“L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides”.
Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.
Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.
A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.
L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça
Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. “Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població”, diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.
El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.
Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que “després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant”. I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. “És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control”, assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències “ha estat brutal”. Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.
Desigualtats de gènere a les pensions
Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.
Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.
Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.
En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.
Ràtios insuficients a la sanitat pública
Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.
Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.
Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que “tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades”. Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: “si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible”. Per acabar, Bellera afirma que “queda molt recorregut per fer”, que “l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast”, però que “dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social”.
