Opinió

Psicòlegs i nutricionistes no assistencials: remers o passatge?

L’alegria pressupostària transitòria que, dins la trista economia de l’atenció primària, ha suposat la pandèmia de la Covid-19, s’ha aprofitat per incorporar psicòlegs i nutricionistes als equips. Una primera ullada podria fer pensar que els directius obeeixen una carta que vaig publicar a La Vanguardia amb motiu de l’arribada a la conselleria del Dr. Josep Maria Argimon, quan volia destinar el 25% del pressupost a l’atenció primària. Però, una lectura més reposada deixa ben clar que la decisió no és conseqüència del meu escrit, o en tot cas no de tota la seva literalitat. A la carta deia: “No contracti més metges. Contracti dins dels equips més infermeres, psicòlegs i fisioterapeutes, sempre que estiguin disposats a assolir autònomament la seva responsabilitat sobre els pacients aguts i crònics”.

Certament, hem innovat introduint aquests nous perfils professionals dins dels equips d’atenció primària, però no hem abandonat el costum atàvic de gestionar maldestrament la seva incorporació. Aquests nous professionals han aterrat sense que ningú, ni tan sols ells mateixos, sàpiga exactament quin és el seu paper. Els nouvinguts han destinat les seves primeres setmanes laborals a reunir-se per acordar entre ells quin ha de ser el seu rol professional. Ens hem mantingut ferms en la tradició de contractar uns professionals i després, quan ja els tenim, pensar en què els podem ocupar. Si no sabíem el que havien de fer, com hem pogut descriure el perfil professional que precisàvem? I com hem pogut seleccionar les persones que millor s’ajustaven al perfil? De la mateixa manera que sovint critiquem la indústria farmacèutica dient que primer descobreixen el medicament i després inventen la malaltia, aquí hem contractat uns professionals i ara hem de trobar la necessitat de salut que els justifica. Si contractar psicòlegs i nutricionistes no assistencials era la solució, doncs quin era el problema?

No sabem el que han de fer, però tenim molt clar el que no han de fer: al contrari del que demanava a la meva carta, els contractats no poden atendre directament a la població, sinó que han de promoure la salut poblacional. És lloable voler millorar l’atenció comunitària, però recordem que és molt complicat augmentar la salut mental i alimentària d’una població. En tot cas, no és mai la tasca d’un únic professional ni una fita que assolible a curt termini. Si tenim en compte que un psicòleg cobra com un metge i una nutricionista com una infermera, penso que serà difícil aconseguir millores dels indicadors comunitaris de salut mental i alimentària que justifiquin la inversió. Encara que potser aquests tipus d’avaluacions no preocupen als responsables del sistema. Simplement, tenen més diners i se’ls gasten.

Em temo que tornem a repetir l’acudit de la regata de traineres. Com sabeu, l’espanyola va arribar última amb molta diferència de la resta de barques a rems europees. Aquest resultat vergonyós va promoure una rigorosa avaluació de la qualitat de la trainera. Els avaluadors independents contractats per l’administració van comprovar que l’estructura era impecable: hi havia tots els directors generals necessaris, els assessors, els tècnics de salut, els operadors de sistemes, els farmacèutics i les comissions de qualitat i de seguretat que calien. Els problemes se centraven exclusivament en el procés i per aquest motiu van acordar que la velocitat milloraria fent un curs de rem a l’únic remer de la trainera. Aquí repetim l’acudit. Portem més passatge que farà de professor al pobre remer. Hem oblidat que l’avaluació de l’atenció primària europea realitzada per l’Observatori Europeu de l’OMS de Polítiques i Sistemes de Salut critica l’excessiva estructura del model d’atenció primària espanyol. Algú pensa que aportar més convidats a les múltiples reunions inútils que realitza l’extensa estructura directiva de la nostra atenció primària donarà més salut als ciutadans? La tecnoestructura de les organitzacions professionals sanitàries es nodreix dels metges i les infermeres que estan a la consulta, o sigui al nucli operatiu. Per què els psicòlegs i els nutricionistes han de ser diferents?

No penseu que potser les infermeres que, amb molta il·lusió lideren les activitats comunitàries, se sentiran poc valorades i en conseqüència rebran amb recel les noves incorporacions? No aprofitaríem millor les competències d’aquests nous professionals si els atorguem responsabilitat d’atenció directa als pacients? No serà més efectiva la seva formació si parteix del coneixement de la realitat de la consulta que si es basa en el seu coneixement teòric i en l’obtingut en les reunions directives?

Alguns pensaven que els problemes de l’atenció primària eren només pressupostaris, però ara veiem que són molt més profunds. És greu no tenir diners, però ho és encara més gastar-los de forma ineficient. És trist comprovar que des de la finalització de la reforma a principis de segle, els directius de l’atenció primària estiguin més preocupats en conservar la seva posició que en introduir canvis que atenguin les necessitats no cobertes dels ciutadans.