Una hipòtesi tan sols és científica si conté els elements que permetin rebutjar-la experimentalment, és a dir si és falsable tal i com ho va descriure el filòsof Karl Popper. El mètode científic es basa doncs en plantejar una hipòtesi, realitzar l’experimentació adequada per corroborar-la o rebutjar-la, i finalment publicar articles científics descrivint els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts. Un exemple, l’any 1964 els físics Higgs i Englert van proposar l’existència d’una partícula subatòmica anomenada bosó de Higgs. Només molts anys després, els avenços científics i tecnològics van permetre fer un experiment, que l’any 1964 no era possible, per determinar si aquesta partícula existia o no. Va ser el quatre de juliol de 2012 que al CERN de Ginebra es va confirmar l’existència d’aquesta partícula amb una probabilitat superior al 99.99994%. Van caldre 48 anys des del plantejament de la hipòtesi teòrica fins la seva confirmació experimental. Higgs i Englert van rebre el Premi Nobel de Física l’any 2013. El plantejament de la hipòtesi, així com els experiments realitzats i els resultats obtinguts han donat lloc a nombrosos articles científics. Una part essencial del treball científic és doncs publicar, en forma d’articles, els resultats de les investigacions i descriure com s’han obtingut, per posar-los a l’abast de la comunitat científica.
Abans de ser publicats, els articles s’envien a una revista que nomena un editor, que acostuma a ser un científic amb coneixements del tema. L’editor encarrega a un mínim de dos revisors (revisió per parells), també científics, que analitzin l’article, suggereixin canvis, nous experiments etc, i finalment decideixin si l’article reuneix les garanties per ser acceptat. Si no és així, l’article és rebutjat i la revista no el publica. A la majoria de revistes els revisors fan la seva tasca de forma altruista, és a dir, fan la revisió de l’article sense cobrar res, i sovint hi ha més d’una ronda de revisions. Un cop un article ha estat acceptat i publicat, queda a l’abast de la comunitat científica, que pot qüestionar els mètodes i resultats, i fins i tot repetir l’experimentació. Aquests controls de qualitat, són sovint força estrictes, però no són infal·libles. Algunes vegades s’ha publicat algun article que no hauria d’haver passat els controls de qualitat, com va passar durant la pandèmia de COVID on, degut a la urgència per tenir tractaments útils, revistes de gran prestigi van haver de retirar alguns articles que havien publicat per no presentar prou rigor científic.
Aquesta introducció serveix per entendre com es fa ciència. Ara bé, cal també tenir present que els científics són persones que han de fer valer els seus coneixements per obtenir finançament per a les seves investigacions i per accedir a places de treball estables. Com es quantifica el “valor” d’un científic? Amb el seu currículum, on juguen un paper essencial els articles científics que ha publicat. Imaginem el cas de científics que volen concursar a places de professor universitari. A les nostres universitats, d’entre les diferents categories de professorat, n’hi ha quatre que podem considerar de “plantilla”, dues de professorat funcionari estatal (Titular d’Universitat i Catedràtic d’Universitat) i dues de professorat contractat (Professor Agregat i Catedràtic Contractat). Les persones que volen concursar a places de Titular d’Universitat o de Professor Agregat, han d’acreditar prèviament una sèrie de requisits mínims en recerca i docència, els primers a l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad de la Acreditación (ANECA) i els segons a l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Els requisits són públics i contenen una part important dedicada a la recerca, en que s’estableix un nombre mínim de publicacions científiques amb una sèrie de requisits pel que fa a la seva qualitat i a l’ordre dels autors signants. Per les places de Catedràtic, els requisits són, lògicament, més exigents. Un cop s’ha obtingut l’acreditació, per guanyar una plaça de les descrites, l’investigador ha de presentar-se a unes oposicions i guanyar-les. Sense l’acreditació corresponent no és possible presentar-se a cap oposició.
L’eina més utilitzada per avaluar la qualitat dels articles científics és el Factor d’Impacte (IF) de la revista on s’ha publicat l’article. L’IF és un valor publicat a Journal Citation Reports, que és una eina d’anàlisi de les revistes científiques que, mitjançant dades quantificables, permet determinar de forma sistemàtica i objectiva la importància de les revistes científiques per àrees temàtiques. L’IF d’una revista es calcula dividint el nombre de vegades que s’han citat articles d’aquesta revista en publicacions d’un any concret (p. ex. 2022), pel nombre d’articles publicats per la revista els dos anys anteriors (2020 i 2021). Això dona temps a que els articles de la revista siguin utilitzats com a bibliografia, és a dir citats, per altres investigadors. Com més gran sigui el nombre de cites, major és l’IF. Hi ha àrees temàtiques, per exemple relacionades amb salut, que solen tenir un elevat IF. Aquest, varia anualment i pot veure’s afectat per circumstàncies concretes. Per exemple, 6 revistes científiques de l’àmbit de la medicina que van publicar recerca sobre la COVID, van incrementar l’IF significativament. D’altres àrees temàtiques on investiguen menys científics i, per tant, no hi ha tantes revistes tenen habitualment menors IF, doncs el nombre de cites és menor. Això no implica que la recerca sigui de menor qualitat, i per tant, la utilització de l’IF com a factor de qualitat es sol referir a l’àrea temàtica on està inclosa la revista. Per avaluar la qualitat d’una revista en una àrea temàtica, s’estableix una classificació de les revistes de major a menor IF, i es divideix aquesta classificació en quatre parts iguals anomenades quartils (també s’utilitzen de vegades tercils enlloc de quartils). Si tenim 100 revistes en una àrea temàtica, les 25 de major IF estan en el primer quartil, les següents 25 pel que fa a l’IF estan al segon quartil i així successivament. Per tant, a part del nombre de publicacions, també es pot utilitzar la distribució de les publicacions d’un investigador en els diferents quartils com a eina per a avaluar la qualitat de la seva producció científica. El nombre i l’IF de les publicacions no són els únics elements utilitzats en l’avaluació de la qualitat científica d’un investigador, però sens dubte, fins ara, han jugat un paper primordial.
