Primer, van ser les oficines bancàries rurals, substituïdes per la banca en línia a la qual les persones grans no podien accedir. Durant la pandèmia –i tal com ja havia denunciat Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa– es va accelerar la digitalització de la pobresa i moltes famílies es van veure incapaços de sortejar el seu complex accés virtual.
A l’àmbit de les cures assistencials a persones soles, ja fa un temps que s’implementen programes com els que realitza Care Coach als EUA, on les cures digitals són la norma: els usuaris reben una Tablet amb una càmera modificada i augmentada que permet el control remot -a través de teleoperadores ubicades a països llunyans- de la seva vida quotidiana (estat del domicili, ingesta medicació prescrita, cura personal d’higiene…). Només en casos d’urgència es trasllada una unitat mèdica al domicili per verificar presencialment l’estat de la persona. A l’últim MWC22 es va presentar el robot social ARI II -ja provat al costat del nou robot Tema per l’Ajuntament de Barcelona- que ajuda la gent gran a recordar la pauta adequada de medicació o la data d’una visita mèdica, entre altres prestacions (música, notícies).
La Telesanitat ha entrat amb força al mercat i els fons d’inversió que la sustenten ja somien que el 90% de les seves prestacions siguin digitals, excepte aquelles que requereixin tant sí com no el cos present. Una coneguda asseguradora sanitària fa dies que promociona un producte d’assistència psicològica bluaU Mente Sana, anunciat com “Un nou pas en medicina digital que t’ajuda a millorar la teva salut a través de la gestió (?) saludable de les emocions” i la presidenta de la Comunitat de Madrid defensa la Tablet com a eina eficaç en la prestació de serveis sanitaris. El proper nínxol de mercat -ja iniciat- és la teleeducació on s’aspira, com en el fracassat projecte Summit (Kansas), a educar adolescents en línia en l’excel·lència tecnològica, eufemisme per camuflar la manca d’inversions en professores, tal com les mares i pares d’aquells adolescents nord-americans van denunciar en veure el caos que es produïa.
Aquesta nova presència guanya terreny i qüestiona la “vella”, aquesta que per a molts començarà a ser un luxe perquè molts d’aquests serveis es prestaran en línia segons criteris econòmics i només aquells que puguin pagar-los tindran accés a una atenció física i personalitzada. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el substitut low cost. Això afecta els vincles personals i terapèutics, la vivència de la soledat i, per tant, la salut mental. La protesta de la sanitat a Madrid -i en altres comunitats autònomes- és només el principi d’aquesta nova bretxa corporal que atenta directament la convivència social. El metavers, juntament amb això, és un acudit.
