Al congestionat calendari de dies mundials, s’ha colat el 13 d’octubre com a dia internacional del llenguatge clar. La data commemora la signatura de la Plain Writing Act per Barack Obama el 2010. Aquesta llei, que obliga l’Administració nord-americana a comunicar-se amb els ciutadans en un llenguatge senzill i comprensible, venia a mirar de posar remei a aquesta mancança universal en la comunicació oficial. Però el problema de la manca de claredat va més enllà de l’argot administratiu i assoleix altres àmbits, com els de la medicina i la ciència. El comú de la gent pot ser i ha de ser comprensible una història clínica o el resum d’una investigació científica?
El moviment pel llenguatge clar va irrompre a la dècada de 1970 als EUA, Canadà i altres països, amb el focus posat a la pomposa i fosca comunicació oficial. Davant les frases interminables i plenes de tecnicismes, aquest moviment proposava un estil de redacció senzill, concís i comprensible. Per aconseguir-ho, diversos països anglòfons i francòfons van elaborar recomanacions i lleis de llenguatge clar, que van ser imitades després en alguns països hispanoparlants, com Colòmbia (Llei 1712 de 2014) o Argentina (Llei 15184 de 2020). Sens dubte, aquestes dècades s’han fet avenços i s’han elaborat principis i pautes molt útils per escriure amb claredat. Però queda molt de camí per recórrer, ja que el repte és majúscul i exigeix considerar molts aspectes.
Una de les primeres constatacions és que la claredat i l’efectivitat no és només una qüestió de redacció. També importa l’estructura, l’edició del text i el disseny de la pàgina o la web. Hi ha ja nombroses guies, com les Federal Plain Language Guidelines dels EUA, que ensenyen no només a construir frases i paràgrafs senzills i eficaços, sinó també a posar els punts clau al principi, fer servir llistes i exemples, destacar alguna idea important, incloure taules i dissenyar el contingut perquè sigui fàcil de veure i comprendre per tothom, entre altres pautes que afavoreixen la claredat.
Amb tot, la idea que cal escriure per a tothom té limitacions. El primer principi per comunicar amb claredat és saber qui és la teva audiència, per adaptar-hi el teu llenguatge. No és el mateix adreçar-se a escolars de 12 anys que a universitaris, a un públic general o a un especialitzat. A més, també és important comprovar amb alguns usuaris si la informació és realment clara, comprensible i s’ajusta al que esperen. Posar-se a la pell del receptor és essencial, però després cal comprovar amb gent real que les nostres suposicions funcionen.
Són tants els avantatges de la claredat i tan alt el peatge de la foscor, que el llenguatge clar deixa de ser una opció. Fins i tot els científics agraeixen els resums en llenguatge clar a les revistes acadèmiques. Aquestes peces informatives són cada cop més habituals, com també comencen a ser habituals els resums visuals, que a més de llenguatge clar usen elements gràfics.
Com passa amb tants altres principis valuosos, la claredat no és un valor absolut. D’entrada, cal conciliar-se amb un altre principi complementari: la precisió. O, si es vol, a més de clar i concís, cal ser precís. I, si cal triar entre precisió i brevetat, probablement val més allargar una mica la frase. La claredat a l’escriptura sol ser conseqüència de la claredat del pensament i d’observar algunes pautes com les comentades. Tot i això, seguir aquestes pautes no garanteixen que el que s’escriu, per més claredat i precisió que tingui el text, sigui interessant, útil i, ni tan sols, cert. Però això, ai, ja és una altra cosa.
