El mes de juny d’enguany va iniciar la seva trajectòria política un nou Pacte Nacional de Salut estructurat en 4 fases. En el moment actual es troba en el període de constitució dels grups de treball que l’han de definir, amb la participació de múltiples entitats governamentals, professionals, sindicals i parlamentàries, amb la intenció que els seus continguts siguin aprovats definitivament el mes de juny de 2024.
Una iniciativa complementària, cal suposar-ho, de l’Estratègia d’Atenció Primària i Comunitària que es va posar en marxa en la transició dels anys 2020-2021, amb un decàleg de principis que eren una translació gairebé literal dels d’anteriors plans similars del Departament. Avui és el Pla en vigor.
Els problemes que pretenen abordar aquestes dues iniciatives del Departament de Salut de la Generalitat es venen arrossegant des de fa molt de temps i s’han anat accentuant fins arribar a la situació actual.
En el cas de l’atenció primària i comunitària els problemes han anat envaïnt pràcticament tots els àmbits (per exemple, càrregues assistencials excessives, dificultats de cobertura de certs llocs de treball, obstacles per l’accessibilitat presencial als professionals i a les consultes), i han acabat generant un deteriorament progressiu de la qualitat, capacitat resolutiva de les actuacions assistencials i de la satisfacció de la ciutadania i dels mateixos professionals, sotmesos aquests a un procés de burnout que corre un risc creixent de fer-se irreversible davant la manca de solucions tangibles als problemes des de fa tant de temps.
El Pacte Nacional de Salut, amb una denominació que reconeix la importància dels determinants no sanitaris sobre la salut, malgrat que, com passa amb el llenguatge inclusiu, el nom pugui esdevenir una coartada amb la que tranquil·litzar les consciències sense més o, encara pitjor, un factor que fomenti, subreptíciament, la medicalització inadequada de la vida quotidiana, s’estructura en sis dimensions, al voltant de l’eix anomenat “sistema de salut”, que més apropiadament seria “sistema sanitari” .
Una sanitat la catalana que, com la del conjunt de l’estat espanyol i la de molts dels països desenvolupats, es caracteritza pel notori desequilibri entre els seus components, amb el menysteniment de l’atenció primària i comunitària i la marginació de la salut pública, com a conseqüència en gran part de la seva orientació conceptual, que prioritza un model d’assistència hipertecnològica i relega, per tant, el subsistema d’atenció clínica i les cures sòcio-sanitàries.
Per això fora molt convenient que el sistema sanitari que vol generar el pacte fos bastit des de plantejaments conceptuals i estratègics més transversals que visualitzin l’assistència sanitària com un element instrumental que contribueix, juntament amb els coneguts com determinants socials, a la millora del benestar i qualitat de vida personal i col·lectiva i, dintre d’aquest, al manteniment d’un nivell de salut satisfactori i suficient per gaudir d’una vida autònoma.
Una concepció que ens temem no sigui considerada en l’elaboració del pacte i que, lamentablement, podria acabar com el Pla d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària, els documents i propostes del qual aviat farà quinze anys que deuen criar pols i oblit als calaixos de l’administració sanitària catalana, gràcies a l’oposició de les patronals, però sobretot a la manca de coratge polític dels responsables de la Conselleria. Un fracàs que el Departament de Sanitat ha tractat de superar amb diversos plans i estratègies que, amb petites diferències, emulaven aquell Pla, però que han patit el mateix infaust destí que tingué aquell intent, iniciat l’any 2007.
Arribats a aquest punt, no és estrany que predomini la temptació de malfiar que totes aquestes proposicions no concloguin de la mateixa manera que les seves predecessores, sepultades en els arxius kafkians de la nostra administració pública. Tot i que per a no caure-hi es necessita una bona dosi d’habilitat i d’audàcia sense les quals el pacte no ens durà on cal.
1 comentari
Penso per una banda que les possibilitats que s’obren per part del Ministeri de Sanitat regit per Mónica García podries ser importants, encara que la condició de competència de sanitat delegades a les comunitats autònomes pot un sedàs important, sobretot en aquelles comunitats controlades pel PP+VOX. D’altra banda, un pla que pretengui fomentar la Sanitat Pública requerirà un finançament que el parlament estatal haurà d’aprovar. Molta porfia futura queda…