Entrevista

«Moltes persones sense llar pateixen un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental»

Yolanda Osorio és psiquiatra i coordinadora de l’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar (ESMES) gestionat conjuntament pels Serveis de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i per la Fundació Sant Pere Claver. A més, també és fundadora del programa SATMI, dirigit a la població amb problemes de salut mental derivats del procés migratori a l’àrea de Barcelona.

Osorio explica que es calcula que fins a un 73% de persones que viuen al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental i que una gran part desenvolupa quadres depressius o altres problemes de salut mental pel fet de viure al carrer. “Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present. Això fa que sovint desenvolupin problemes de salut mental i que moltes intentin fugir de la seva situació través de tòxics, com l’alcohol o altres”.

Per les dones sense llar la situació és, sovint, encara més complicada: “si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més”, explica la psiquiatra. “Per les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions…”, afegeix. En aquest sentit, remarca la importància de crear recursos específics dirigits a les dones sense llar, com els centres La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta.

Quina tasca féu des de l’Equip de Salut Mental per Persones sense Llar de Sant Joan de Déu? A quins perfils de persones ateneu?

L’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar està integrat per cinc psiquiatres, cinc infermeres i cinc Coordinadors de Pla Individual (CPI), que són gestors de casos que fan un acompanyament molt més intensiu en el dia a dia. El programa depèn de l’Hospital Sant Joan de Déu i de la Fundació Sant Pere Claver i consisteix a fer un tractament integral en salut mental a persones sense llar amb trastorns mentals greus. Atenem, sobretot, a persones que dormen al carrer i també hi ha un equip específic d’educadors que treballen en assentaments.

Treballem conjuntament amb els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Els educadors i treballadors socials de l’Ajuntament són els qui detecten persones en situació de sensellarisme amb presència o sospita de trastorn mental i ens ho comuniquen per poder fer una valoració i abordatge. També treballem coordinadament amb els educadors de carrer i amb les entitats que treballen en aquest àmbit, per tal de vincular les persones amb els diferents recursos existents. La col·laboració constant amb altres entitats és fonamental.

El districte on atenem més població és a Ciutat Vella, perquè, històricament, és un lloc de pernocta de molta gent. També actuem bastant a l’Eixample, a Sants i a Nou Barris. A més, també atenem persones amb trastorn mental sever que han estat ingressades a hospitals de psiquiatria de Barcelona, com el Sant Pau, Vall Hebron o el Clínic, i que, quan es fa la previsió d’alta, se sap que quedaran en situació de sense llar.

Segons dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, des de l’any 2008 fins ara, el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona ha passat de 658 a 895, un increment del 36% en més d’una dècada. El cens més recent de la Fundació Arrels, del passat mes de maig, eleva la xifra fins a 1.239 persones. Cada vegada hi ha més persones sense llar?

Sí, cada vegada n’hi ha més. La situació de les persones s’ha precaritzat molt més. Amb la pandèmia, molta gent que estava en una situació precària, però podia pagar el lloguer d’una habitació i que estava treballant, encara que fos de manera precària i fràgil, ho va perdre tot i es va veure d’un dia per l’altre abocat al carrer. Tot i que es van incrementar alguns recursos destinats a persones sense llar, també molts d’altres que existien van haver de reduir el nombre de places. Però no sempre els recursos arriben a tothom i, per tant, s’incrementa el nombre de persones que viuen al carrer. Paral·lelament, l’elevadíssim preu del lloguer a Barcelona, la manca de recursos d’habitatge públic i les dificultats d’accés a un habitatge… tot això aboca molta gent al carrer. No hi ha prou oferta de pisos d’emergència social.

Fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general.

Quin impacte té en la salut de les persones el fet de viure o haver viscut al carrer?

Si parlem de salut mental, una revisió de diferents estudis d’onze països, amb un total de 8.000 persones participants, calcula que fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental, és a dir, gairebé tres quartes parts. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general. La relació és bidireccional: el fet de viure al carrer fa que les persones consumeixin més alcohol. Un usuari, per exemple, ens deia que al carrer has de beure alcohol per aguantar. Però, també, hi ha un percentatge important de persones que ja eren consumidores d’alcohol abans de quedar-se al carrer.

També incideix l’impacte d’un trauma previ. Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes d’elles tenen històries de vida molt traumàtiques que les han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present, tan prèviament a viure al carrer com després de fer-ho. Això fa que, en molts casos, es desenvolupin quadres depressius o altres problemes de salut mental, i aquesta fugida a través dels tòxics, com l’alcohol o altres.

Tot això, evidentment, té una incidència en l’esperança de vida. La mortalitat en aquest col·lectiu és molt més alta que en la població general per diversos factors: la dificultat d’accés a la xarxa de salut, de cuidar-se, de fer tractaments preventius, de cuidar la dieta, la higiene… hi ha molts factors que fan que la salut de les persones sense llar es vagi deteriorant molt abans que en una persona que no viu aquesta situació.

Les persones que ateneu us comuniquen les seves necessitats? Com ho feu per crear un vincle de confiança?

Per generar el vincle amb la persona hi ha tot un procés. Tu vas al metge o als centres de salut mental voluntàriament perquè no estàs bé, però en el nostre cas són persones que en la majoria de casos no demanden la nostra atenció, sinó que nosaltres tenim la sospita que hi ha un patiment i ens hi acostem. A partir d’aquí, comencem tot un procés d’avaluació a través d’entrevistes per tenir un diagnòstic. Hi ha tot un procés que requereix temps, expertesa i coneixements. Es genera un apropament, creant un vincle amb la persona i prioritzant quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica o de medicació, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social… L’objectiu final és aconseguir que la persona surti del carrer.

Quin és el protocol d’actuació quan la persona requereix un ingrés?

Evidentment, es donen situacions en les quals la persona rebutja qualsevol oferiment d’ajuda i es posa en risc a ella mateixa o una altra persona. En aquests casos actuem d’urgència i, si és necessari, fem ingressos involuntaris. Però la solució no és l’ingrés, sinó traçar un pla a llarg termini, articulant els recursos necessaris en funció del cas, siguin recursos sanitaris, socials o qüestions administratives.

Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han evocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present

La delicada salut de les persones sense llar ha fet que durant la pandèmia siguin un col·lectiu especialment vulnerable. Com els ha afectat la Covid i els confinaments? Hi ha hagut prou recursos per garantir la seva seguretat?

Les persones sense llar van estar més exposades al virus, perquè quan es parlava de confinament, no es podien confinar. Els que no vivien a carrer i estaven en recursos també han viscut una situació complicada. Es van crear recursos específics, com la Fira Barcelona i altres, per donar resposta a aquestes persones i donar-los-hi un espai on confinar-se. També es van crear unitats específiques dins dels albergs perquè poguessin fer aïllament les persones positives.

Alguns d’aquests recursos eren equipaments d’emergència que després van desaparèixer. Què se n’ha fet després d’aquestes persones? Han tornat al carrer quan han tancat aquests equipaments?

A algunes persones se’ls va reubicar en altres recursos ja existents. D’altres, eren persones que venien de fora de Barcelona i van tornar a marxar quan van tancar els equipaments. I un altre grup de persones van tornar al carrer. Cal tenir en compte que Barcelona té un pla de sensellarisme molt potent, però aquest pla està en fases més incipients, si és que existeix, en ciutats veïnes. Per això durant la pandèmia va venir molta gent provinent, per exemple, del Garraf o del Baix Llobregat.

Hi ha molt d’estigma envers la pobresa.

Sí. Això es veu en la mort del fotògraf René Robert a París, per exemple. És esgarrifós. Passes pel carrer i a una persona que està estirada a terra, ni la mires. Són invisibles. Això reflecteix molt el món occidental. La persona que viu al carrer és una persona que va ser un nen, que va tenir uns pares, que té una història darrere. S’ha d’humanitzar-les. Sembla que si una persona viu al carrer és perquè vol, i no pensem en tota aquesta història que hi ha al darrere o el perquè està vivint al carrer. Aquest estigma també l’hem vist amb la pandèmia, quan es van crear hotels salut específics per a persones sense llar. Amb una excel·lent gestió, això sí, però l’estigma, segurament inconscient, hi era. I si pateixen un trastorn mental hi ha un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental.

