Reportatge

Les futures infermeres preserven el llegat de l’ofici

Els conflictes bèl·lics són la trinxera on la vida i la mort es dilueixen de manera més evident. A les guerres d’abans, la mortalitat més enllà de les armes arribava per la mateixa insalubritat, hospitals de campanya convertits en llit de bacteris, sang i infeccions. El 1853 va començar la guerra de Crimea, i entre les armes, un halo de pau amb nom i cognoms: Florence Nightinale.

Nascuda a Florència el 12 de maig del 1820, es diu que des de petita va mostrar interès en l’atenció als malalts. Tal és així que es va oferir com a infermera voluntària per al conflicte de Crimea, on sense saber-ho, revolucionaria la història de l’ofici per sempre. Va ser la pionera a elevar la professió a través de tècnica, dedicació i gran dosi de solidaritat. Juntament amb conceptes com la higiene, l’assistència i la manera de cuidar els pacients, Florence es va convertir en un àngel per als soldats aconseguint reduir la mortalitat amb la professionalització de la infermeria.

Després de la guerra, Nightingale va fundar l’Escola d’Infermeria a l’Hospital St. Thomas de Londres, la primera institució d’infermeria professional del món. El seu treball en el camp de la salut pública també va ser fonamental, millorant les condicions sanitàries i reduint la mortalitat també als hospitals i comunitats afins. Abans de Florence, la infermeria s’exercia sense formació específica, normalment grups de dones feien el que podien i no era un ofici reconegut com allò que és: la base del sistema sanitari.

Ara, també en temps de guerres i crisis sanitàries, les infermeres continuen reivindicant el seu ofici. Commemorant el naixement de la madrina de les infermeres, el 12 de maig el col·lectiu celebra el seu dia internacional. Després d’una pandèmia on el personal sanitari es va encarregar d’intentar traçar una barrera de ferro entre la vida i la mort, les infermeres futures preserven el llegat de Nightingale.

“Estic orgullós de ser infermer”

“És una cosa molt vocacional, com que no pots fer sense més ni més, saps?” diu Eloi Egea, que té 24 anys i està a l’últim any de la carrera. “Et trobes moltes coses… però per mi al final és satisfactori, cuidar les persones així en un moment difícil per a ells. És molt agraït malgrat tot el que comporta. Al final t’adones que la infermeria és en gran part l’acompanyament i el tracte amb el pacient”. Cristina Flores és una noia de 26 anys que comparteix classe amb Eloi, per a ella, els seus motius per voler ser a la professió són clars i concisos: “vull ser infermera perquè sento que és el meu. M’agrada ajudar els altres i poder formar part de la gran institució sanitària. És el que m’omple, em sento realitzada”. Abans de tenir el títol, l’Eloi i la Cristina ja se senten part de la comunitat.

Sense estar del tot encara amb els dos peus al sistema sanitari, ja han detectat algunes coses que els fan defensar a capa i espasa el que ja senten com la seva professió. “Estic orgullós de ser infermer, m’agrada un munt. Que, encara que hi hagi un classisme d’ ‘ah, infermer’, que sembla fins i tot despectiu, jo sé el que valc, jo sé les funcions que faig i reivindicaré la professió d’infermera perquè és molt top“, diu l’ Eloi sobre les jerarquies que ja ha començat a detectar al seu pas per hospitals. “És que sembla que si no ets metge ets un xurro, saps?“, explica el jove amb to reivindicador, “per a l’assistència al pacient es necessiten els perfils diferents, metges fan una cosa i infermers una altra. Igual que per exemple, és molt important la figura de les TCAE, i de la resta. Totes aportem a partir del nostre ofici la cura que necessita el pacient”, afegeix. Aquestes dinàmiques dins del sector també les veuen a la carrera, i és que diuen que, inventant-se una estadística, apostarien perquè almenys un 30% dels seus companys de classe estan estudiant infermeria perquè no els ha arribat la nota per a medicina.

“Tinc clar que la infermeria no és per a tots, és una cosa vocacional”, diu la Cristina, “no se n’hauria de ficar un en una carrera així per fer alguna cosa, ja que tenim a les nostres mans la vida de persones i no és una cosa fàcil”. L’estudiant és a les urgències pediàtriques a Can Ruti, lloc on s’està començant a curtir: “com que de vegades és dur, has de tenir clar que és el teu. Triaria mil i una vegades més aquesta professió. Tant pels bons moments com els dolents, ja que aquests són els que m’han fet ser la infermera que soc avui dia”.

L’ Eloi va desenvolupar part de les pràctiques a l’UCI pediàtrica de Vall Hebron, on va començar l’impacte mental de passar dels estudis teòrics a la formació sobre el camp: “Sento que, des de la carrera, el que es veu i s’explica és una mica flower power, superbonic, i que sí que ho és, però veus moltes coses desagradables. Veure patir i morir un nen no està pagat. Haver de ficar a una bossa algú no està pagat. Però és que no hi ha manera de pagar-ho. Això no t’ho expliquen tant, t’ho trobes de cop quan passes de l’aula a l’hospital”. De certa manera, per a l’Eloi és primordial compartir aquest esperit de Nightingale si de debò vols ser infermera, sobretot en aquest moment crucial d’entrar a la palestra: “això t’ha de compensar molt, perquè veus i fas unes barbaritats que tu mateix a vegades dius… ‘wtf, estic ficant un tub per la tita a un senyor’. T’ha d’agradar tant que fins i tot siguis capaç d’acompanyar en el procés de mort algú i veure’l com una part més del procés vital. Hi ha coses dures com el patiment i la mort que no es parlen tant, però hi són molt presents”.

“Al que em vull dedicar tota la vida”

“No espero res més de la meva feina que el fet de poder continuar fent-ho durant molts anys més i ser una bona infermera”, diu Cristina sobre el seu futur. Explica també que les seves metes al sector no les té del tot definides: “vull veure què m’ofereix el temps, però una mica enfocat a les urgències sanitàries o la infermeria escolar… m’agradaria. Són dues coses molt diferents, però les que encaixen més amb mi”. Per a l’Eloi, la seva visió del futur passa per fer-se un nom dins de l’hospital, i poder fer també investigació i docència: “m’agradaria tocar una mica de tot. Al final, no sé com anirà el pas dels anys i si per exemple quan en tingui cinquanta em veuré encara fent coses vinculades a l’assistencial. La part de gestió, direcció, també em criden l’atenció”.

“La meva situació laboral, ara com ara crec que estarà bé, hi ha oferta. Una altra cosa són les condicions, hi ha feina, però són contractes curts i és molt difícil aconseguir quelcom una mica més fix, i pitjor encara fix del tot”, diu la Cristina sobre la projecció laboral que li dona l’ofici, “més endavant doncs… és clar que és difícil aconseguir una plaça fixa on vulguis”, afegeix. L’ Eloi afirma que, veient el seu entorn i com està el món, el seu li sembla un panorama estable: “sé que almenys a Catalunya no em faltarà feina, potser algunes vegades no amb les millors condicions, però no em faltarà, i a l’època en què estem, això em dona molta tranquil·litat”. Els joves es mostren orgullosos i determinats sobre el que fan, Eloi conclou amb una frase de la qual la Florence s’enorgulliria: “encara no he començat a dedicar-me i ja sé que és al que em vull dedicar tota la vida”.