Fins ara hem vist la part seriosa de la recerca científica, però, en els darrers anys la utilització amb fins comercials que alguns fan de les publicacions científiques està causant un greu perjudici a la credibilitat de la ciència.
Abans de l’aparició d‘Internet, setmanalment es publicava (encara es publica online) una revista en paper anomenada Current Contents on hi havia, per revistes, el títol i autors dels articles científics. Si la temàtica d’un article semblava que podia interessar a un investigador, i la biblioteca d’una universitat o centre de recerca proper estaven subscrits a la revista, l’article es podia consultar. Si això no era possible, s’enviava una postal al primer autor de l’article per a que li enviés una còpia del mateix. Estava prohibit que els autors enviessin fotocòpies. De fet, la publicació dels articles era gratuïta pels autors i sols se’ls cobrava per les còpies de l’article que encarregaven per repartir entre els sol·licitants de l’article. Les editorials es mantenien per les subscripcions de les universitats i centres de recerca a les revistes que publicaven, i per les còpies que encarregaven els autors dels articles. En aquell temps les editorials tenien persones que maquetaven els articles i fins i tot els corregien gramaticalment. Amb la possibilitat de publicar revistes online, es va revolucionar aquest segment. Durant un temps les universitats i centres de recerca mantenien la subscripció a edicions en paper però, amb el temps, van arribar a acords amb les editorials per tenir únicament subscripcions online a lots de revistes. Durant els darrers 10-15 anys hi ha hagut una creixent pressió cap els investigadors per que els articles es publiquin “en obert”, és a dir, per que tothom, científic o no, hi tingui accés. La conseqüència ha estat que les editorials cobren per publicar els articles “en obert”, un import que sovint ronda els 2000 euros o més i que varia segons la revista, que ja no necessita maquetar (hi ha un format preestablert), ni correctors gramaticals, ni paper, ni impremta. Els investigadors han de pressupostar en els projectes de recerca una part no menyspreable de diners per publicar els articles de recerca.
Aquesta mesura “democratitzadora” de la ciència presenta una cara més fosca, ha obert la veda al comerç amb les publicacions científiques amb resultats descoratjadors i de vegades fraudulents. Està explicat amb molts detalls en un excel·lent article de Manuel Ansede a El País. Segons es desprèn de l’article, en els darrers 7 anys s’ha disparat el nombre de megarrevistes (de 10 a 55) que publiquen milers d’articles l’any i ara abasten gairebé el 25% del total dels articles científics publicats. Cobrar per publicar, no imprimir, no maquetar ni corregir gramaticalment, un negoci rodó que ha despertat l’avarícia d’algunes editorials que publiquen aquestes megarrevistes, i que ja no tenen com a principal objectiu l’avenç científic, els interessa principalment guanyar diners. D’altra manera no s’entendria la dimissió d’editors d’alguna revista, en protesta per les pressions editorials per acceptar articles de dubtosa qualitat científica. No seria just que aquestes pràctiques poc ètiques d’alguns esquitxin a moltes editorials i revistes que realitzen la seva feina correctament, però calen accions decidides per posar límits a aquestes pràctiques fraudulentes, com ja ha començat a fer la Web of Science, que ha expulsat més de 80 revistes científiques de les seves bases de dades, d’entre elles 15 megarrevistes. Com reflecteix l’article d’Ansede abans mencionat, a les universitats espanyoles les publicacions en una d’aquestes editorials, que està a l’ull de l’huracà, han passat de ser el 0,9% del total d’articles científics el 2015 al 15% el 2021. Utilitzant aquestes eines fraudulentes, alguns “investigadors”, si se’ls pot anomenar així, han multiplicat el nombre de publicacions científiques de manera absolutament inversemblant, publicant un article científic gairebé cada dos dies, com si fos una columna d’opinió al diari. A aquest ambient, a sobre s’ha d’afegir que: 1.- l’Aràbia Saudí ha pagat a almenys 19 investigadors espanyols per declarar falsament que treballen en aquell país i aconseguir incrementar, de forma fraudulenta, el ranking de les seves universitats. Algun d’aquests investigadors ja ha abandonat els seu lloc de treball; 2.- empreses de l’Índia ofereixen a investigadors, previ pagament, ser autor d’articles preelaborats per l’empresa i 3.- s’han creat “granges de cites” que permeten a alguns investigadors escalar fraudulentament en els rankings de cites, cosa que també s’ha observat a determinades universitats, com algunes asiàtiques de segon ordre, que han desplaçat dels rankings de cites a universitats molt mes prestigioses.
De ben segur les agències com l’ANECA i l’AQU, que acrediten els investigadors per a que es puguin presentar a unes oposicions a professorat de “plantilla” de la Universitat, hauran de modificar els criteris d’avaluació dels currículum per evitar el frau en les acreditacions, i hauran d’establir també criteris per guiar els tribunals que finalment atorguen aquestes places a les oposicions.
Aquest article s’ha escrit de forma clàssica, sense utilitzar la IA.
