Les xifres de morts per suïcidi a Espanya parlen d’un problema greu. Cada dia més de 10 persones es treuen la vida al nostre país. D’aquestes, la majoria són homes. De tot el conjunt, un nombre significatiu són menors entre els 15 i els 18 anys. Es tracta del darrer pas no només per a persones amb problemes de salut mental, sinó per a aquelles que tenen patiment emocional.
«El confinament, més que la pandèmia, ha suposat un revés dur a la trencadora salut mental dels nens, les nenes i els adolescents». José Antonio Luengo, degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid i un dels experts més grans en salut mental infanto-juvenil i en suïcidi en aquestes edats ho té molt clar. Aquells gairebé quatre mesos de tancament a casa van ser un problema greu per a una salut mental no patològica, explica, però sí «fàcil de trencar, que s’esquinça amb facilitat».
És el cas de Clara, una noia de Madrid que viu bona part del temps sota una estreta vigilància tant a l’institut com a casa amb l’objectiu d’evitar que el seu estat emocional empitjori. Al seu centre són unes «privilegiades»; la direcció va apostar en el seu moment per l’atenció a la diversitat en sentit ampli i, de la quota docent, va guardar dues places per a dues orientadores a temps complet. Són 800 nois i noies. Gairebé compleixen amb les recomanacions de la Unesco de 1/250.
Al centre, l’IES Rafael Frühbeck de Burgos, hi treballa Clara González, la cap del departament d’Orientació. Assegura que des de l’inici de la pandèmia tenen més casos d’autolesions, pànic nocturn, ansietat… «estem desbordades», assegura. Relata, no només el complicat del confinament, sinó la situació de semipresencialitat. Al Rafael Frühbeck de Burgos van obtar perquè l’alumnat anés cada dia a classe. La meitat, a les primeres hores. La resta, les altres hores. El canvi es feia durant l’esbarjo. «El millor de l’horari», comenta, l’únic moment que tenien per compartir amb els companys.
Detecció
Saber si un alumne té problemes greus d’ideació suïcida, autolesions o similars no és fàcil. Luengo parla de la necessitat de formació del personal docent, així com de la informació que es pot trobar a la xarxa: guies i documents elaborats pel seu equip, així com per altres per tot el país, on poden trobar pautes de tota mena.
Clara González assegura que, el dia a dia, als equips docents i no docents no els resulta gens senzill. Detecten una minoria de casos i el gruix apareixen gràcies al fet que noies i nois sí que detecten situacions complicades. Assegura que, a més, en els darrers temps, segurament perquè els temes de salut mental han saltat a la palestra, hi ha menys por entre l’alumnat a acostar-se a l’equip o a algun docent per relatar alguna situació concreta.
Aquesta orientadora parla també del paper importantíssim que estan complint a l’institut els qui participen al programa d’alumnes mediadors. Nois i noies escollides pels seus companys que es converteixen en punt de referència davant de qualsevol possible conflicte i que són part de la clau de la detecció i la veu d’alarma perquè el centre s’impliqui en l’assumpte.
Per a González, traient els casos greus d’autolesions que es poden veure a simple vista, altres pistes com canvis d’humor o baixades de rendiment poden ser crides d’atenció sobre qualsevol altra qüestió. A això se suma que en no pocs casos, el centre educatiu es converteix en una bombolla en què es troben just davant d’una situació a l’exterior molt complicada.
«Hem de parlar de patiment»
Per Luengo aquí hi ha una de les claus importants. En general, socialment, parlar de suïcidi no està ben vist. La majoria dels mitjans de comunicació no preveuen parlar d’aquest tema sota la premissa que parlar de suïcidi pot incitar altres persones a treure’s la vida. Però per a Luengo la clau és que es parli no tant de qui es va suïcidar i com; el tema està en parlar del «patiment emocional i la desesperança que porta les persones a aquesta terrible situació”.
Aquest psicòleg parla amb el màxim respecte de la feina que fan els equips docents als centres per evitar o aturar les situacions d’ideació suïcida, autolesions o suïcidis. Tot i que defensa la necessitat que aquests temes estiguin a la «cultura del sistema», com un assumpte transversal i no merament reactiu.
