Enguany el dia set d’abril que és el dia internacional de la salut ha fet setanta cinc anys de la fundació de la Organització Mundial de la Salut, que va produir-se l’any 1948 a San Francisco on va celebrar-se la primera assemblea mundial de la salut que va proclamar que la salut no és simplement la mera absència de malaltia i que cal desenvolupar conjuntament la dimensió física, la psíquica i la social.
La commemoració anual que la OMS dedica a recordar el seu lema fonamental, la salut per a tothom, i ho fa reclamant l’enfortiment de l’atenció primària per tal d’incrementar la resiliència de les poblacions i de les persones davant les causes evitables de les malalties.
Una atenció primària entre les característiques de la qual destaca el seu caràcter comunitari, atès el component social de la salut. Una faceta que és pròpia també de la naturalesa biològica de l’espècie humana i que és el motor del desenvolupament de les societats humanes, on vivim nosaltres.
Qualitat que la pandèmia de la COVID-19 ha fet ben palesa a la vegada que també accentuava les deficiències que l’atenció primària del nostre sistema nacional de salut — inclosos els sistemes autonòmics com el català– arrossega des de fa temps sense que fins ara hagi merescut una reacció suficient ni per part dels responsables polítics, ni de les corporacions professionals ni, tampoc, de la població mateixa. Tot i que, com és obvi, la responsabilitat popular sigui només marginal.
Unes limitacions i insuficiències que comparteix amb els dispositius de salut pública de les administracions — general, autonòmiques i locals– del país que són les encarregades de la protecció col·lectiva de la salut comunitària.
El cas és, però, que la en altres temps no gaire llunyans, admirada i envejada atenció primària nostra acumula bona part de les crítiques i de les preocupacions de la gent. Entre altres raons i sobretot pel daltabaix que ha patit l’accessibilitat als seus serveis per part de la ciutadania. Que calqui esperar més de deu dies per rebre l’atenció sanitària del primer nivell i això si hi ha sort, és senzillament, inacceptable. Perquè així és impossible satisfer les funcions que li corresponen en el conjunt del sistema sanitari.
Una incapacitat que explica — aparentment , al menys – la fugida cap a la sanitat privada que no és que, en general, ofereixi una millor atenció primària, sinó que simplement la ultrapassa deixant a les mans dels especialistes focals l’atenció de les persones sense longitudinalitat.
Una tendència que precisament els països que envejaven l’atenció primària del país , haurien d’intentar evitar perquè, com reconeix la OMS mateixa, l’existència d’una atenció primària resolutiva i propera és cabdal per garantir uns serveis sanitaris pertinents, efectius, eficients i segurs, a més d’equitatius. Per a la qual cosa cal disposar d’una accessibilitat suficient, que requereix, això sí, una estratègia de política sanitària adequada i decidida.
En aquesta perspectiva de l’OMS no es poden deixar de remarcar les visions limitatives que molts polítics, experts i professionals tenen de l’atenció primària i la seva inevitable projecció comunitària intentant reduir el seu marc d’actuació exclusivament a l’assistència clínica en les consultes dels centres de salut i considerant que els protagonistes pràcticament únics de les seves actuacions són els metges i les infermeres, amb un recolçament administratiu bàsic.
L’atenció primària (i comunitària) que preconitza l’OMS és molt més que això i implica assumir que l’atenció clínica, liderada això sí pels metges i infermeres de família, s’ha de desenvolupar des de l’inici sense menystenir la perspectiva poblacional i incorporant elements provinents d’altres sectors no sanitaris però que formen part principal dels determinants de salut.
És curiós com ens omplim la boca parlant teòricament de la importància d’aquests factors i desprès, en el moment d’assignar recursos i organitzar els serveis, ens oblidem del seu paper a l’atenció primària reduint-la a l’activitat dels metges i infermeres.
Aquesta celebració del Dia Mundial de La Salut no podria finalitzar sense una breu reflexió sobre la necessitat de que tots(es) incorporem al nostre ideari i accions polítiques i sanitàries el concepte de la salut, no com una finalitat en ella mateixa si no com un mitjà, això sí nuclear i necessari, per aprofitar la vida, com ens animava la definició del Congrés de Perpinyà aviat farà quaranta set anys.
