No és això, companys. No és això pel que vàrem lluitar tanta gent. No és això el que volem del que estem pagant entre tots. Avui més que ahir: serveis sanitaris aprimats, retallats, desprestigiats, poc efectius i amb pitjor qualitat cada dia. No donen resposta a les demandes i necessitats de la salut de les persones ni a la salut comunitària, estan centrats en la malaltia i en el fàrmac (la Panacea) i no en la Salut (Hygeia).
Persones, potser amb problemes greus, que s’esperen setmanes en ser visitats al CAP, que no saben, ni poden demanar ser visitats presencialment, que els hi han tancat els serveis d’urgències. Esperes eternes per ser visitat per un especialista de l’hospital, proves repetides perquè entre hospital i CAP no es parlen, mesos d’espera per proves diagnòstiques i anys d’espera per ser operat. En conseqüència: més dolor, més angoixa i més gravetat de la patologia.
Per altra part, els professionals i treballadors del sistema públic de sanitat estan desprestigiats, desmoralitzats, cansats de la sobrecàrrega de treball i els mals sous, amb males condicions laborals (personals i molts cops estructurals), molts amb contractes efímers, sense saber el seu futur. Estan “cremats”, i molts d’ells marxen del sistema.
Estem ja farts de protestes, manifestos, articles sobre aquesta situació, darrerament ja ni protestes significatives, amb sensació d’impotència i sense esperança. També estem farts de plans, programes i mesures, sense fets concrets, ni calendaris, ni indicadors, ni mitjans, despeses injustificades i per negocis particulars, corrupcions i declaracions dels mateixos de sempre, la majoria dels quals no creuen en els valors del sistema públic i només serveixen per engreixar la sanitat privada, de mala qualitat i de negoci d’uns quants.
No és això companys, no és això. Cal passar a l’acció. No ho arreglaran, per molt que protestem, els que ens han portat fins aquí, ni fent les mateixes coses, amb promeses i plans de paraules, però no de fets: sense transparència ni mitjans, sense voluntat política per fer-ho.
El problema no són només els pressupostos, el problema són les polítiques. El pitjor és que ens podem gastar més diners (5.000 milions més cada any demanen alguns, un 25% per la primària demanen els altres) però podem gastar-los malament, amb mala qualitat dels serveis, amb externalitzacions de negoci i corrupció, amb més fàrmacs i menys salut…
Només els afectats, sensibilitzats en el problema i els que el pateixen, és a dir, ciutadania solidària (sobretot, els més necessitats) i professionals i treballadors també afectats i solidaris (no parlem de corporativisme), són els que poden concretar els fets de millora. S’han de mobilitzar, organitzar i ocupar-se de les millores per salvar aquest sistema públic, universal, equitatiu, solidari i de qualitat, un bé comú. Implicar-se altra vegada, lluitar, participar en la governança de centres sanitaris, dels Consells territorials, del CatSalut, de l’ICS. Cadascú en i des del seu CAP, hospital, sociosanitari… fer un llistat de demandes, d’organització, de mitjans, de millora de qualitat. Cal anar reconstruint, des de baix, amb els que saben que necessitem i quins són els problemes reals, un nou sistema públic de salut i cures (no només sanitari). Potser encara hi som a temps.
No voldria que els nostres fills i néts ens diguessin algun dia: “No era això companys, vau deixar perdre un pilar de l’estat de benestar, un bé comú: els serveis públics de salut”.
No hi ha comentaris
Moltes gràcies Pep. Em temo que mentre els governants siguin els mateixos (amb petites variacions) que tenim avui arreu les possibilitats de canvis i innovacions positives continuaran sent molt baixes. Sembla que les manifestacions de grups concrets de la ciutadania i els professionals no arriben amb la força suficient al seu conjunt i que, per tant, a les votacions es continua dipositant la confiança en els mateixos de sempre.