La pandèmia ha fet aflorar situacions noves que no es coneixien, així com ha empitjorat la situació de moltes i molts joves. Per Luengo no està tan relacionat amb la pròpia experiència en si de la pandèmia sinó que aquesta, i el que ha suposat, han generat situacions de més inestabilitat emocional i més doloroses entre la població infantojuvenil.
A més de parlar del patiment emocional com a pas inicial i necessari per evitar ideacions suïcides, la solució passa per la redacció de protocols que han de tenir tots els centres docents com marca, per exemple, la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència. A l’article 34 parla de la necessitat d’aquests protocols per prevenir no només situacions d’assetjament o bullying, per exemple, sinó de suïcidi o autolesió.
Entre les possibles guies i documents, aquest, escrit entre altres persones per José Antonio Luengo, pot resultar d’ajuda per a la prevenció i l’atenció d’aquests casos en els centres educatius. Entre altres coses, s’hi troben diferents models d’activitats que es poden fer amb l’alumnat, les famílies i el professorat i la comunitat educativa. Segons aquest expert, la seva proposta és abordar el patiment psicològic amb activitats validades per l’evidència, les quals, més que entrar en el fenomen del suïcidi, siguin una introducció al patiment emocional. «Un parlar de cadascú com a ésser humà, explicant també les sortides a aquestes situacions, les claus per reconnectar-se», explica Luengo. «Hem de parlar, educar i explicar la violència autoinfligida, com veure-la, com sortir-ne i com detectar-la», resumeix.
A més de la necessitat de parlar d’aquests temes als centres educatius, Luengo creu que per millorar la situació de la infància en aquest sentit cal que es visibilitzin aquests temes com una responsabilitat de tota la comunitat educativa; encertar amb la formació del professorat i les famílies en aquests assumptes; cal saber com actuar quan les situacions afloren, així com prevenir i detectar i, finalment, és important que les administracions apostin per la incorporació de psicòlogues i psicòlegs educatius als centres, no clínics, educatius. Això, com una manera de descarregar els departaments d’orientació.
No només és que les ràtios d’aquests departaments a l’estat espanyol estan quatre vegades per sobre de les recomanacions de la Unesco, sinó que, a més, es dediquen a una quantitat enorme de tasques molt variades; cosa que dificulta en certa mesura que la seva actuació sempre sigui la idònia.
A això s’hi afegeix la importància de la col·laboració amb serveis com els d’atenció primària sanitària i els d’atenció psicològica especialitzada. Tots dos, a tot l’Estat, han saltat pels aires els últims mesos davant d’una situació de tensió inèdita que, a més, ha empitjorat amb la disminució de la inversió en algunes comunitats autònomes.
Al centre de Clara González, a la localitat madrilenya de Leganés, tenen 14 noies i nois sota vigilància més o menys discreta. La realitza el Departament, a més d’alguns altres docents i personal de l’equip directiu. Comenta que a Leganés, a cada institut, la mitjana de joves «vigilats» està entre 10 o 12. A cadascun.
Per intentar aturar la situació, a més de la feina que ja fan de detecció i atenció, de coordinació amb les famílies o els serveis exteriors especialitzats, un dels plans que tenen previstos és la realització d’una campanya al centre per poder parlar d’aquests temes. Perquè els alumnes es puguin veure reflectits i acompanyats en situacions que no només estan vivint ells. Amb això, també s’han proposat, a les classes de Valors ètics i de Religió, des de 1r a 4t de l’ESO, abordar el tema, perquè tot l’alumnat tingui accés, almenys, a certa informació.
Algunes dades
Les xifres ens parlen, almenys en relació amb el suïcidi infanto-juvenil, d’una situació força estable en els darrers 25 anys. Amb les xifres que té l’Institut Nacional d’Estadística, sabem que 315 persones de fins a 29 anys es van treure les vida el 2020, menys que els 443 que ho van fer el 2005. I encara que les dades han millorat, es mantenen tossudament estables en el temps.
