El 1997, diverses organitzacions de dones i alguna mixta ens vam agrupar davant de la necessitat de millorar la salut de les dones, defensant la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vàrem començar a celebrar el 28 de maig, dia internacional d’acció per a la salut de les dones. La xarxa de dones per la salut hem treballat des de fa més de 25 anys per eliminar el biaix de gènere en la salut i en la sanitat, fent aquesta opció, tant des de les diverses organitzacions que formaven part de la xarxa com des de la mateixa entitat de coordinació. Creiem que era un pas imprescindible per la millora de la salut en un context molt difícil, donat que les dones del nostre país estan sotmeses a una situació de desigualtat històrica, entre elles les que actuen per millorar les nostres condicions de treball i de vida, i també les sanitàries que són les que ens han de guarir-nos quan emmalaltim. Aquesta desigualtat afecta tant en el món privat, en les organitzacions i en les institucions.
La nostra tasca continuada de sensibilització sobre el paper del patriarcat en la vida quotidiana i en la salut té a veure amb l’estima sobre el nostre cos, amb el paper protector o destructor de les nostres relacions, amb la necessitat de millora de les nostres condicions de treball i vida, amb la nostra salut emocional, sexualitat, salut reproductiva, salut mental, entre altres. Era imprescindible connectar amb l’educació i els valors que havíem emprat, en la reflexió individual i col·lectiva de què i com es podia canviar de com els rols i estereotips de dones i homes impacten en la salut, i ho fan de manera diferent.
Però sobretot era important saber que la majoria de coses no depenien de la resposta individual, sinó que calia una resposta col·lectiva a les dificultats que ens trobàvem. Els dos blocs de dificultats tenien a veure amb l’androcentrisme de la ciència, ignorant el cos de les dones o sobremedicant els processos naturals; amb les decisions polítiques a les institucions com Educació, Sanitat i Serveis Socials. Tampoc podem oblidar que les decisions econòmiques i/o organitzatives tenen un important impacte de gènere. També vàrem reflexionar com els mètodes de producció capitalista i l’explotació de la naturalesa ens fan emmalaltir, i ho fan de manera diferent en dones i homes.
La dificultat en impulsar i respectar els drets sexuals i reproductius la societat, en impulsar la salut sexual i reproductiva i en posar recursos suficients, tan pressupostaris com eines de desenvolupament professional, ens mostra que encara estem en el camí per assolir-los. També les dificultats en què la violència envers les dones sigui un veritable problema de salut pública i també de dotar de suficients eines per enfrontar-la.
On estem de tota la feina realitzada? Hi ha petits avenços, però en el camí ens estem deixant moltes energies i molts grups de dones a prou feines poden sobreviure, i també algun que ha defallit. Sense una decisió política per enfortir les associacions de dones i associacions feministes, totes les normes i les lleis difícilment tindran un impacte, en el control de les institucions públiques som imprescindibles.
S’està veient l’increment d’interès social sobre la salut de les dones. La feina feta pel moviment feminista durant molts anys pot ser una de les causes, però n’hi ha més, ja que la pandemà de la Covid-19 i altres temes globals com el canvi climàtic poden haver-hi influït. També cal veure que segons quins eixos temàtics prenen més preponderància sobre altres com la salut sexual i reproductiva. Podem veure com hi ha més demandes i també més organització, comença a haver-hi alguna comissió en diferents àmbits sobre salut i gènere o altres més específics, com els que tenen a veure amb la violència masclista.
A escala acadèmica, es poden observar alguns canvis: hi ha eines en salut pública i informes, estudis i enquestes, però no a tot arreu. En alguns casos, ni tan sols es recullen les dades segregades per sexe, i hi ha pocs informes on es faci anàlisis de les dades amb una visió de gènere.
Un bon treball en una institució, com un hospital o una àrea d’atenció primària, hauria de tenir una visió global dels problemes de dones i homes, des d’una mirada interseccional, on es pugui desagregar altres aspectes que tenen a veure amb els condicionants socials, perquè les problemàtiques no són les mateixes segons tots els altres vectors que també condicionen la nostra salut. Cal abordar totes les necessitats per poder donar la resposta necessària. Cal que sigui dinàmica, que estigui dotada de recursos suficients, tant per fer la feina d’anàlisi i de propostes com per les demandes de canvi.
El model que defensem, biopsicosocial i mediambiental, i en el que creiem és en el paper reparador dels serveis públics, entre ells la sanitat. El model de gestió privada dels serveis públics predominant a Catalunya no creiem que ajudi a complir els objectius de millora de la salut de les dones, i tampoc el de les altres persones.
Algunes de les nostres demandes coincideixen amb les d’altres grups del moviment feminista i les d’altres moviments socials. Estan sent considerades per les institucions, però molt poques estan sent concretades i, en alguns aspectes, hi ha un clar retrocés. Són tants els factors que intervenen sobre els nostres cossos que molts cops els petits avenços poden ser anul·lats per les mesures que s’implementen davant una crisi econòmica o una pandèmia, una reestructuració amb una visió economicista, una crisi mediambiental o una guerra. La gran mortalitat que va haver-hi en les persones grans a les residències durant la pandèmia -la majoria dones- i també les afectacions en els altres centres residencials és un clar exemple que no es pot avançar si no hi ha canvis globals de models, econòmics i de gestió.
