El 15 d’abril del 2022 l‘OMS va notificar l’aparició d’un brot d’hepatitis aguda d’etiologia desconeguda al Regne Unit i Irlanda del Nord en nens petits sans en general.
Des de llavors, el nombre de casos d’hepatitis ha augmentat a un ritme vertiginós. Fins al 21 d’abril del 2022, s’havien notificat almenys 169 casos d’hepatitis aguda d’origen desconegut a 12 països. De moment, la distribució geogràfica dels casos no sembla que segueixi cap patró. Els casos han aparegut al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (114), Espanya (13), Israel (12), els Estats Units d’Amèrica (9), Dinamarca (6), Irlanda (5), Països Baixos (4), Itàlia (4), Noruega (2), França (2), Romania (1) i Bèlgica (1).
Distribució dels casos d’hepatitis aguda greu d’origen desconegut el 23 d’abril de 2022
La síndrome clínica entre els casos identificats és la d’hepatitis aguda greu amb enzims hepàtics marcadament elevats. Molts pacients van manifestar símptomes gastrointestinals previs que van incloure dolor abdominal, diarrea i vòmits.
L’OMS ha confirmat que, de moment, disset nens, d’edats compreses entre un mes i 16 anys, han requerit un trasplantament de fetge. I ja ha estat notificada almenys una mort.
Qualsevol pista és poca. De moment, continua l’estudi exhaustiu de les històries clíniques i l’anàlisi de proves de toxicitat ambiental i alimentària. A més, no s’escatima en proves microbiològiques addicionals.
Els virus comuns que causen l’hepatitis viral aguda (virus de l’hepatitis A, B, C, D i E) no s’han detectat en cap dels casos, però sí que han estat detectats adenovirus en almenys 74 pacients. En 18 casos ha estat identificat l’adenovirus F 41. En 20 casos ha estat detectat el SARS-CoV-2. I en 19 casos ha estat detectada coinfecció per SARS-CoV-2 i adenovirus.
La implicació d’un adenovirus, concretament l’adenovirus F 41, com la causa subjacent de l’hepatitis aguda, és actualment una hipòtesi plausible. Però no explica completament la gravetat del quadre clínic.
Qui són els adenovirus humans?
Comencem per presentar el sospitós. Pertany a la família dels adenovirus, icosaèdrics i amb un genoma d’ADN lineal de doble cadena. Estan dividits en set espècies (A–G). Els adenovirus humans es classifiquen en més de 100 subtipus, inclosos els serotips 1–52 (que es van identificar mitjançant proves de seroneutralització i d’inhibició de l’hemaglutinació) i els genotips 53–103 (que es van classificar mitjançant anàlisis bioinformàtiques). Els diferents serotips estan associats amb diferents malalties.
Lluny de ser una raresa, els adenovirus (AdV) són patògens comuns en humans. I tenen capacitat per causar malalties a les vies respiratòries, els ulls, l’intestí, el fetge, el tracte urinari i les adenoides o vegetacions.
En general, la infecció d’adenovirus es contrau pel contacte amb secrecions d’una persona infectada o amb un objecte contaminat. La infecció es pot transmetre per l’aire o per l’aigua.
Gastroenteritis pediàtrica
En concret, els serotips 40/41 de l’espècie F d’adenovirus (denominats HAdV-F40 i HAdV-F41) han estat considerats durant molt de temps com a causants de gastroenteritis pediàtrica, caracteritzada per febre, vòmits i diarrea. La gastroenteritis per adenovirus 40/41 pot causar una malaltia greu i és una causa freqüent d’hospitalització.
La prevalença de diarrea aguda causada per aquests adenovirus, anomenats entèrics, oscil·la entre l’1,2% i el 15% a diversos països, i només la superen en xifres Shigella i rotavirus. Pel que fa a l’HAdV-F41, és el tipus més comú als nens amb diarrea (i amb mortalitat associada a diarrea en nens petits).
Els menors de dos anys, els més susceptibles
La infecció per adenovirus F41 no és estacional, pot passar en qualsevol moment de l’any. Els més susceptibles són els nens menors de dos anys. Encara que la diarrea per adenovirus sovint és autolimitada, les infeccions entèriques per adenovirus poden causar malalties disseminades sistèmiques mortals en pacients immunocompromesos.
La literatura disponible apunta que al voltant del 65% dels casos d’hepatitis per adenovirus es desenvolupen en pacients pediàtrics, i que el factor de predisposició més trobat a l’entorn pediàtric és l’antecedent de trasplantament de fetge. Altres factors de risc inclouen el trasplantament de cèl·lules mare, la quimioteràpia per a la leucèmia limfoblàstica i les neoplàsies malignes sòlides.
De moment, l’OMS recomana que es facin anàlisis de sang, sèrum, orina, excrements i mostres respiratòries, així com mostres de biòpsia hepàtica (quan estiguin disponibles), amb una caracterització addicional del virus que inclogui la seqüenciació.
Revisar la informació temporal i geogràfica sobre els casos, així com els contactes propers, a la recerca de possibles factors de risc serà fonamental per establir un enllaç epidemiològic que pugui proporcionar pistes per rastrejar la font de la malaltia.
Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia a la Universitat de Salamanca.
Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí
