Per a contar una història explicativa no fan falta molts fets. Per contra, és més fàcil i eficaç elaborar-la amb uns pocs fets cridaners i un grapat de dades de situació per a sustentar-la. I, si ja tenim prefigurats els missatges finals, molt millor: basta seleccionar les dades més convenients perquè el relat es vagi armant amb la racionalitat del constructor d’un mosaic. El que compte és el resultat, sense importar les peces descartades perquè no encaixen i aquelles que no estan disponibles, però que haguessin pogut alterar la imatge final.
Les històries de les civilitzacions, les nacions i els imperis són en bona part relats embastats amb fets i dades significatives per als qui les escriuen. Solen articular-se a partir de grans esdeveniments relacionats més amb la guerra que amb les vicissituds de la pau. No és rar, per tant, que les històries nacionals expliquin de manera diferent un mateix esdeveniment, perquè s’han escrit amb dades i significats diferents. No obstant això, si no es té bé present que les proves descartades o desconegudes podrien canviar el relat i el coneixement, tota pretensió d’objectivitat es fa miques.
Considerar de manera explícita l’existència d’aquestes proves invisibles és fonamental per a produir coneixement mínimament fiable, ja sigui en la historiografia i les ciències socials com en les disciplines més experimentals. La història de les civilitzacions antigues és un exemple eloqüent de racionalització a partir de proves limitades. Només són conegudes aquelles de les quals han perviscut objectes o, millor, registres escrits. Però quantes civilitzacions va haver-hi abans dels sumeris de les quals no queda pedra sobre pedra? Quantes no van arribar a desenvolupar algun tipus d’escriptura i quantes sí que la van desenvolupar, però de les quals no tenim cap rastre? La mateixa història de les llengües i l’escriptura, que necessàriament es remunta més enllà de les llengües sumèries, acàdia, assíria i babilònia, és impossible de traçar per l’eloqüent falta de proves. Però bastaria descobrir un lloc arqueològic ben proveït per a poder reescriure aquesta història.
En les ciències empíriques, totes elles basades en l’observació i solo algunes amb capacitat manifesta d’experimentació, l’existència de proves o evidències és el que permet confirmar hipòtesis i desenvolupar el coneixement. Sense tenir en compte aquestes proves invisibles, tot coneixement resulta esbiaixat. No obstant això, la consideració explícita de les proves invisibles és, en general insuficient. En biomedicina, per exemple, abunden les recerques que, després d’haver estat realitzades, mai van ser publicades i, per tant, romanen ocultes. A més, entre les publicades, hi ha una tendència a informar dels resultats favorables.
El perill d’aquests biaixos és molt clar quan parlem d’intervencions de salut: la sobreestimació dels efectes favorables i la infraestimació dels efectes desfavorables. Com la dimensió de les proves invisibles (la part submergida de l’iceberg) és difícil de mesurar, sempre ens queda una ombra de dubte o punt d’incertesa sobre els efectes reals dels tractaments.
La historiografia en general, i les històries nacionals en particular, són un àmbit del coneixement en el qual abunden les proves invisibles, en uns casos perquè s’han destruït o estan ocultes, en uns altres per simple descarti i selecció interessada de les més convenients per al relat, la qual cosa es diu biaix de selecció o cherry picking. Però els biaixos derivats d’ignorar les proves invisibles afecten en major o mesura a tots els àmbits del coneixement empíric. Per això, per a produir, digerir i aplicar coneixement fiable, cal ser molt escrupolosos i vigilants amb aquests biaixos. El problema és que la naturalesa humana és més procliu a elaborar relats explicatius que a quedar-se sense relat per falta de proves.