Les dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar mostren que el nombre de persones sense llar d’entre 18 i 30 anys ha augmentat, i que ja representen el 17,9% de les persones sense llar a Barcelona. Moltes vegades es tracta de joves que han passat per processos migratoris. Quines barreres es troben?

Durant els darrers anys, Catalunya ha sigut receptora d’un gran nombre de joves migrants sense referent adult, que van passar a ser tutelats per la DGAIA. En fer la majoria d’edat, però, molts s’han quedat sense cap lloc on viure i s’han vist abocats a viure al carrer. La llei, afortunadament, es va modificar l’estiu passat, però fins llavors quan feien 18 anys aquests joves tenien permís de residència però no permís de treball. Sense treballar, com pots tenir un lloc on viure? I clar, el nombre de nanos amb 18 anys era més alt que els recursos de pisos. Amb la nova llei tots aquests joves surten també amb permís de treball. Això ha suposat una millora de la seva qualitat de vida i també del seu benestar emocional. Això demostra que hi ha moltes eines i decisions polítiques que es poden portar a terme i que només depenen de l’aposta política que es fa. També cal dir que, en alguns casos, la seva situació no s’ha acabat de regularitzar. Hem de tenir en compte que parlem de joves que vénen de situacions molt complicades al seu país d’origen, d’històries traumàtiques i que, en molts casos, també es produeix un consum de tòxics que els dificulta tirar endavant.

Si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més.

Les dones només representen entre un 10 i un 15% del total de persones que dormen al ras, però, segons diversos estudis, viuen “sensellarisme encobert”, ja que recorren a altres formes d’exclusió residencial, com infrahabitatges o albergs temporals, per tal de defugir el carrer. És més difícil, doncs, detectar una situació de sensellarisme o exclusió social en les dones?

Sí, en el cas d’una dona és més difícil de detectar perquè, com has dit, recorren a altres opcions, com pot ser la seva xarxa familiar o d’amistats. És cert que les dones representen un percentatge baix de les persones que viuen al ras, però si tenim en compte aquest concepte més ampli de sensellarisme, per exemple dones que viuen en situacions d’okupació o en infrahabitatges, el percentatge augmenta fins a un 20 o 25%. Són molt difícils de detectar aquests últims casos.

En molts casos es tracta de dones que han viscut situacions de maltractament i de violència masclista. Per tant, en el cas de les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat. Si és una situació traumàtica de per se, en el cas d’una dona encara ho és més, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions… per això, treure les dones del carrer és una prioritat dels diferents recursos que treballen en el sensellarisme. En aquest sentit, durant els darrers anys s’han creat recursos i albergs específics només per dones, com La Llavor, situat al districte d’Horta-Guinardó i gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta, a Sarrià-Sant Gervasi. També s’ha incorporat la perspectiva de gènere en el disseny dels albergs. És un tema que s’està treballant i que preocupa molt.

Què és necessari per posar fi al sensellarisme? Les administracions haurien d’implicar-se més?

Sempre es parla de Finlàndia com el país que ha aconseguit reduir més dràsticament el nombre de persones sense llar. Hem d’anar cap aquí, però no només aconseguir que hi hagi menys persones al carrer, sinó zero. I per això es necessiten recursos estructurals. No estem parlant de contractar més professionals sanitaris, educadors i treballadors socials, que també, sinó de crear recursos al territori, i dissenyats tenint en compte la diversitat de perfils que hi ha, ja que hi ha dones sense llar, persones joves, persones migrants o refugiades, persones amb trastorn mental i consum de tòxics… i les necessitats són diferents. S’ha d’apostar pel model Housing First. El primer és garantir una llar, per poder començar a treballar altres aspectes. Garantir una llar, no només un sostre, sinó un lloc on viure de manera autònoma, que sigui casa seva, amb les seves pròpies regles. I per això calen recursos i voluntat política.