La sisena onada de Covid a Catalunya està portant els CAP a una situació límit. El Departament va demanar el 23 de desembre que s’hi reservés l’atenció presencial per a casos Covid-19, casos urgents no demorables, vacunació, atenció a la salut sexual i reproductiva i revisions pediàtriques a nounats. Es converteixen els CAP, doncs, en centres d’urgències quasi exclusius de Covid-19, aplicant un cop més la llei de cures inverses. Quant durarà aquesta mesura? S’ha tingut en compte com afectarà les persones que pateixen altres patologies, agudes i cròniques i problemes de salut que s’atenen a l’atenció primària? I la resta del sistema? Què s’està pensant per a què aquesta situació excepcional sigui tan curta com sigui possible i es reprengui l’activitat habitual?
La realitat en aquests moments als CAP és que els taulells i els telèfons bullen amb demandes de visites, baixes, visites per a vacunar-se, dubtes sobre els contactes, les vacunes i els certificats Covid, entre d’altres. Multitud de pacients amb símptomes lleus o amb tests positius fets a casa esperen per a ser visitats. Els percentatges de positivitat dels tests a persones amb símptomes que fem als CAP tan alts com els que tenim ara (al voltant del 30%) indiquen que hi ha molta gent amb infecció que no està sent diagnosticada i que, per tant, fa vida normal. Tot plegat ha generat que les professionals d’atenció primària es plantegin que, mentre les coses segueixen així, cal un canvi en l’abordatge de la pandèmia per a apropar-nos més al que es fa amb la grip. La gran difusió que ha tingut el post de Juan Simó ¡Hay que parar esto! Dejar de hacer para poder hacer així ho demostra.
El Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, que reuneix representants de l’administració general de l’estat, les autonomies i l’administració local, davant d’aquesta situació d’alta transmissió comunitària, ha respost amb rapidesa i el 29 de desembre ha presentat l’adaptació de l’estratègia de vigilància epidemiològica que ha matisat l’endemà amb aquest altre document. El canvi en l’estratègia consisteix a retallar els aïllaments de casos amb prova positiva asimptomàtics o amb símptomes lleus a set dies i demanar prioritzar l’atenció als casos amb simptomatologia greu i a les persones amb major vulnerabilitat. En el segon document, el matís és que indica que això només es farà en cas que el sistema de salut no pugui assumir totes les proves i seguiments.
Ens sembla un canvi d’estratègia necessari, però massa poc definit, sobretot pel que fa a l’atenció als casos que cal fer des de l’atenció primària, si el criteri és el de la capacitat del sistema, que equival a dir la capacitat de les seves professionals. Sense unes indicacions clares que concretin quins pacients han de ser visitats i quins no, quan cal fer proves de detecció de SARS-CoV2 i quan no, el desconcert regnarà i es generarà més caos. Cal donar indicacions clares que es puguin difondre amb campanyes comunicatives a la població per a evitar els dubtes i la desorientació.
Fins ara hem buscat persones infectades per a aïllar-les a elles i als seus contactes a fi de contenir la propagació de la SARS-CoV2. El document del Consell Interterritorial va en la línia de deixar d’intentar diagnosticar totes les persones infectades per a fer seguiment estret de les persones amb risc de complicacions i atendre les persones amb malaltia greu, com ja fem amb la grip, tenint especial cura en persones que viuen o treballen en entorns d’alt risc de contagi (personal sanitari, centres residencials, centre penitenciaris…). L’evolució de les pròximes setmanes i la possibilitat de noves variants amb perfils de gravetat diferents determinaran el camí a seguir, però no es pot obviar el canvi que suposa l’òmicron i per això en la situació actual cal prendre mesures perquè els CAP puguin reprendre tota l’activitat amb valor real per la salut de les persones.
El rastreig de contactes ara està completament desbordat, i el canvi del Consell Interterritorial posa sobre el paper el que ja s’estava fent a la pràctica: el sistema sanitari farà cerca activa de contactes estrets quan aquests siguin persones amb major vulnerabilitat. Per a la resta, es delega a les persones infectades la comunicació als seus contactes estrets, que si no estan vacunats hauran de fer quarantena de set dies. També s’eliminen les quarantenes en escoles excepte en situació de brot en grups concrets.
La implementació de totes aquestes mesures ha d’anar acompanyada d’una comunicació clara i continuada. Les indicacions actuals deixen moltes incògnites, com què passa amb les baixes laborals dels contactes estrets no vacunats, per posar un exemple. Cada canvi produït fins ara s’ha seguit d’una allau de consultes als CAP.
Quant a la gestió de les baixes, segueix sent una de les sobrecàrregues burocràtiques més grans i n’hem parlat diverses vegades, tant abans com durant la pandèmia. És el moment de plantejar les baixes curtes autojustificades (com ja es fa en altres països com Gran Bretanya) i solucionar per sempre que no sigui l’atenció primària, concretament les metgesses de família, les encarregades de registrar correctament l’empresa i l’ocupació de la persona treballadora.
També pensem que cal valorar la utilitat dels certificats Covid. Més enllà dels dubtes ètics que suposa classificar d’aquesta manera a la població, la bretxa digital i els problemes amb la generació del certificat en persones vacunades a altres llocs generen moltes consultes tant a personal administratiu com sanitari i no hi ha estudis que demostrin la seva efectivitat en la disminució de la transmissió. Si l’objectiu és motivar a la vacunació, cal dir-ho i plantejar alternatives que no recaiguin sobre l’atenció primària. Invertir professionals sanitaris en transcriure calendaris de persones vacunades en altres centres o altres països en detriment d’activitats més necessàries en l’actual context és un autèntic despropòsit i un malbaratament de recursos humans.
Hem acabat el 2021 preocupades pel sense sentit de la feina que aquestes darreres setmanes de l’any està desbordant els CAP, afegida a tota la feina necessària que intentem seguir fent malgrat tot. Estem exhaustes després de dos anys d’una pandèmia que ha posat en evidència un cop més que el sistema sanitari no se’n surt sense l’atenció primària mentre s’han seguit acumulant proves que la longitudinalitat, atribut essencial de la nostra feina, és font de salut i de vida. No podem seguir així. Per respecte a nosaltres mateixes i a les persones que cuidem, el 2022 ha de ser l’any que retorni a les professionals les condicions que permetin donar l’atenció que la població mereix i que posi l’atenció primària en el lloc de direcció i coordinació que el sistema sanitari necessita. El FoCAP seguirà treballant per aconseguir-ho. Que el 2022 sigui millor per a tothom!
Aquest article s’ha publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)
