És motiu d’alegria que alguns dels professionals, com el Dr. Antoni Trilla, que ens han estat proporcionant informació i demanant-nos prudència durant la pandèmia, comencin a considerar que els valors i els arguments sanitaris no són els únics que mereixen atenció i respecte. Que n’hi ha d’altres preferències, expectatives, valors i, perquè no, interessos tan legítims com els sanitaris, o fins i tot més, perquè no endebades els determinants socials, en conjunt, tenen una notòria influència sobre la salut de les persones i de les comunitats com emfasitzen els programes de formació de salut pública.
I sobretot que reconeguin, que la legitimitat -i la responsabilitat- de les decisions que afecten la població és dels polítics, encara que recorrin a una cita de Margaret Thatcher, perquè qualsevol, ni que estigui als antípodes de la nostra manera de pensar, pot tenir raó en determinades qüestions. Lamentablement, moltes vegades rebutgem els arguments d’altres només perquè no els acceptem ideològicament o política.
Potser paga la pena, però, recordar que, malgrat l’hegemonia del pensament oficial als mitjans de comunicació tradicionals, ja fa més d’un any La Vanguardia mateixa publicava un article de Noah Juval Harari (Lliçons d’un any de la Covid, 14 de març de 2021) on deia literalment:
“L’any Covid ha posat de manifest una limitació encara més important del nostre poder científic i tecnològic. La ciència no pot substituir la política. En decidir sobre polítiques, hem de tenir en compte molts interessos i valors; i, com no hi ha manera científica de determinar quins interessos i valors són més importants, no hi ha manera científica de decidir què hem de fer”.
La qual cosa, naturalment, no significa que s’hagin de bandejar les propostes dels experts -dels veritables, és clar- sinó que els legitimats per decidir els han de tenir en compte. Perquè experta és la persona que habitualment sap molt d’un tema específic, però no de tots. I com qualsevol altre esser humà -inclosos els polítics- té el seus interessos i està exposat a biaixos. És obvi que l’expertesa no vacuna contra els errors i que tant uns com altres poden aconsellar i decidir de forma incorrecta.
Així doncs, el que convé, com deia Aristòtil a la seva ètica a Nicòmac i destaca el Dr. Trilla, convé que els polítics siguin prudents a l’hora de prendre decisions polítiques. Prudència que, per a l’estagirita, era una virtut pràctica, deliberar prou bé per a actuar el millor possible. In medio virtus, segons la traducció llatina. Sense oblidar que sovint les conseqüències de les decisions seran positives per a uns i negatives per a d’altres.
L’equilibri no és l’equidistància entre els extrems, sinó que cal definir-lo en cada cas i per la recta raó. I per això cal tenir coneixement, saber plantejar i aprofundir, ponderar, evitar l’excés i el defecte. I, així i tot, no hi ha cap garantia que la prudència dels savis assoleixi els resultats desitjats. La pandèmia Covid-19 és un exemple paradigmàtic de la dificultat de prendre múltiples decisions davant problemes complexos.
De fet, el recurs a l’aforisme de Ciceró, segons el qual “Salus populi suprema lex est”, que s’ha fet servir per imposar els valors de la salut o de la sanitat per damunt de tots, no significa que la Salut Pública sigui el més important, perquè salut en llatí i en temps de Ciceró vol dir salvació.
