviar l’impacte de la pandèmia, però això no vol dir que sigui les úniques ni que facin màgia”.
El següent pas serà dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni els de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.
Díaz recorda que Espanya és un país afortunat “per l’accés a les vacunes i per la solidaritat a l’hora d’utilitzar-les pel bé comú”, per la qual cosa creu que estem davant d’un “nou marc vacunal”. Tot i així, la pandèmia és mundial i una de les lliçons d’òmicron és que no és bona idea deixar un continent sencer sense vacunar.
“Hi ha una necessitat de tancar la pandèmia, però la realitat epidemiològica és tossuda, de manera que qualsevol cop de realitat aprofundeix en el descrèdit i el cinisme”, lamenta Fontán. “Cal contextualitzar les vacunes a l’escenari epidemiològic, no entendre-les en abstracte fora, perquè això agreuja les decepcions”.
Les vacunes de la Covid-19 ens posen en una situació envejable per enfrontar-nos a la següent fase de la pandèmia i és poc probable que una variant canviï això. Potser el següent pas és dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni el de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.
