Pel que fa a la salut mental dels professionals de la salut en concret, com ja teníem constància a la Fundació Galatea, la seva percepció de mala salut mental ja era superior a la de la població general abans d’esclatar la pandèmia de COVID-19. Això era així en totes les professions sanitàries i ha empitjorat durant i després de la pandèmia per raons òbvies.
Però aquesta realitat, que els metges i metgesses o altres professionals de la salut poguessin tenir problemes mentals o emocionals, no ha estat mai una percepció generalitzada per part de la societat. Ells i elles, que tenen tants coneixements sobre la salut i la malaltia, que estant formats i preparats per a cuidar-nos i guarir-nos, no poden emmalaltir i, menys encara, tenir un trastorn mental, una malaltia mental o una addicció. És com si no ho poguéssim pensar això, com si els necessitéssim sempre bé i a punt, com si els necessitéssim invulnerables. També és veritat, que, sovint, també ells se’ns mostren amb aquesta imatge d’invulnerabilitat. En definitiva, dues peces que ens encaixaven molt bé fins ara.
Arribats a aquest punt, però, tenim una obvietat al davant: els professionals de la salut són persones, emmalalteixen i també necessiten cuidar-se com qualsevol altre. A més, tenen altres particularitats: són persones que han seguit processos de formació molt llargs i exigents, amb una vocació clara d’ajuda als altres, des d’un gran compromís i també una alta responsabilitat. Professionals que estan permanentment actualitzant els seus coneixements i que, des de fa molts anys, estan treballant en un sistema de salut tensionat format per organitzacions complexes que poden esdevenir un important determinant de malestar emocional i d’estrès.
Amb la pandèmia, tot aquest escenari s’ha fet més dens i frondós. Tothom ha pogut veure l’impacte i la transcendència d’aquesta pandèmia en els professionals de la salut al llarg d’aquests dos anys i mig i, sens dubte, la situació clarament ha empitjorat. Les dades de què disposem a la Fundació Galatea ens ho demostren. Abans de la pandèmia, entre 1998 i 2020, és a dir, al llarg de més de 20 anys d’activitat, s’havien atès als diferents programes una mica més de 5.000 professionals amb trastorns mentals severs i/o addiccions, mentre que, en tan sols dos anys i mig de pandèmia, més de 3.000 professionals han fet ús del servei de tele-suport emocional i més de 1.200 han estat tractats a la Clínica Galatea.
També cal destacar l’increment de demandes d’intervencions en equips i organitzacions sanitàries. Aquestes també han estat sotmeses a canvis compulsius que han deixat petjada emocional entre els seus membres. Canvis de rol, canvis de lloc de treball sense temps per ser consensuats, que han suposat importants tensions entre els mateixos professionals i entre aquests i les direccions i les gerències. En molts casos, les conseqüències estan encara pendents d’abordar o reparar.
Pel que sembla, la pandèmia, si no es pot donar per acabada, sí que agafa una altra dimensió. En aquest punt, però, no solament no es pot donar per millorada la situació emocional dels professionals sanitaris, sinó que, actualment, mentre celebrem el Dia Mundial de la Salut Mental, constatem uns nivells de demanda d’atenció d’aquests professionals superior al de fa sis mesos. D’aquí, que s’escau un compromís de tots els actors per prendre’n consciència i, indubtablement, també mesures per obrir l’esperança i per apaivagar l’escepticisme dels professionals de la salut en aquests moments.
La salut dels professionals de la salut és cosa d’ells mateixos. També del propi sistema de salut. També de tota la ciutadania.
