Diuen alguns que enmig d’una crisi sanitària com la que estem vivint (i el gerundi no és una badada), s’ha d’atendre el que és urgent i que hem de deixar les reflexions per a moments de més assossec. Jo no comparteixo aquesta postura. Ni el més mínim.
A parer meu, i després d’haver viscut la pandèmia en les meves pròpies carns com a metge durant aquests ja prop de tres anys, les crisis, sanitàries o no, trontollen els fonaments morals que sustenten totes les cultures i paradigmes. I encara més important, les crisis són una oportunitat única per redirigir el tir i tornar a atorgar-li el pes just a allò que el té i ho mereix en una societat; apocant alhora allò que no té tanta importància. I per a aquesta empresa, la reflexió és imperativa. La serenitat és essencial.
La pandèmia generada per la difusió social planetària del SARS-CoV-2 ha disposat al sistema sanitari i a la societat davant del seu propi retrat, com si es tractés d’un Dorian Gray amb bata i estetoscopi, i la imatge que aquest ens ha tornat no ha estat la figura fresca i lúcida que esperàvem, sinó més aviat una consumida i decrèpita. Abraçava més del que era capaç d’estrènyer, panteixant, una mica ansiosa, molt fatigada.
Aquesta vegada amb motiu dels brots de Monkeypox a Espanya i Europa, de nou aquest estiu hem tornat a escoltar en diaris i tertúlies un conegut soroll de sabres en debats mediàtics, sovint estèrils, pregonats per persones que sovint no eren les més adequades per a informar amb solidesa sobre un tema tan sensible com aquest. I subratllo, la reflexió és imperativa.
No em malinterpretin. No pretenc relegar la reflexió i la gestió de les crisis sanitàries a algun parnàs d’experts amb vestit, pur i copa de brandi. Per res.
Més aviat crec que aquesta etapa nefasta ens ha de servir per advocar per un altre tipus de paradigmes culturals, polítics i cientificosocials. Que atorguin la deguda importància als processos deliberatius i participatius, passant sempre pels esglaons de la ciència bàsica i la ciència aplicada. Perquè les decisions que derivin d’aquests processos siguin sòlides, fidedignes i ajustades a la realitat. En cas contrari, estarem deixant una vegada més en mans de consells assessors vaporosos i fluxos d’influència mediàtica de sospitosa procedència decisions que marquen i marcaran per sempre la nostra vida i la de les generacions futures.
“Els factors són incerts, els valors estan en disputa, els riscos són alts i les decisions urgents”. Així ho afirmaven S. Funtowicz i J. Ravetz a principis dels noranta en el seu postulat sobre un paradigma científic postnormal, que tractava de caracteritzar una metodologia de la investigació adaptada a les condicions contemporànies, on l’entitat social, dels valors i de la funcionalitat de les mesures que cal aplicar haurien de tenir un pes crucial en la presa de decisions. I això en l’àmbit de la salut pública té una importància cabdal.
I doncs, de què serveix un mètode científic refinadíssim sense l’aplicabilitat i la reciprocitat envers la societat a la qual serveix? De què tracta la medicina i en última instància la salut pública sinó de la gestió del conjunt de valors d’una societat en relació amb la salut i el benestar?
L’harmonització entre acció i reflexió en l’àmbit de la salut no ha de quedar en un oxímoron o en vint minuts de tertúlia televisiva; ha de materialitzar-se i és deure i responsabilitat de tothom.
Deure de l’àmbit científic a proveir d’una evidència la més massissa i lliure d’interessos que no siguin els estrictament acadèmics. Amb visió social.
Obligació dels òrgans professionals a traslladar i aplicar aquesta evidència al camp de què és real, sempre amb els garants ètics que ens hem donat com a societat.
I responsabilitat de la comunitat en conjunt de mirar més enllà del que és pròpiament individual, acceptar la diversitat de valors i assumir els reptes i esforços que suposa la transformació i l’avenç social.
És per això que aquest bienni negre, gairebé trienni (o sense el ‘gairebé’, ja veurem al març) per a la societat i la salut col·lectiva, ens ha de servir per meditar, alguns amb més afany que altres, sobre si hem tingut el respecte suficient a l’activitat que ha desenvolupat un estament científic i uns professionals que, amb els seus errors i encerts, han fet que aquesta pandèmia no es convertís en un desastre encara més gran.
O si s’ha dotat dels mitjans suficients aquells que estàvem, estem i estarem a primera línia de la gestió de les pandèmies.
O si s’ha donat la llibertat de gestió suficient per desenvolupar una tasca cientificotècnica i assistencial que no estiguessin subjectes a vaivens, que més vegades de les desitjades es devien a un joc de trons que no aportaven res a la governança de la situació sociosanitària.
Sense passar per alt una reflexió que per a mi és vital: quin paper han jugat les necessitats, els anhels i els valors d’una societat a la qual més que probablement hem infantilitzat i anestesiat durant tot aquest temps; i que probablement hauria d’haver tingut veu, vot i visibilitat en què també ha estat la seva pandèmia.
I és per tot això que, parafrasejant l’anònim jornaler andalús que al trenta-sis li va llançar de tornada les monedes al cacic que intentava comprar el seu vot, us animo que proclamem que, a les nostres pandèmies, a les nostres crisis i la nostra societat manem nosaltres. I demostrem amb això que la nostra ciència, la nostra sanitat i sobretot la nostra societat tenen la fermesa, els valors i la potestat perquè junts fem front a aquest i a tots els reptes que estiguin per arribar.
